CIUDAD EN CELO

Ciudad en celo és una pel·lícula senzilla, amable i sense pretensions excessives que, no obstant això, ha obtingut diversos premis, entre ells el Premi “Pilar Miró” del Festival de Valladolid. De producció hispano-argentina, és el debut cinematogràfic com a director de l’argentí Hernán Gaffet. Es tracta d’un film sense estridències, d’una d’aquelles petites troballes que gratifiquen l’ànima una tarda de diumenge i que fan que tothom surti de la sala amb un somriure fugisser als llavis.

Hi ha dos telons de fons que emmarquen la història: la situació poc esperançadora de l’economia argentina i la magnífica ciutat de Buenos Aires. Buenos Aires (el títol no enganya) és una de les protagonistes de la pel·lícula. Ho és tant, que els personatges s’arriben a preguntar quin és el seu gènere: és masculí... és femení...? L’interrogant es resol amb una explicació plena de poesia, una explicació que conclou que Buenos Aires és una “mina”. Com les dones estimades, de vegades et fa mal, però no en pots prescindir.

Ciudad en celo està catalogada com una comèdia i, tanmateix, s’ocupa de temes punyents per a l’ésser humà. Parla de l’amor, de la mort, de la solidaritat, de la comprensió, de l’abandó, de la misèria, de la solitud. Sobretot, parla de l’amistat, de l’amistat amb majúscules, de l’amistat inapel·lable. L’amistat, l’única cosa capaç de salvar el món i de salvar els personatges (malauradament, no tots). Malgrat això, em sembla bé que l’etiquetin de comèdia, perquè el tractament de qüestions tan transcendentals està absolutament allunyat de convencionalismes cinematogràfics lacrimògens i de melodrames barats. Ni tan sols el dolor de la mare que perd el fill s’expressa de la manera que podríem esperar. La mort del fill representa per a ella un punt d’inflexió, la sacseja per sempre en les arrels profundes de la seva monòtona existència.

Ciudad en celo és un producte honest, un teixit d’històries que s’imbriquen i que, en certs moments, arriba a semblar un conte, un conte màgic. La delicadesa, la tendresa, la realitat alhora terrenal i etèria d’allò que explica, la voluntat d’originalitat... tot conforma un conjunt encantador. Conjunt encantador amanit amb una feina dels actors molt remarcable, amb uns primers plans sovintejats que aporten realisme a les imatges, amb la cadència agredolça del tango “porteño” i amb la riquesa afegida que representa la llengua, en registre col·loquial però sense arribar a extrems, dels nostres amics argentins. Els diminutius, les frases fetes, la manera aparentment descuidada d’esmentar certes coses, la cantarella que bressola... Fantàstic.

No és el meu costum explicar l’argument de les pel·lícules en aquestes crítiques. I menys quan són d’estrena tan recent. Tampoc no ho faré ara, per més que em deleixi per escriure algunes coses. Més m’estimo despertar en l’hipotètic lector el desig d’anar al cinema, que és el que pertoca. Aneu-hi ara. Aneu a veure, sense esperar res de l’altre món, Ciudad en celo. No és una gran pel·lícula, us aviso. No és una superproducció, ni tan sols té pretensions dins la coneguda humilitat de la indústria hispanoamericana. Però com diu un dels protagonistes quan intenta explicar què és el cine a algú que no hi ha anat mai: el cine és com tenir un somni projectat en una espècie de llençol blanc molt gran.

El de ahir a la tarda va ser un somni molt bonic, us ho garanteixo.

La vie en rose (Edith Piaf)

Ahir la meva amiga Susana i jo vam anar a veure La vie en rose, film dirigit per Olivier Dahan, que pretén ser un retrat fidel –i alhora allunyat de convencionalismes– de la vida de la famosa cantant Edith Piaf. El cert és que la pel•lícula impressiona una mica. Quan vam sortir del cine, la Susana i jo no vam parlar gaire. Crec que ambdues necessitàvem una estona per pair adequadament allò que acabàvem de veure.

