Mil·lenium III: La reina al palau dels corrents d'aire

Ahir vaig exhaurir, cinematogràficament parlant, la saga Mil·lenium. Atès que el seu creador literari, Stieg Larsson, va desaparèixer sobtadament i de manera prematura, ja no podrem saber com continuen les aventures de la nostra heroïna més recent, Lisbeth Salander.

La pel·lícula s'adiu perfectament amb les dues primeres entregues i continua tenint el ritme mesurat i realista (si és que una història tan poc convencional es pot denominar així) de Mil·lenium I i II. Ben allunyada, per tant, del sensacionalisme i la comercialitat que solen posseir els productes d'aquest tipus arribats del cinema que estem més habituats a veure, l'americà.

La pel·lícula ha estat adaptada amb la reconversió o l'eliminació d'algunes de les trames paral·leles de la novel·la, que haguessin convertit la cinta en un producte excessivament llarg (tot i això, la durada és de 2 hores i mitja) i que no eren del tot rellevants, com l'assetjament a l'Erika Berger (que aquí es vincula amb l'afer Salander, quan a la novel·la no hi té res a veure) o la història d'amor entre la Figuerola (mai no sabrem què hi fa una policia amb aquest cognom a Estocolm) i en Mikael Blomkvist, que simplement no apareix.

Tot i això, la pel·lícula resulta una mica llarga, cosa que diria que no succeeix amb els dues primeres. Tanmateix, els personatges/actors ja formen part també del nostre bagatge i és agradable veure les seves darreres peripècies a la pantalla. No hem de sobredimensionar res, ni llibres ni cine. Per tant, només hem de tenir clar que estem davant d'un digne producte de consum que ens ha distret de valent i que ja forma part per sempre més de la nostra història lectora i cinematogràfica.

Poca cosa més podem afegir. Un thriller suec ben fet i ben ambientat, que ens permet recórrer els indrets i els personatges que havíem recreat en la nostra imaginació.

No sap greu acabar la vinculació amb l'obra del desafortunat Larsson amb la versió audiovisual del seu llegat i molt menys gaudir un cop més d'un personatge tan fantàstic com la Lisbeth Salander.

INVICTUS

Ahir, després de força temps, vaig tornar al cinema. La feina m'aclapara, però ja no podia suportar l'enyor, de la mateixa manera que em feia patir la terrible sensació que aquest bloc es trobava en un trist estat d'abandonament.

La pel·lícula triada fou la darrera estrena de Clint Eastwood, que ja a priori em generava força curiositat, especialment després de la bona impressió que m'havien causat les seves últimes obres. D'altra banda, les crítiques, en aquesta ocasió, no eren tan bones. Per tant, volia comprovar-ho personalment.

Val a dir, com a primera providència, que Invictus no posseeix la categoria de Gran Torino. Esdevé un producte més convencional. El resultat no assoleix els mateixos nivells d'excel·lència ni palesa tan clarament la personal empremta del seu guionista/director. No obstant això, es tracta d'una bona pel·lícula, de factura impecable, cadència fluïda -no avorreix gens malgrat la quantitat d'escenes de rugbi que conté- i interpretació superba. Hom diria que veure Morgan Freeman a la pantalla és com veure realment Nelson Mandela.

La pel·lícula, basada en fets reals malgrat que filtrada per la ploma de John Carlin en la seva novel·la El factor humà, recrea els primers anys de Mandela al front del govern sudafricà. Els seus esforços, aprofitant la celebració a Sudàfrica de la Copa del Món de Rugbi (allà aquest esport és el rei), per aconseguir la reconciliació nacional. Resulta evident, després de 15 anys (els fets tenen lloc el 1995) que els problemes econòmics, de racisme i d'identitat nacional no han desaparegut del ric país africà, però també és cert que ningú no hauria suposat que podrien tirar endavant sense un continuat bany de sang.

