El somni de Cassandra

A Barcelona, la tardor significa moltes coses, entre elles l’estrena de la nova pel•lícula de Woody Allen. Cauen les fulles, s’ennuvolen els cels i els incondicionals del director novaiorquès restem a l’espera, impacients, del darrer lliurament de la seva obra. Si en aquest bloc l’any passat vaig parlar d’un film, Scoop, que no passava de ser un divertimento menor, ara no puc deixar de constatar que, ben al contrari, El somni de Cassandra és una mostra indiscutible de la maduresa d’un cineasta genial.

El somni de Cassandra és l’última entrega de la trilogia que Allen inicià amb Delictes i faltes i que continuà amb Match Point. El tema no està exhaurit, de manera que hom no pot garantir que la trilogia no pugui créixer, malgrat que la reflexió profunda al voltant del bé i del mal, de l’existència de Déu, del lliure albir, del determinisme del destí i de l’atzar arribi a un punt àlgid i tal vegada a alguna conclusió.

Qui llegeix aquestes crítiques, sap que la meva consigna bàsica és no desvetllar res significatiu de la trama de les pel•lícules, però, en el cas d’El somni de Cassandra, aquesta autoimposada discreció esdevé un imperatiu. Perquè un dels mèrits indiscutibles del film és un increïble crescendo dramàtic que fa que l’espectador es mossegui les ungles enganxat a la butaca. I no només per la intriga envers el desenllaç final, sinó sobretot pel fet d’estar assistint a una intel•ligent indagació al voltant de la naturalesa humana. Woody Allen aconsegueix, com ja va fer a Match Point, mantenir-se intensament vinculat als esdeveniments que narra i alhora rabiosament allunyat d’aquests mateixos esdeveniments. La delicadesa i la brutalitat amb què descriu l’ésser humà responen a la contradicció que és dins de tots nosaltres. Allen és tendre i tolerant amb els defectes humans, però a El somni de Cassandra és també menys obscenament incorrecte que a Match Point, malgrat que la seva tendresa i la seva tolerància siguin encara més grans. O precisament per això.

Hi ha un altra reflexió important a la pel•lícula: la de les relacions familiars i allò que representen. Tampoc no és nova. Segueix la línia de Hanna i les seves germanes o d’Interiors. És una meravella el privilegi d'estar assistint, des d’aquell llunyà Toma el dinero y corre (i amb totes les errades que els detractors vulguin), al desenvolupament de l’obra completa d’un artista que ha estat capaç de crear un corpus complex i seriós i, a hores d’ara, absolutament madur.

No us la perdeu, si us plau. La banda sonora, original de Phillip Glass, és molt intensa. I fixeu-vos bé en la feina esplèndida de tots els actors, però especialment dels dos protagonistes, Ewan Mc Gregor i un Colin Farrell en estat de gràcia.

Caótica Ana

La meva filla recorda que una vegada, a propòsit d’haver assistit a la projecció de Lucía y el sexo, li vaig dir que el cinema de Medem consistia bàsicament en explicar de manera complicada allò que, en realitat, hom podia narrar amb senzillesa i naturalitat. No cal dir que Lucía y el sexo no forma part del meu inventari de pel·lícules favorites, però també vull remarcar que, en aquella ocasió, jo estava fent un simple comentari i no tenia cap intenció de pontificar. Sorprenentment, les meves paraules formen part del bagatge de records de la meva filla i just és que li agraeixi la credibilitat que m’atorga, encara a hores d’ara. El cas és que avui, uns quants anys més tard, hem anat juntes a veure Caótica Ana, la darrera creació de Julio Medem.

La pel·lícula no deixa indiferent ningú, per bé o per mal. Lluny de l’hermetisme que alguns li atribueixen i que jo mateixa esperava, Caótica Ana és un film absolutament entenedor, fet que no invalida la indagació del director a la recerca d’un llenguatge cinematogràfic propi i innovador. Certament, la tècnica narrativa és interessant i molt personal, i palesa la voluntat explícita de destacar els elements sensitius: el color, la llum, la música, el tractament dels paisatges. Amb una fotografia excel·lent, la pel·lícula esdevé un magnífic espectacle visual.

