GRAN TORINO

Ja havia comentat en aquest bloc que m’havia replantejat les meves opinions sobre Clint Eatswood arran de Million Dollar Baby, però haig de concloure que ahir, un cop acabat el visionat de Gran Torino, la meva reconciliació amb ell va esdevenir absoluta. Gran Torino és una pel·lícula magnífica, que no deixa dubtes respecte a la categoria de cineasta en què s’ha convertit Clint Eastwood (autor del guió, director i protagonista del film).

La història és senzilla. No podem considerar que despunti per la seva originalitat. Reprodueix una problemàtica actual i punyent que coneixem perfectament i que, fins i tot, a hores d’ara podem viure en el nostre entorn. Un vell heroi de la Guerra de Corea, malcarat, racista i misantrop, du damunt les espatlles un sentit de culpa que li rosega l’ànima. La pel·lícula s’inicia amb l’enterrament de la seva dona. El vell s’ha quedat vidu, envoltat de solitud. Els seus dos fills i llurs famílies són una colla d’interessats cobdiciosos. L’avi no els preocupa gens i val a dir que ell tampoc no els correspon. La seva vida només tenia sentit gràcies a la seva dona. I, de sobte, ja no hi és. Ara, tan sols li resta la seva gossa Daisy, tan vella com ell, i una única il·lusió: tenir cura del seu valuós cotxe, un Gran Torino del 72. Mentre cada cop viu més aïllat, els canvis socials l’obliguen a presenciar la degradació gradual del seu barri. Del lloc on ha viscut sempre, ara ple d’immigrants de tots els colors i ètnies, i on proliferen les bandes cada cop més violentes. Aquest és el punt de partida. La resta no la vull explicar.

El desenvolupament narratiu del film és impecable i molt personal. Amb un humor irònic i finíssim, amb un sarcasme curull d’intel·ligència, Eastwood expressa tot un conjunt de reflexions al voltant de la societat, de la diversitat, del masclisme, del racisme, de la violència, de l’amistat i de la comprensió. Eastwood monologa amb ell mateix. A la pantalla, el seu monòleg interior requereix un interlocutor. Tal com va fer a Million Dollar Baby, l’interlocutor és l’Església Catòlica, en aquest cas un capellà molt jove amb qui manté un intercanvi d’idees que finalment els enriquirà tots dos. Eastwood qüestiona molts axiomes, especialment el paper de l’ésser humà en aquest món i el seu sentit últim. I els qüestiona amb naturalitat, allunyant-se de posats intel·lectualoides de difícil comprensió. És cert que la pel·lícula pot tenir moltes lectures. En especial una lectura més superficial que arriba a tots els públics. De fet, jo vaig al·lucinar (per utilitzar el verb més adient) quan molts espectadors, sobretot joves, reien sorollosament davant d’escenes que, en realitat, eren extremadament tristes o extremadament profundes.

Tanmateix, no passa res. Perquè l’absència de cripticisme pseudointel·lectual pot aconseguir que aquest jovent també extregui un missatge positiu de la pel·lícula. El final és el que hom podia esperar. Tampoc no sorprèn, però està tractat amb elegància perfecta. No sé què més puc afegir. És a dir, a l’inrevés. Podria dir tantes coses i fer un estudi tan minuciós (el film s’ho mereix) que aquesta crítica resultaria inacabable.

Per tant, em limitaré a emetre una recomanació: que ningú no se la perdi. I, sobretot, que tothom intenti aprofundir-hi en veure-la, més enllà dels moments d’humor, més enllà dels moments violents, més enllà dels moments tendres. Que tothom es pregunti què pot aprendre d’allò que, amb humanitat, valentia i humilitat, es planteja Clint Eastwood.

EL LECTOR

El lector, pel·lícula d’Stephen Daldry –director de Billy Elliot i Las horas (dos títols que personalment m’agraden molt)– és un film preciós, una d’aquelles delicadeses escadusseres que encara trobes al cinema i que, des del punt de vista artístic, fa sentir a l’espectador sensible (que no carrincló, s’entén) que no tot està irremeiablement perdut.

La cinta (de l’argument no en penso desvetllar res, ja ho sabeu) es construeix a partir de la indagació en les pregoneses contradictòries, críptiques, inhòspites i inexplicables de la naturalesa humana. Els personatges, complexos i plens de matisos, foren creats per la ploma del novel·lista alemany Bernhard Schlink, i ens aboquen a una reflexió profunda envers nosaltres mateixos, com a individus i com a col·lectivitat.

El lector entranya una sèrie d’aspectes que, des del punt de vista de les meves preferències, esdevenen una mena de bàlsam estètic. El ritme narratiu lent i mesurat, les paraules indispensables, el to contingut, la bellesa visual, la gestualitat suau i harmònica dels actors, els primers plans, la música magnífica. L’espectador queda absort davant de la plasticitat de les imatges i davant d'una història que, en certs moments, no deixa de reservar-nos alguns elements de sorpresa. Els actors es mereixen tots els reconeixements, especialment una Kate Winslet superba.

Els diferents aspectes que configuren el complex fons de la pel·lícula (la responsabilitat, la vergonya, l’obediència mal entesa, la sensualitat i la sexualitat, el pes feixuc de la culpa, les diferents maneres d’estimar, la covardia, la dignitat, el pas del temps, els secrets, la ràbia, els prejudicis, la venjança, la crueltat, la incomprensió, el desig) s’amalgamen en una història on no hi ha més remei que arribar a la conclusió que, en ocasions, la frontera entre el bé i el mal, la línia divisòria entre la justícia i la injustícia, és terriblement feble.