No cal dir que la figura de Mandela roba el cor al més pintat. És un home sens dubte especial, un d'aquells personatges històrics que serveixen d'exemple per sempre més. El perdó, la lluita callada, la intel·ligència, la humilitat, la tolerància, la comprensió. Un munt de mots que omplen l'ànima, el significat dels quals el líder sudafricà coneixia (coneix) i aplicava (aplica) com només ho fan els grans homes.

En aquest sentit, l'espectador surt de la sala confortat. Per uns moments, el tempta la idea que la utopia és possible; és per això que la cinta esdevé més convencional. No correspon al desencantat cinema al qual Eastwood ens té acostumats darrerament. Potser s'ha tornat una mica tovet amb l'edat, encara que sembli impossible en el creador de Harry Callahan.

De qualsevol manera, Invictus és perfectament defensable. Tampoc no acabo d'entendre certes crítiques. Hi ha una escena memorable protagonitzada per un nen negret, llargarut i desgarbat, que no té parangó. Només que per aquesta seqüència, paga la pena Invictus. Us ho garanteixo.

La vaga del gremi contra el cinema en català

El president del gremi d'empresaris de cinema ha anunciat una vaga per al proper dia 1 de febrer. La intenció és fer-la coincidir amb el lliurament dels Premis Gaudí del cinema català.

Fins el moment, 74 sales (més de 525 pantalles) han confirmat que secundaran la convocatòria. La causa: el Projecte de Llei del Cinema que té pendent d'aprovar el Parlament de Catalunya.

Ja vaig avançar fa uns dies (no calia ser mèdium ni endevinadora professional), que la lluita per la paritat es presentava llarga i difícil. Malgrat els esforços del Govern (sortosament sembla que el Conseller Tresserres ho té clar), el sector continua insistint que la crisi que pateix es veurà agreujada per aquesta llei. I tenen raó, és clar que hi ha crisi. La gent no freqüenta les sales com abans. Però passa que, segons m'ha dit un ocellet, la crisi és general. Evidentment, resulta més fàcil prescindir del cinema que no d'anar al mercat.

Qualsevol diria que la llei proposa la total supressió de la llengua castellana, senyors del gremi! Que només estem parlant d'una quota!!! Qui vulgui castellà, optarà per una sala. Qui vulgui català, en triarà una altra. I sempre hi haurà un percentatge de públic al qual l'idioma li resultarà indiferent o que preferirà les versions originals. Hi ha un espai per a tothom.

Com a consumidors catalans, no hem de deixar-nos vèncer fàcilment. No podem llençar per la finestra aquesta oportunitat. Mai no hem estat tan a prop d'aconseguir (no el 100%, sisplau, quina bogeria!!!!) sinó la meitat de l'oferta cinematogràfica d'aquest país en la llengua que li és pròpia.

Parlaré clar: que s'hi posin fulles, els empresaris i els distribuïdors. Si ells poden fer vaga, nosaltres també. Què ens diran si el dia 2 no hi va ningú, al cinema?

Ja n'hi ha prou de tanta política manipulada per qüestions econòmiques i interessos sectorials.

No m'obligueu a repetir els darrers versos d'un poema de Quevedo ben conegut. Per més que sigui en castellà, resulta tan escaient que sé que em permetreu la llicència:

Más valen en cualquier tierra

(Mirad si es harto sagaz)

Sus escudos en la paz

Que rodelas en la guerra.

Pues al natural destierra

Y hace propio al forastero,

Poderoso caballero

Es don Dinero.

Cinema en català

Ahir, dia 12 de gener, el Govern català va aprovar el projecte de llei del cinema a Catalunya. Ara, el següent pas és iniciar la tramitació parlamentària.

Des d'aquest lloc cinèfil, vull contribuir a difondre la notícia, per la qual cosa us adjunto uns enllaços on podreu aprofundir en la qüestió.