Em sento escindida en una mena d’ambivalència estranya respecte a Caótica Ana, ambivalència que, d’altra banda, em suscita tota l’obra de Medem. Resulta que el tipus em cau bé i no vull col·locar-li l’etiqueta de pretensiós que molts utilitzen. Tothom que innova, tothom que té voluntat de crear amb honestedat i que és conseqüent amb ell mateix, mereix per a mi tots els respectes. A més, tinc un bon record de Los amantes del Círculo Polar i, sobretot, admiro la seva capacitat de compromís demostrada amb el documental La pelota vasca, la piel contra la piedra. De fet, em vaig solidaritzar amb ell contra la campanya de descrèdit que va rebre a causa d’aquest film, que intentava mostrar imparcialment el debat polític obert a la societat basca.

El cas és que la pel·lícula ha aconseguit la meva total atenció (i la de la meva filla). És d’agrair, des d’un punt de vista femení (que no feminista), la visió del món, plena de sensibilitat, que suggereix. Tot i no ser un film críptic, utilitza un llenguatge metafòric que ja apareix a l’escena inicial, amb els dos ocells –la víctima i el botxí– que simbolitzen l’essència del femení i del masculí. Però no cal fer un gran esforç intel·lectual: al llarg de la cinta s’anirà reafirmant aquesta visió tant amb recursos implícits com amb recursos explícits (les paraules del personatge interpretat per Bebe, per exemple, ho expliquen diàfanament). Caótica Ana es una al·legoria al voltant dels grans temes que preocupen la humanitat, una al·legoria feta de dualitats: la vida i la mort; la bondat i la maldat; la pau i la guerra; la justícia i la injustícia; la veritat i la mentida. La protagonista haurà de trobar el seu camí i conèixer el seu paper (el paper femení amb majúscules, passant del particular al general) en aquest món.

Ja sabeu que el meu lema és no desvetllar més del compte, però no hi ha dubte que el problema de la pel·lícula rau en el poc encert de la culminant escena final. Medem no ho resol bé. El trencament del ritme narratiu deixa l’espectador amb un interrogant sense tancar. I no em refereixo a ambigüitats relacionades amb el sentit de la pel·lícula, sinó a un interrogant que es pregunta: Com és que ha triat aquest final? No ho podia fer millor?. Honradament penso que tothom esperava una opció més poètica, més a to amb la resta del film, encara que el desenllaç fos el mateix. No qüestiono el fons, qüestiono la forma.

Tot i això, us animo a anar al cinema. Cinema europeu amb lletres grosses, que consti. Amb dues actrius fantàstiques, Bebe i la recent descoberta Manuela Vellés, de la qual, temps al temps, en sentirem a parlar.

QUATRE MINUTS

Dues dones. Una octogenària, al final de la vida. L’altra de vint anys, a la primera joventut. Ambdues amb un passat terrible, que pesa com una llosa sobre les seves espatlles. Ambdues sense esperança, en un atzucac, en un entorn hostil on a dures penes poden sobreviure. Però hi ha la música, amb majúscules.

No avançaré gaire més, perquè la meva fita és que aneu al cine i no explicar la pel·lícula, però el cert és que Quatre minuts és un film remarcable, gens convencional i que, sens dubte, posa de manifest la bona salut del cinema alemany. Segon treball del director Chris Kraus, ha obtingut premis no només de l’Acadèmia alemanya, sinó també a festivals d’arreu del món, com a Shanghai, a Sofia i a Reikjavik.

A priori, l’argument del film pot resultar previsible. Segurament ens recorda històries passades que ja coneixem, perquè les relacions entre professors i alumnes han estat tractades al cinema de manera recurrent, des de tots els angles i en totes les èpoques. Ara bé, el tractament del tema, les implicacions i la problemàtica que l’envolten, la tècnica narrativa, el treball de les actrius; en una paraula, el savoir faire dels europeus (i permeteu-me l’ús d’un gal·licisme encara que sigui per enaltir un producte germànic), converteixen la pel·lícula en quelcom de diferent. Certes cròniques han caigut en la temptació de comparar-la amb La vida de los otros. És un error. Quatre minuts no m’ha deixat clavada a la cadira com l’òpera prima de Florian Henckel von Donnersmarck, però no és just fer-ne una comparació simplement perquè comparteixen nacionalitat i són coetànies. És molt difícil aconseguir una obra tan rodona com La vida de los otros. Per això no hem d’esperar que passi cada dos per tres.