Sens dubte, Piaf és una de les icones de la cançó francesa i mundial del segle XX. La seva vida, d’orígens miserables en plena Gran Guerra (va néixer el desembre de 1915), va esdevenir una voràgine de dolor, èxit, patiment i reconeixement públic. Una existència a cavall entre el cel i l’infern que la va conduir a una mort prematura l’11 d’octubre de 1963, a l’edat de 47 anys.

El film, recolzat en una tècnica narrativa sense linealitat cronològica, no s’entreté en detalls superflus. Ni tan sols no fa un ús abusiu de la música. Les diferents èpoques de la vida de la protagonista estan lligades a la perfecció, sense que els constants viatges a través del temps representin cap problema per a l’espectador. La idea és oferir una visió de conjunt d’una vida intensa i contradictòria, sense pretendre glorificar la persona ni desmitificar el símbol. A França s’ha produït (era inevitable en un film biogràfic d’aquestes característiques) una certa polèmica. Detractors i defensors. Per a uns, el mite és intocable. Per a uns altres, és vital ser respectuosos amb la realitat històrica. És cert que la cinta posseeix imatges amargament explícites. Però jo crec, honestament, que Piaf no surt en cap moment mal parada. Tal vegada al contrari. Sembla una persona que va patir molt. En el fons, un ésser humà, un esperit d’artista superba que visqué submergida sota les aigües, de vegades fosques i espesses, del seu talent immens.

Des del punt de vista estrictament cinematogràfic, la pel•lícula és interessant. Una mica llarga, com passa sovint avui en dia, però curosa amb els detalls i amb una feina dels actors absolutament esplèndida. Sobresurt de manera increïble la recreació que Marion Cotillard aconsegueix d’un personatge tan sui generis, d’una dona tan coneguda amb unes característiques físiques i una personalitat tan marcades. Molt allunyada de l’estil habitual de les pel•lícules biogràfiques (sobretot si són americanes), La vie en rose ofereix un espectacle diferent, ambiciós i legítim. Obre les portes a una visió digna de ser tinguda en compte sobre algunes contradiccions i lacres de la societat occidental que es desenvoluparen durant el segle passat i de les que en som inevitablement hereus.

Un homenatge i un apropament a una figura fascinant, que molta gent jove no coneix, malgrat que a tothom li resultin familiars els acords de La vie en rose. La Susana i jo vam sortir del cine amb un desig peremptori d’arribar a casa i posar en marxa el CD. Com l’Edith, seria bo que tots nosaltres poguéssim dir, al final de la nostra vida: Non, rien de rien, non! Je ne regrette rien.

El buen pastor

Actualment existeix l’exagerada tendència a fer les pel•lícules extremadament llargues. A menys que es tracti de veritables obres mestres, el resultat sol ser que els films no aconsegueixen un ritme harmònic i homogeni i acaben suscitant reaccions poc positives en l’espectador. Aquest és un dels problemes d’“El buen pastor”, la segona pel•lícula dirigida per Robert de Niro.

El film intenta recrear els inicis de la CIA, la cèlebre Central d’Intel•ligència americana que tantes pel•lícules d’espies ens ha llegat, i intenta fer-ho a través de la història personal d’un dels seus primers membres. La idea és desenvolupar un film amb rigor històric a partir de les experiències novel•lades d’un individu concret. És a dir, es proposa arribar al general a partir del particular. Jo no sé si ho aconsegueix, perquè no estic segura que l’espectador noti que és un film amb vocació històrica. Més aviat penso que el públic mitjà surt del cinema convençut que ha vist un nou relat d’espionatge enrevessat i no del tot creïble.

Sòbria, a estones força interessant i a estones una mica pretensiosa, “El buen pastor” manté l’atenció en certs moments, però en d’altres perd embranzida. Res a veure amb el primer treball de De Niro, “Una història del Bronx”, obra sens dubte superior. La pel·lícula ha estat feta amb recursos, i això es nota. Ben ambientada, ben treballada, fotografia impecable, bon equip tècnic. El guió i la direcció són correctes, i el tema prou engrescador. El problema és que el distanciament amb el públic és notable. No acaba d’existir connexió, ningú no se sent realment implicat. Tal vegada aquest efecte és el que volia De Niro, la recreació imparcial de la història. Hom no detecta mai la intenció de jutjar res (cosa que potser un públic amb sentit crític agrairia), tret que se’ns acudeixi llegir el títol en clau d’ironia. Només aleshores podem intuir algun tipus de valoració, perquè res més allunyat que la CIA de la voluntat (a priori lloable) de tenir cura del ramat. Òbviament.

