Em vaig enfrontar a La piel que habito, la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar, sense coneixement previ. No havia llegit cap crítica, ni tan sols cap sinopsi. Només havia vingut als meus ulls, accidentalment, l’afirmació que es tractava d’un producte molt diferent de la resta de la seva filmografia. Un cop vista, no em resulta tan clara aquesta diferència. La trama està basada en Taràntula, una novel·la de l’escriptor francès Thierry Jonquet, que, malgrat conrear el polar, he de reconèixer que no he llegit (ara mateix m’ho apunto com una assignatura pendent).

Tenim entre mans, doncs, una mena de relat negre amb una pretensió d’intriga i misteri que no sé si Almodóvar aconsegueix. Com totes les seves pel·lícules, La piel que habito és interessant, no es fa gens pesada i supera la mitjana de la terrible oferta que les cartelleres ens ofereixen darrerament. Ara bé, això no vol dir que sigui una gran pel·lícula ni que, tampoc, resulti tan diferent de la resta de l’obra del cineasta manxec. Al cap i a la fi, alguns dels seus temes recurrents continuen apareixen. L’amor, el desamor, l’ambigüitat sexual (tot i que vista des d’un vessant absolutament insòlit), la passió, els embolics familiars, la revenja, la mort.
D’entrada, la cinta deixa el públic un pèl desconcertat. Els rostres i els comentaris m’ho van demostrar. Sembla que es faci imprescindible un cert temps per pair-la. I no perquè resulti críptica o difícil d’entendre, sinó perquè, quan hom contempla el darrer fotograma, no té molt clar si ha de considerar que li ha agradat o no. Jo no en vaig ser una excepció. Per això he trigat unes hores a confegir aquesta crítica.

La pel·lícula té al seu favor l’atmosfera creada per un expert que sap molt bé a què juga. Ajudat per una estètica, una fotografia i una música que jo catalogaria de superbes (Alberto Iglesias és en gran part, sens dubte, l’artífex de l’èxit almodovarià al complet), la història està plantejada a partir de dos moments narratius diferenciats. S’inicia en el present de la ficció (l’any 2012) i després se serveix d’un extens flashback per aclarir tot allò que ens havia plantejat. El retorn al passat ocupa gran part del film i només tornem al present per viure el desenllaç final.
L’argument posseeix una certa originalitat i unes bones dosis de truculència, de les quals suposo responsable a l’escriptor francès. Tanmateix, traduïdes al cinema, no desperten en l’espectador el neguit que seria desitjable. El públic assisteix al desenvolupament dels fets sense sentir-se en cap moment vinculat a la història. Almodóvar no aconseguir implicar l’auditori, que contempla impassible uns esdeveniments prou crus i estranys, però en tot moment explicats amb distanciament i fredor. Tal vegada aquesta circumstància és allò que més sobta en un producte d’Almodóvar, acostumats com ens té al desbordament de les passions. La contenció imposada al to narratiu i també als actors (en especial Banderas es mostra encarcarat i poc creïble) és el pitjor enemic de La piel que habito.

Amb tot, continuo sense poder desacreditar-la del tot. Com tampoc puc afirmar que m’hagi agradat. L’ambigüitat no acostuma a formar part de les meves crítiques, però, en aquest cas, em sembla la posició més honesta de cara a tots els que tingueu la paciència de llegir-me. En qualsevol cas, us aconsello anar al cinema i jutjar personalment. I, després, passeu per aquí i compartiu les vostres sensacions. Tal vegada serà la manera que tots plegats arribem a alguna conclusió.
No vull plegar, però, sense destacar l'actuació de Marisa Paredes (una dama del cine, com sempre) i d'Elena Anaya, prou encertada en un paper realment estrany i engrescador.