He sortit del cinema només fa una estona i reconec que, probablement, encara no he assolit el distanciament necessari per escriure una crítica suficientment objectiva. D’altra banda, pel que fa a mi –els que em coneixeu ja ho sabeu, ho he escrit moltes vegades en altres llocs–, una pel·lícula on es parli de música ja té molt guanyat. A Quatre minuts existeix una reflexió sobre el talent, sobre l’aprenentatge i la disciplina, sobre el nostre paper en aquest món, sobre la redempció a través de l’art, sobre la tensió creativa. La mestra i l’alumna són personatges paral·lels, torturats i complexos, però amb un nexe d’unió poderosíssim, la música.

M’ha agradat molt l’escena final, que podia haver-se convertit en una explosió catàrtica a l’ús. Però no ha estat així, per allò del savoir faire que comentàvem.

L’alumna no es doblega a la voluntat de la mestra. Li ret homenatge, sí, però des de la rebel·lia. La noia, que accepta el seu destí inevitable a la presó, exerceix el seu dret a la llibertat amb allò que de veritat importa, amb el seu do, amb la seva capacitat creativa.

La rebel·lia i la música. LA MÚSICA.

PERQUÈ SÍ

Barcelona, 12 de juliol de 2007

Lloc de l’esdeveniment: Rambla de Catalunya entre Consell de Cent i Aragó

Avui m’he comportat com una fan adolescent i m’he plantat al rodatge d’en Woody Allen. A priori, suposava que seria una sort aconseguir fer-li una ullada, però, contra tot pronòstic, l’he tingut davant quasi dues hores. Fins que jo (no ell) he marxat amb l’esquena feta pols i les cames de suro (és obvi que, d’adolescent, només em queda l’actitud, no l’esquena ni les cames). Això sí, després d’haver-li fet un munt de fotos.

Impertorbable, xiulant de tant en tant, abillat indefugiblement amb el seu “uniforme” habitual (camisa blanca, pantalons beige, inefable barret de platja marró), en Woody feia la seva feina, aliè a l’enrenou que la seva figura genera. I no em refereixo a la fresa de la gernació d’admiradors que l’envoltàvem, sinó a l’espectacle deplorable que ofereixen els polítics.

No vull entrar a debatre la qüestió en el meu bloc cinèfil, com tampoc no vull esdevenir una mitòmana empedreïda incapaç d’emetre un judici amb equanimitat. Està clar que una subvenció milionària pot semblar excessiva, però també està clar que en cap altre país no es qüestionen tant totes aquestes coses. La imatge de Barcelona que el Sr. Allen pot transmetre al món sencer és un regal impagable i, al cap i a la fi, la majoria de la feina la fa personal autòcton. És a dir, una part important dels diners reverteix en inversió en els nostres mateixos mitjans.

El debat que em sembla realment seriós té a veure amb decidir si als ciutadans ens interessa que Barcelona continuï essent un aparador de cara al turisme o desitgem un altre model per a la nostra urbs. Aquesta disjuntiva, però, és complicada i plena d’imbricacions, i no crec que ara hàgim de ser tots plegats més papistes que el Papa i engegar la controvèrsia al damunt de les espatlles del Sr. Allen.

A mi m’honora que hagi triat la meva ciutat per a una de les seves pel·lícules. És un fet que passarà a la història. Així de fàcil. Ens iguala amb Nova York, amb París, amb Venècia, amb Londres... Què carai. I m’importen un rave els pseudointel·lectuals que el posen verd i qüestionen el seu geni. I m’importen un rave els qui el sobrevaloren exageradament.

El Sr. Allen, en Woody Allen, m’ha regalat alguns dels millors moments que jo he passat davant de la pantalla (i n’he passat molts). M’ha regalat algunes de les frases més enginyoses i intel·ligents que he sentit mai. No és infal·lible i de vegades s’equivoca, però la meva relació amb ell ja dura massa temps com per no acceptar que tots som humans. Per això l’he anat a veure avui, perquè per a mi és una vivència que mai no hauria imaginat. L’Allen d’Annie Hall, de Manhattan, de Hannah i les seves germanes, de Dies de ràdio, de Poderosa Afrodita, de Misteriós assassinat a Manhattan... L’Allen de Match Point. Tots eren allà, davant meu, amb un rebregat barret marró que els hi amagava la cara.

És una qüestió privada, entre ell i jo. Per això l’he anat a veure. Perquè m’ha donat la gana.

CIUDAD EN CELO

Ciudad en celo és una pel·lícula senzilla, amable i sense pretensions excessives que, no obstant això, ha obtingut diversos premis, entre ells el Premi “Pilar Miró” del Festival de Valladolid. De producció hispano-argentina, és el debut cinematogràfic com a director de l’argentí Hernán Gaffet. Es tracta d’un film sense estridències, d’una d’aquelles petites troballes que gratifiquen l’ànima una tarda de diumenge i que fan que tothom surti de la sala amb un somriure fugisser als llavis.