Ara se m’acut que “ramat” és la paraula més important que he pogut escriure avui. El ramat, la gent ordinària, els pobres humans als quals l’elit econòmica, les grans famílies de l’oligarquia dominant, han de conduir com titelles mitjançant la intervenció d’organitzacions com la que la pel•lícula recrea.

En fi, no crec que “El buen pastor” representi cap tipus d’inflexió en el gènere d’espies, i encara menys en el cinema històric. No passa de ser un thriller entretingut que dura massa. Hagués estat providencial que algú li hagués ensenyat al director la sentència més coneguda de Baltasar Gracián.

La vida de los otros

“La vida de los otros”, òpera prima del director alemany Florian Henckel von Donnersmarck, film reconegut internacionalment i premiat arreu (inclòs l’Òscar a la millor pel•lícula de parla no anglesa), és una cinta de factura impecable. Un film magistralment dirigit i interpretat, amb un guió esplèndid, que demostra un cop més la superioritat indiscutible del cinema fet fora de Hol•lywood.
Des del punt de vista ideològic, haig d’admetre que em sento submergida en un mar de contradiccions internes. La capacitat autocrítica dels alemanys em sembla molt envejable, sobretot tenint present que encara no deuen estar tancades del tot les ferides que van precedir i que van seguir (per què no dir-ho?: no passa res) la caiguda del mur de Berlín. Tampoc no seré ingènua: no intentaré negar l’existència històricament documentada de la implacable policia secreta de la RDA. El que passa és que no puc evitar que el film se’m presenti com un mecanisme de propaganda anticomunista, amb detalls de promeses alliberadores com el diari al seient del cotxe amb la foto de Gorvatxov. Quan penso que el nostre món occidental exerceix un control de la llibertat individual i d’expressió molt similar, encara que sigui de manera tan sofisticada que no ens n’adonem, no em sento procliu a combregar incondicionalment amb la total desqualificació d’un sistema que encara es dibuixa amb aparença de dimoni amb banyes, cua i forca. Res no és negre ni blanc; la gamma de grisos pot resultar quasi infinita. Crec que estic obligada a fer-ho constar per no caure en la hipocresia d’aquest nostre món intocable, que no pot deixar ni un moment de mirar-se el melic des de l’autocomplaença neoliberal.
Tot seguit, però, vull tornar a recuperar el discurs que reconeix el mèrit indiscutible de la pel•lícula, perquè, consideracions polítiques a banda, en realitat és un film que s’ocupa essencialment de l’ésser humà. El protagonista, un solitari capità de la policia secreta, se sent atret pels personatges a qui espia (un escriptor i una actriu de l’elit intel•lectual de la RDA), per motius que no tenen res a veure amb idees polítiques. És tot una altra cosa: des de la seva solitud, des del seu aïllament, el capità descobreix l’existència de gent que s’estima, de gent que té amics, de gent que “viu”. Dels “altres”, que no estan sotmesos a la rigidesa buròcrata i castrant dins la qual ell passa els seus dies. Tots els personatges (tret del ministre corrupte, i fins i tot ell) són personatges rodons, que pateixen una evolució claríssima durant el film i que palesen les contradiccions de l’ésser humà. Ningú no és del tot bo o del tot dolent. Tothom té febleses, tothom pot trair, tothom pot arribar a l’altruisme i a la generositat.
La pel•lícula té un guió impecable. Res no es deixa a l’atzar. Tots els aspectes estan mesurats amb genialitat i pulcritud. No hi ha sortides de to, no hi ha exageracions, no hi ha sensibleria, no hi ha llàgrima fàcil. No hi ha res superflu. Les dues hores llargues passen en un sospir, com si estiguéssim encabits dins de l’univers cinematogràfic al qual assistim i hi forméssim part de manera intrínseca.
La pel•lícula és molt intel•ligent. L’acció, travada amb la naturalitat esfereïdora de la vida, ens va mostrant l’evolució imparable de tots els qui en formen part, la qual cosa inclou contradiccions i comportaments absolutament humans. En aquest sentit, em sembla fantàstica la utilització d’un literat com Brecht, que, després de viure a Occident, va retornar al Berlín oriental i que, malgrat l'exercici d'una inqüestionable llibertat innovadora des del punt de vista artístic (que el va mantenir al marge de tot tipus de rigidesa doctrinària), mai no va abdicar del marxisme. També trobo magnífica la música de la “Sonata per a un bon home”, composta especialment pel músic Gabriel Yared, que omple una de les escenes àlgides del film i que permet, amb el seu títol, lligar l’emocionant final. Una altra cosa, innecessària però efectista, és la frase sobre l’"Appassionata" de Beethoven i el camarada Lenin. No la vull desvetllar. És millor que aneu al cine.
Haig d’acabar per força remarcant la feina incommensurable dels actors, i en especial dels dos protagonistes masculins: Ulrich Mühe (el capità) i Sebastian Koch (l’escriptor). Un plaer sense precedents veure’ls a la pantalla.