Però, sobretot, vull desitjar sort al Conseller Tresserras, perquè em sembla que la necessitarà. Malgrat el clam de la població, malgrat el sentit comú que indica que un país ha de poder tenir normalitzada la llengua pròpia en tots els àmbits de la vida (administració, ensenyament, retolació, televisió, premsa, teatre, cinema, etc.), tots coneixem la diglòssia que patim, que s'allarga des del segle XVIII (i encara més enrere).

Els factors econòmics, que tot ho dominen, fan que les distribuïdores es morin de por. Es pensen que, havent-hi un cinquanta per cent (només un 50, no us ho perdeu) de pel·lícules doblades o subtitulades en català, perdran espectadors. Jo estic segura que no serà així, perquè la gent s'acostuma a tot, perquè l'oferta en castellà continuarà existint i perquè un sector del públic tal vegada s'animarà a freqüentar les sales on exhibeixin les pel·lícules en la seva llengua.

Sigui com sigui, pel que fa a la instauració definitiva de la llei, jo no les tinc totes. Em podeu dir pessimista, però està demostrat que la influència del diner pot resultar omnipotent. En fi, caldrà esperar i sumar-se a les iniciatives que calgui per potenciar el nou projecte. Per aconseguir, encara que sigui de mica en mica, que la situació del català dins de la seva pròpia pàtria es normalitzi.

Crec que, a diferents nivells, tots podem fer-hi alguna cosa. Endavant!

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=677493&idseccio_PK=1013&h=

http://www.europapress.cat/cultura/noticia-cinema-catala-govern-aprova-avui-llei-cinema-catala-20100112073707.html

http://www.normalitzacio.cat/adjunts/documents/Avantprojectelleicinema.pdf

IN MEMORIAM

Aquesta nit no puc apagar l'ordinador sense tenir un record per a José Luis López Vázquez, que ens ha deixat avui després de tota una vida dedicada al cinema.

M'ha vingut al cap que, ja fa molts anys, vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo personalment, quan estava rodant a Barcelona La ciutat cremada, d'Antoni Ribas. Jo era alumna de l'Institut Verdaguer, al Parc de la Ciutadella, i algunes seqüències de la pel·lícula es filmaven molt a prop.

De manera que -suposo que a causa de l'escassetat del pressupost- els de producció van demanar d'utilitzar les nostres instal·lacions com a quarter general per tal que els actors es maquillessin i es canviessin de roba. Imagineu-vos l'enrenou que es va organitzar. Tothom els volia veure. Tothom volia parlar-hi. Hi havia l'Adolfo Marsillach, que feia de Cambó. I en López Vázquez que, si la memòria no em falla, interpretava Prat de la Riba.

Quan van estrenar el film després d'una llarga espera provocada per la censura, vaig anar al cine amb la meva àvia (la iaia no es perdia res que fes olor de catalanisme). Enmig del meu entusiasme d'adolescent, fou un plaer reviure aquells dies de rodatge i reconèixer en gran format els camins i la gespa del meu estimat parc.

El cas de López Vázquez és paral·lel al de tota la fornada d'actors que van sorgir durant la postguerra i que es van veure obligats a treballar en condicions més que desfavorables en una indústria al servei de la dictadura (Fernán Gómez, Alfredo Landa, Toni Leblanc). Malgrat tot, el seu talent va despuntar sempre. De tant en tant, va aconseguir fer incursions dignes a les petites (o grans) obres mestres de Berlanga i de Bardem.

La cabina de Mercero li va obrir les portes a la consideració general i a partir dels anys 70 va demostrar amb escreix que era un actor immillorable, un artista de cap a peus.

No cal que ara faci un recull de la seva filmografia, que és facilíssim de trobar a la xarxa, però convé reconèixer que cal treure's el barret per dir-li adéu. La darrera vegada que el vaig veure va ser a la pel·lícula argentina de Juan José Campanella, Luna de avellaneda, on hi feia un paper deliciós, ple de tendresa. Amb aquesta imatge entranyable he decidit quedar-me.