Hi ha dos telons de fons que emmarquen la història: la situació poc esperançadora de l’economia argentina i la magnífica ciutat de Buenos Aires. Buenos Aires (el títol no enganya) és una de les protagonistes de la pel·lícula. Ho és tant, que els personatges s’arriben a preguntar quin és el seu gènere: és masculí... és femení...? L’interrogant es resol amb una explicació plena de poesia, una explicació que conclou que Buenos Aires és una “mina”. Com les dones estimades, de vegades et fa mal, però no en pots prescindir.

Ciudad en celo està catalogada com una comèdia i, tanmateix, s’ocupa de temes punyents per a l’ésser humà. Parla de l’amor, de la mort, de la solidaritat, de la comprensió, de l’abandó, de la misèria, de la solitud. Sobretot, parla de l’amistat, de l’amistat amb majúscules, de l’amistat inapel·lable. L’amistat, l’única cosa capaç de salvar el món i de salvar els personatges (malauradament, no tots). Malgrat això, em sembla bé que l’etiquetin de comèdia, perquè el tractament de qüestions tan transcendentals està absolutament allunyat de convencionalismes cinematogràfics lacrimògens i de melodrames barats. Ni tan sols el dolor de la mare que perd el fill s’expressa de la manera que podríem esperar. La mort del fill representa per a ella un punt d’inflexió, la sacseja per sempre en les arrels profundes de la seva monòtona existència.

Ciudad en celo és un producte honest, un teixit d’històries que s’imbriquen i que, en certs moments, arriba a semblar un conte, un conte màgic. La delicadesa, la tendresa, la realitat alhora terrenal i etèria d’allò que explica, la voluntat d’originalitat... tot conforma un conjunt encantador. Conjunt encantador amanit amb una feina dels actors molt remarcable, amb uns primers plans sovintejats que aporten realisme a les imatges, amb la cadència agredolça del tango “porteño” i amb la riquesa afegida que representa la llengua, en registre col·loquial però sense arribar a extrems, dels nostres amics argentins. Els diminutius, les frases fetes, la manera aparentment descuidada d’esmentar certes coses, la cantarella que bressola... Fantàstic.

No és el meu costum explicar l’argument de les pel·lícules en aquestes crítiques. I menys quan són d’estrena tan recent. Tampoc no ho faré ara, per més que em deleixi per escriure algunes coses. Més m’estimo despertar en l’hipotètic lector el desig d’anar al cinema, que és el que pertoca. Aneu-hi ara. Aneu a veure, sense esperar res de l’altre món, Ciudad en celo. No és una gran pel·lícula, us aviso. No és una superproducció, ni tan sols té pretensions dins la coneguda humilitat de la indústria hispanoamericana. Però com diu un dels protagonistes quan intenta explicar què és el cine a algú que no hi ha anat mai: el cine és com tenir un somni projectat en una espècie de llençol blanc molt gran.

El de ahir a la tarda va ser un somni molt bonic, us ho garanteixo.

La vie en rose (Edith Piaf)

Ahir la meva amiga Susana i jo vam anar a veure La vie en rose, film dirigit per Olivier Dahan, que pretén ser un retrat fidel –i alhora allunyat de convencionalismes– de la vida de la famosa cantant Edith Piaf. El cert és que la pel•lícula impressiona una mica. Quan vam sortir del cine, la Susana i jo no vam parlar gaire. Crec que ambdues necessitàvem una estona per pair adequadament allò que acabàvem de veure.

Sens dubte, Piaf és una de les icones de la cançó francesa i mundial del segle XX. La seva vida, d’orígens miserables en plena Gran Guerra (va néixer el desembre de 1915), va esdevenir una voràgine de dolor, èxit, patiment i reconeixement públic. Una existència a cavall entre el cel i l’infern que la va conduir a una mort prematura l’11 d’octubre de 1963, a l’edat de 47 anys.