En busca de la felicidad

Amb reminiscències llunyanes d’”El Chico” de Chaplin (llunyanes, Déu me’n guard de sacrilegis) i no tan llunyanes de “La vida es bella” de Benigni, ha arribat a la nostra cartellera la darrera pel·lícula protagonitzada per Will Smith, “En busca de la felicidad”. Es tracta d’un producte una mica estrany, dirigit per l’italià Gabriele Muccino, responsable de films tan remarcables com “L’ultimo bacio” i “Ricordati di me”. “En busca de la felicidad” és la seva primera incursió fora del cinema italià, i el resultat genera sensacions contradictòries.

Anem a pams. Abans de res, cal dir que Will Smith ho fa molt bé. És un ferm candidat a l’Òscar i possiblement el guanyarà. D’altra banda, a mi no em sorprèn. És un bon actor, i el film posseeix tots els ingredients (és un drama amb nen inclòs) que agraden a Hol·lywood. Un cop aclarit aquest punt, que en un moment o altre havia de sortir, parlem de la pel·lícula.

“En busca de la felicidad” es pot considerar un producte típic del cinema americà. Fins i tot està basat en fets reals. Previsible melodrama on un pare caigut en desgràcia (inclòs l’abandonament conjugal) lluita per tirar endavant enmig de la misèria amb el seu fill de cinc anys. Lluita sense defallir fins que, oh poderós somni americà, aconsegueix un lloc de treball fantàstic que li salva la papereta i l’acaba fent ric. Amb aquesta sinopsi, òbviament massa coneguda, hem de donar per suposat que Muccino s’ha venut al mercat cinematogràfic més potent del món. Tanmateix, ja he avançat que “En busca de la felicidad” és un producte estrany. Ho és perquè, si li suprimim el final previsible que redunda en la bondat del sistema americà, el decurs del metratge ens ofereix altres possibilitats d’interpretació. Potser Muccino no ha pogut evitar que trasllueixi la seva vena europea.

Per exemple: jo em quedo amb tot una sèrie de qüestions que indubtablement també estan a la pel·lícula. El reflex de l’existència, dins l’opulenta societat americana, de gernacions d’indigents, persones sense esperança ni futur que s’arrosseguen pels albergs públics, que passen fam, que palesen les flagrants injustícies del sistema. El protagonista se salva, però és només un individu enmig de la multitud silenciosa i resignada.
Em quedo amb el to contingut de la narració, que no té dramatismes exagerats ni concessions a la llàgrima fàcil.
Em quedo amb la mare que abandona, amb el pare que estima, amb el nen com a motor de la superació personal. Amb la veu en off del protagonista, que ens va explicant la història des de la prosperitat ja aconseguida, però que no cau mai en el triomfalisme.

