SCOOP

Sé perfectament, i en conec alguns, que Woody Allen té detractors. Per a mi, és un fet sorprenent. Perquè jo no he pogut deixar d’admirar-lo des que, quan tenia tretze o catorze anys, el vaig descobrir de casualitat en un cinema de barri. Era una sala antiga i una mica bruta, d’aquelles que projectaven dues pel•lícules en sessió contínua, la “bona” i la “dolenta”. No cal dir que la d’en Woody, aleshores un perfecte desconegut, era la “dolenta”. La meva amiga i jo vam quedar irremeiablement enganxades al seu encant, i encara ho estem. Està clar que he oblidat totalment quina era la “peli bona”. En canvi, “Toma el dinero y corre” ha esdevingut per sempre més una de les comèdies de la meva vida.
Això no vol dir, però, que Woody Allen tingui “patent de cors” per fer qualsevol cosa. Algunes de les seves emulacions de Bergman (posem per cas “September”) més val oblidar-les. Sigui com sigui, cada tardor espero amb delit el corresponent lliurament del seu geni insubstituïble.
Ahir vaig anar a veure “Scoop”. Havia estat treballant tot el dia i necessitava una desconnexió urgent. Infal•lible. La pel•lícula és un divertimento en el més pur estil de l’Allen de sempre, personalíssim i enginyós.
La trama, que se situa entre “Misterioso asesinato en Manhattan” i “La maldición del escorpión de jade”, reflecteix un cop més les preferències cinematogràfiques d’en Woody: el cinema negre, els films policíacs clàssics, les referències a la màgia, els arguments d’intriga. Això és “Scoop”, una comèdia romàntica de suspens, amb elements misteriosos, assassinats i aparicions sobrenaturals. No falta tampoc un petit homenatge a Hitchcock (alguns dels recursos que utilitza recorden inevitablement un film tan antològic com “Encadenados”) i al Bergman d’“El séptimo sello”.
Ambientada a Londres, escenari dels crims de Jack l’esbudellador, tracta d’un altre assassí en sèrie, que deixa sempre una carta del Tarot al costat de les víctimes. La protagonista, una aspirant a periodista prou agosarada, s’encarregarà de desemmascarar-lo amb l’ajut del mag Splendini, encarnat per Allen. “Scoop” no és més que això, una història divertida, però està plena dels comentaris àcids i intel•ligents del cineasta, de la seva formació humanística, de la seva penetrant percepció de la realitat actual. Ningú com ell és capaç de riure de les coses que li importen. Les seves manifestacions al voltant de la religió o dels jueus no tenen comparació.
En la línia de “Match Point”, Allen substitueix la música de jazz per la música clàssica. En aquest cas trobem Tchaikowscky, Strauss i els més coneguts fragments del fantàstic Peer Gynt d’Edvard Grieg. La fotografia també és esplèndida i no apareix l’ús dels plànols seqüència tan presents en d’altres de les seves pel•lícules.
Existeixen clarament diferenciades dues línies en la cinematografia de Woody Allen. Una transcendent i filosòfica i una altra que es basa en l’humor pur per projectar les seves manies i parlar de les coses que el fan sentir bé. “Scoop” pertany al segon grup, però no per això deixa de tenir una dimensió profunda que reflexiona al voltant de la conducta humana i del joc entre aparença i realitat. Recomano a tothom que hi vagi i es diverteixi. És un regal que tots podem fer-nos a nosaltres mateixos.
Ai, què faríem sense vostè, senyor Allen!