Actualment existeix l’exagerada tendència a fer les pel•lícules extremadament llargues. A menys que es tracti de veritables obres mestres, el resultat sol ser que els films no aconsegueixen un ritme harmònic i homogeni i acaben suscitant reaccions poc positives en l’espectador. Aquest és un dels problemes d’“El buen pastor”, la segona pel•lícula dirigida per Robert de Niro.
El film intenta recrear els inicis de la CIA, la cèlebre Central d’Intel•ligència americana que tantes pel•lícules d’espies ens ha llegat, i intenta fer-ho a través de la història personal d’un dels seus primers membres. La idea és desenvolupar un film amb rigor històric a partir de les experiències novel•lades d’un individu concret. És a dir, es proposa arribar al general a partir del particular. Jo no sé si ho aconsegueix, perquè no estic segura que l’espectador noti que és un film amb vocació històrica. Més aviat penso que el públic mitjà surt del cinema convençut que ha vist un nou relat d’espionatge enrevessat i no del tot creïble.
Sòbria, a estones força interessant i a estones una mica pretensiosa, “El buen pastor” manté l’atenció en certs moments, però en d’altres perd embranzida. Res a veure amb el primer treball de De Niro, “Una història del Bronx”, obra sens dubte superior. La pel·lícula ha estat feta amb recursos, i això es nota. Ben ambientada, ben treballada, fotografia impecable, bon equip tècnic. El guió i la direcció són correctes, i el tema prou engrescador. El problema és que el distanciament amb el públic és notable. No acaba d’existir connexió, ningú no se sent realment implicat. Tal vegada aquest efecte és el que volia De Niro, la recreació imparcial de la història. Hom no detecta mai la intenció de jutjar res (cosa que potser un públic amb sentit crític agrairia), tret que se’ns acudeixi llegir el títol en clau d’ironia. Només aleshores podem intuir algun tipus de valoració, perquè res més allunyat que la CIA de la voluntat (a priori lloable) de tenir cura del ramat. Òbviament.
Ara se m’acut que “ramat” és la paraula més important que he pogut escriure avui. El ramat, la gent ordinària, els pobres humans als quals l’elit econòmica, les grans famílies de l’oligarquia dominant, han de conduir com titelles mitjançant la intervenció d’organitzacions com la que la pel•lícula recrea.
En fi, no crec que “El buen pastor” representi cap tipus d’inflexió en el gènere d’espies, i encara menys en el cinema històric. No passa de ser un thriller entretingut que dura massa. Hagués estat providencial que algú li hagués ensenyat al director la sentència més coneguda de Baltasar Gracián.
El film intenta recrear els inicis de la CIA, la cèlebre Central d’Intel•ligència americana que tantes pel•lícules d’espies ens ha llegat, i intenta fer-ho a través de la història personal d’un dels seus primers membres. La idea és desenvolupar un film amb rigor històric a partir de les experiències novel•lades d’un individu concret. És a dir, es proposa arribar al general a partir del particular. Jo no sé si ho aconsegueix, perquè no estic segura que l’espectador noti que és un film amb vocació històrica. Més aviat penso que el públic mitjà surt del cinema convençut que ha vist un nou relat d’espionatge enrevessat i no del tot creïble.
Sòbria, a estones força interessant i a estones una mica pretensiosa, “El buen pastor” manté l’atenció en certs moments, però en d’altres perd embranzida. Res a veure amb el primer treball de De Niro, “Una història del Bronx”, obra sens dubte superior. La pel·lícula ha estat feta amb recursos, i això es nota. Ben ambientada, ben treballada, fotografia impecable, bon equip tècnic. El guió i la direcció són correctes, i el tema prou engrescador. El problema és que el distanciament amb el públic és notable. No acaba d’existir connexió, ningú no se sent realment implicat. Tal vegada aquest efecte és el que volia De Niro, la recreació imparcial de la història. Hom no detecta mai la intenció de jutjar res (cosa que potser un públic amb sentit crític agrairia), tret que se’ns acudeixi llegir el títol en clau d’ironia. Només aleshores podem intuir algun tipus de valoració, perquè res més allunyat que la CIA de la voluntat (a priori lloable) de tenir cura del ramat. Òbviament.
Ara se m’acut que “ramat” és la paraula més important que he pogut escriure avui. El ramat, la gent ordinària, els pobres humans als quals l’elit econòmica, les grans famílies de l’oligarquia dominant, han de conduir com titelles mitjançant la intervenció d’organitzacions com la que la pel•lícula recrea.
En fi, no crec que “El buen pastor” representi cap tipus d’inflexió en el gènere d’espies, i encara menys en el cinema històric. No passa de ser un thriller entretingut que dura massa. Hagués estat providencial que algú li hagués ensenyat al director la sentència més coneguda de Baltasar Gracián.
5 comentaris:
com sempre em refio molt del teu criteri i de la teva opinió al voltant d'un film.
la veritat és que la pel•lícula d'avui jo no aniria pas a veure-la al cinema, em fa més aviat mandreta això dels espies (i més si pretén ser una obra seriosa, rigorosa, i no per passar l'estona...). Jo prefereixo les pel•lícules de la màfia, ja ho saps, probablement, perquè el component d'entreteniment és elevadíssim, i perquè vulguis o no, se'm veu el llautó! je!
en tot cas, si que és veritat, que una peli t'ha d'implicar, sinó, simplement esperes assegut a la butaca, esperant que acabin les imatges més o menys avorrit..
per a mi, el major exponent d'avorriment que he sentit mai al cinema, és Salvar al soldado Ryan, on fins i tot vaig sortir un parell de cops de la sala, per anar al lavabo i comprar aigua, sense cap mena de pressa, ni remordiment... en fi!
D'acord germana, aquesta tampoc l'aniré a veure!
Je, je.
Petonets.
Doncs sí, no engresca massa.Aquest cap de setmana estic a Barcelona, com sempre que baixo només dos dies tampoc crec que tingui temps,d'anar al cinema perquè he de veure molta gent, però si trobés un forat ja buscaré una altra.
Més que res que ni t'ha convençut a tú (amb qui de moment sembla que coincidim molt en quant a gustos cinèfils) ni a un amic fan del cinema americà. Així que sembla que no acaba d'acontentar a ningú. Completament d'acord amb la crítica a aquesta tendència de fer pel.lícules llargues perquè sí.
Realment, si tens oportunitat, faràs bé d'anar a veure'n una altra. No serà difícil trobar-ne una de millor. Bona estada a Barcelona. Avui fa un solet magnífic.
Doncs al final no vaig poder anar al cinema, no tant pel temps, sinó perquè havia de quedar amb molts amics i celebrar Sant Jordi amb la familia. A veure si demà puc plegar d'hora i vaig a veure una peli alemanya que no pinta malament...
Publica un comentari a l'entrada