He vist escrit en algun lloc que la trama versa sobre l’holocaust. Per a mi, no resulta tan clar, per més que no puguem obviar l’al·lusió a la pervivència del sentit de culpa en la societat alemanya. Tanmateix (si més no a la pel·lícula, no he llegit la novel·la), l’holocaust és el pretext per confegir un argument que pretén parlar de l’home, de la cultura occidental, de la dificultat de comunicar-se i de resoldre els conflictes, de l’aïllament, de la por.

De tota manera, resultava impossible que no m’agradés una pel·lícula on té tanta importància el poder de les paraules. Amb tantes referències a Tolstoi, a l’Odissea d’Homer i a un conte de Chéjov tan encantador com “La senyora del gosset”, era impossible que jo no em sentís com un peix dins de l’aigua. Si ja Stephen Daldry a Las horas havia aconseguit retre un homenatge magnífic a una dona que jo admiro tant com la Virgínia Woolf, aquí el fa extensiu a tota la literatura. D'això va la pel·lícula. Del goig incomparable de llegir, que pot esdevenir un plaer alliberador, quasi físic.

De la literatura redemptora. De la literatura, que pot salvar-nos.

De la literatura, que ens salva.

AVUI HE DECIDIT OBRIR EL BLOC A ALTRES VEUS. AIXÍ ENS ENRIQUIM TOTS PLEGATS I COPSEM DIFERENTS ESTILS DE FER CRÍTIQUES. LA MEVA AMIGA VALENCIANA HA FET AQUESTA RESSENYA. ALLÀ VA I ESPERO QUE US AGRADI.

ANNA MARIA

El proppassat dilluns vaig tenir l’oportunitat de tornar a veure la pel·lícula Vera Drake. Es va passar dins d’un cicle dedicat a debatre els problemes de les dones organitzat per la Intersindical Valenciana a la seu de València. A continuació hi hagué un debat força interessant. Per tot això, i aprofitant-me de la generositat d’Anna Villalonga, he volgut escriure sobre la pel·lícula incorporant al meu text algunes de les crítiques que es van fer durant la xerrada.

Vera Drake (El secreto de Vera Drake), film guardonat amb diversos premis, està dirigit per Mike Leigh, un director de cine i teatre britànic que al llarg de la seua filmografia sempre ha tractat d’una manera molt particular temes socials, especialment relacionats amb els problemes de la societat britànica. En Vera Drake el problema és universal: l’avortament. Cal dir que poques pel·lícules s’han atrevit en tota la història del cinema a tractar aquest assumpte, tot i que últimament hem pogut veure la romanesa 4 meses, 3 semanas i 2 dias i Revolutionary Road, de Sam Mendes.

A Vera Drake, Imelda Stauton (magistral) interpreta el personatge d’una dona de classe baixa que viu a un barri obrer al Londres dels anys cinquanta. És una bona dona que treballa netejant cases, que viu en una família on tots s’estimen —el marit arriba a dir que són tan feliços que no poden desitjar res més—, que atén sa mare malalta, que ajuda el veïnat —convida a sopar a sa casa un jove que viu sol perquè ella pensa que no menja bé i que cal que s’alimente millor— i que ajuda a les joves “amb problemes”. Vera no parla mai d’avortament. Ella, senzillament, ajuda. No cobra, no espera res a canvi. Tampoc no diu a ningú de la seua família que ho fa.
La pel·lícula ens va presentant els altres personatges i ens va informant sobre les seus vides. Sabem que la guerra està molt present en els seus pensaments, ja que fa relativament poc que ha acabat la Segona Guerra Mundial i els homes que hi han combatut es queixen de les pèrdues d’amics i familiars. Sabem que l’home de Vera es va haver de fer càrrec del seu germà menut en quedar orfes. Sabem que el jove que sopa a casa de Vera era membre d’una família nombrosa i paupèrrima que patia fam. Reflexiona en veu alta: “per què has de tenir fills si no els pots alimentar”. Sabem que Vera no ha sabut mai qui és son pare, ja que sa mare, soltera i alcoholitzada, no ho ha sabut mai tampoc. Sabem que la cunyada de Vera està obsessionada en tenir fills.

D’altra banda, anem coneixent les dones a les quals Vera ajuda: la casada que ha quedat prenyada mentre el seu marit combat a Corea, l’adolescent acompanyada per sa mare, la jove immigrant que està sola, la mare de família que no vol tenir el setè fill.... I també la jove rica que acut a un hospital on tot són flors i violes i que no necessita l’ajuda de Vera (al remat, tot queda reduït a rics i pobres, com tot en la vida).

Arribem al final: una de les joves atesa per Vera contrau una infecció i ha de ser hospitalitzada. El metge n’informa a la policia i Vera és jutjada amb la llei que està en vigor en aquell moment: la de 1860.

Una pel·lícula ben documentada, ben escrita, ben contada, ben interpretada, ben ambientada que conté escenes memorables com quan Vera ofereix bombons als seus familiars: segons qui en menja sabem qui li fa costat.

Dolors Jimeno
València, 5 de febrer de 2009