Ha gaudit d'una llarga vida. Que descansi en pau. Pot tenir la tranquil·litat de saber que, mentre continuem veient-lo a la pantalla, no haurà marxat del tot.

Volem la paritat del cinema en català!

"El racó de l'Anna" recolza al 100% l'exigència de la paritat del cinema en català. Ja n'hi ha prou de mitges tintes. Ja n'hi ha prou d'haver d'anar a l'altra punta de la ciutat per veure una pel·lícula que només fan en català en dues o tres sales dels afores. Ja n'hi ha prou d'haver de mendicar allò que ens pertany, el cinema doblat o subtitulat en la nostra llengua.

Des d'aquest bloc que, com sabeu, estima la cultura i el cine, no podíem deixar de fer-nos ressò d'una llei insuficient i que -perdoneu la desconfiança- no tenim clar que s'acabi aplicant en la seva totalitat.

Lluitem tots plegats per la dignificació del català en tots els àmbits.

Avui, amics, li toca al setè art.

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina

Quan vaig anar a veure la primera part de la trilogia Mil·lenium, Els homes que no estimaven les dones, no en vaig confegir la crítica. Tenia molta feina i no vaig trobar el moment. Però la pel·lícula em va semblar correcta, allunyada de l’excessiva comercialitat a la qual ens tenen acostumats els films americans d’aquest gènere. Vaig estar molt contenta que fos una producció íntegrament sueca (segur que al pobre Stieg Larsson –al qual podem definir com el paradigma de la mala sort– li hauria agradat) i que els actors fossin desconeguts per a nosaltres. D’aquesta manera, vam poder centrar-nos únicament en el desenvolupament del metratge i comprovar fins a quin punt era fidel a la novel·la.

I realment ho era, com passa també amb la segona part de la trilogia, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Existeix la voluntat de mantenir l’esperit de l’obra literària, qüestió que no és d’estranyar després del seu enorme èxit a nivell mundial. Canviar res seria decebre els milers de seguidors. Coneixedors amb detall de les peripècies dels personatges, no crec que acceptessin de bon grat cap gran modificació argumental (val a dir que hi ha petites diferències, en general irrellevants i probablement relacionades amb l’extensió del text, difícil de resumir en un parell d’hores de cinema. També hi ha una omissió important, però em sembla coherent, ja que afecta un fet que no queda resolt a la tercera part. Com sabem, mai no podrem disposar de la quarta. Per tant, per deixar-lo sense solució, els guionistes han preferit obviar-lo).

La segona entrega té característiques similars a la primera. La intriga i la força de la història apareixen en pantalla amb la mateixa sobrietat i elegància, sense exageracions gratuïtes. Evidentment, no tenim al davant cap obra mestra, però sí un thriller honest, interessant i satisfactori, que compleix amb escreix la finalitat de distreure i de fer passar una bona estona als espectadors.

El millor d’ambdues pel·lícules és l’actriu que interpreta la Lisbeth Salander. Aquesta tasca, a priori, no havia de resultar fàcil. No podem ignorar la fama del personatge de ficció, adorat per legions d’admiradors. Atorgar forma humana, amb carn i ossos, a algú que milions de persones han recreat amb plaer en llurs cervells, entranya, no ens enganyem, una considerable dificultat. Tanmateix, l’actriu Noomi Rapace sap mesurar amb intel·ligència la seva interpretació i aconsegueix donar vida a una Lisbeth creïble i identificable.

En fi, amics i amigues seguidors de Mil·lenium, us emplaço a anar al cinema. Si més no per un motiu ben vàlid: poder experimentar un cop més la sensació viscuda amb la lectura de les novel·les. Ens hem de conformar amb això. Per desgràcia, el pobre Larsson ja no podrà delectar-nos mai més amb les sorprenents creacions de la seva fecunda imaginació.