El film, recolzat en una tècnica narrativa sense linealitat cronològica, no s’entreté en detalls superflus. Ni tan sols no fa un ús abusiu de la música. Les diferents èpoques de la vida de la protagonista estan lligades a la perfecció, sense que els constants viatges a través del temps representin cap problema per a l’espectador. La idea és oferir una visió de conjunt d’una vida intensa i contradictòria, sense pretendre glorificar la persona ni desmitificar el símbol. A França s’ha produït (era inevitable en un film biogràfic d’aquestes característiques) una certa polèmica. Detractors i defensors. Per a uns, el mite és intocable. Per a uns altres, és vital ser respectuosos amb la realitat històrica. És cert que la cinta posseeix imatges amargament explícites. Però jo crec, honestament, que Piaf no surt en cap moment mal parada. Tal vegada al contrari. Sembla una persona que va patir molt. En el fons, un ésser humà, un esperit d’artista superba que visqué submergida sota les aigües, de vegades fosques i espesses, del seu talent immens.

Des del punt de vista estrictament cinematogràfic, la pel•lícula és interessant. Una mica llarga, com passa sovint avui en dia, però curosa amb els detalls i amb una feina dels actors absolutament esplèndida. Sobresurt de manera increïble la recreació que Marion Cotillard aconsegueix d’un personatge tan sui generis, d’una dona tan coneguda amb unes característiques físiques i una personalitat tan marcades. Molt allunyada de l’estil habitual de les pel•lícules biogràfiques (sobretot si són americanes), La vie en rose ofereix un espectacle diferent, ambiciós i legítim. Obre les portes a una visió digna de ser tinguda en compte sobre algunes contradiccions i lacres de la societat occidental que es desenvoluparen durant el segle passat i de les que en som inevitablement hereus.

Un homenatge i un apropament a una figura fascinant, que molta gent jove no coneix, malgrat que a tothom li resultin familiars els acords de La vie en rose. La Susana i jo vam sortir del cine amb un desig peremptori d’arribar a casa i posar en marxa el CD. Com l’Edith, seria bo que tots nosaltres poguéssim dir, al final de la nostra vida: Non, rien de rien, non! Je ne regrette rien.

El buen pastor

Actualment existeix l’exagerada tendència a fer les pel•lícules extremadament llargues. A menys que es tracti de veritables obres mestres, el resultat sol ser que els films no aconsegueixen un ritme harmònic i homogeni i acaben suscitant reaccions poc positives en l’espectador. Aquest és un dels problemes d’“El buen pastor”, la segona pel•lícula dirigida per Robert de Niro.

El film intenta recrear els inicis de la CIA, la cèlebre Central d’Intel•ligència americana que tantes pel•lícules d’espies ens ha llegat, i intenta fer-ho a través de la història personal d’un dels seus primers membres. La idea és desenvolupar un film amb rigor històric a partir de les experiències novel•lades d’un individu concret. És a dir, es proposa arribar al general a partir del particular. Jo no sé si ho aconsegueix, perquè no estic segura que l’espectador noti que és un film amb vocació històrica. Més aviat penso que el públic mitjà surt del cinema convençut que ha vist un nou relat d’espionatge enrevessat i no del tot creïble.

Sòbria, a estones força interessant i a estones una mica pretensiosa, “El buen pastor” manté l’atenció en certs moments, però en d’altres perd embranzida. Res a veure amb el primer treball de De Niro, “Una història del Bronx”, obra sens dubte superior. La pel·lícula ha estat feta amb recursos, i això es nota. Ben ambientada, ben treballada, fotografia impecable, bon equip tècnic. El guió i la direcció són correctes, i el tema prou engrescador. El problema és que el distanciament amb el públic és notable. No acaba d’existir connexió, ningú no se sent realment implicat. Tal vegada aquest efecte és el que volia De Niro, la recreació imparcial de la història. Hom no detecta mai la intenció de jutjar res (cosa que potser un públic amb sentit crític agrairia), tret que se’ns acudeixi llegir el títol en clau d’ironia. Només aleshores podem intuir algun tipus de valoració, perquè res més allunyat que la CIA de la voluntat (a priori lloable) de tenir cura del ramat. Òbviament.

Ara se m’acut que “ramat” és la paraula més important que he pogut escriure avui. El ramat, la gent ordinària, els pobres humans als quals l’elit econòmica, les grans famílies de l’oligarquia dominant, han de conduir com titelles mitjançant la intervenció d’organitzacions com la que la pel•lícula recrea.

En fi, no crec que “El buen pastor” representi cap tipus d’inflexió en el gènere d’espies, i encara menys en el cinema històric. No passa de ser un thriller entretingut que dura massa. Hagués estat providencial que algú li hagués ensenyat al director la sentència més coneguda de Baltasar Gracián.