A “En busca de la felicidad” apareixen un parell d’observacions del protagonista prou importants com per convidar a la reflexió, però hem d’estar alerta perquè no ens passin per alt. Una, en la línia de Woody Allen a “Match Point”, afirma que l’atzar i la sort juguen un paper important a la vida. El talent i la intel·ligència no ho són tot, i sovint el sistema, per desgràcia, acaba engolint l’individu, per molta vàlua personal que posseeixi. L’altra, utilitzant paraules de Thomas Jefferson, ens invita a meditar al voltant de la felicitat. Thomas Jefferson (i de retruc el nostre personatge) es preguntava si la felicitat existeix o si és només quelcom que els homes busquen i buscaran sempre, però que no aconseguiran mai. Interrogant suprem.

He de confessar que jo he tingut un desig no aconseguit mentre veia la pel·lícula. He demanat que el final no fos el que tothom esperava. Que el protagonista no aconseguís la feina, que no se’n sortís, que fos més real que el personatge real al qual recreava. No ha pogut ser. El somni americà, el somni de la fàbrica de somnis que és Hol·lywood, ha guanyat la partida un cop més a la creació artística. Llàstima.

La caja Kovak

Estem davant d’un film d’intriga i misteri que no té altra pretensió que distreure el públic, sobretot el públic amant del gènere. Jo en sóc, d’amant del gènere, i per això vaig anar a veure “La caja Kovak”, amb la finalitat de descobrir què ens oferia el director mallorquí Daniel Monzón en aquesta seva tercera pel·lícula.

Realment, potser amb l’edat ha minvat la meva capacitat de sorprendre’m, o tal vegada és que ja he vist massa cinema. El cas és que la cinta comença bé. Enganxa l’espectador, que pensa il·lusionat que assistirà a una història sorprenent de veritat. En canvi, aviat perd força i esdevé previsible. Crec que la tensió s’hauria mantingut millor si la trama hagués trigat més temps a desvetllar-se, gairebé fins el darrer moment. I si l’haguessin descobert de mica en mica els protagonistes i no hagués estat explicada prematurament pel dolent de la pel·lícula. No és que sigui un producte desastrós, però no passa d’un divertiment més indicat per a una tarda televisiva de crispetes casolanes.

Sempre penso en Hitchcock quan veig pel·lícules com “La Caja Kovak”. En la seva capacitat de mantenir la intriga intacta fins el final. Jo encara pateixo com una bleda quan en Cary Grant i l’Ingrid Bergman estan a punt de ser descoberts a la bodega d’”Encadenados”, o quan en Raymond Burt (futur Perry Mason i Ironside) quasi mata al periodista tafaner de “La ventana indiscreta”. Per què això ara no passa mai? Per què tot es redueix a desenllaços esperats o a trames inversemblants com la de “The ring” o la de “Frágiles”?.

A banda d’aquestes reflexions, “La caja Kovak” té un bon repartiment, i l’encert de estar situada a l’illa de Mallorca, on contrasten la lluminositat i els paisatges increïbles amb la foscor de l’argument. Una mica en la línia que també havia seguit Hitchcock a l’escena més coneguda de “Con la muerte en los talones”, quan el pobre Roger Thornill, a qui els espies malvats confonen amb l’inexistent senyor Kaplan, és a punt de ser esquarterat sota el sol inclement per una avioneta fumigadora. “La Caja Kovak” també té una altra picada d’ullet, la reproducció de l’escena de l’autopista de la cinta de Stanley Donen, protagonitzada per Gregory Peck, “Arabesc”.

En fi, no vull desqualificar totalment “La caja Kovak”, però jo recomano que espereu que la tinguin al vostre vídeo-club.

Babel

No em resulta fàcil fer la crítica de “Babel”, perquè, per sentir que no em deixo res, hauria de ser massa extensa. Crec que és una pel·lícula de la qual se’n pot parlar molt. Per tant, exigirà de la meva part un important esforç de síntesi si no vull allargar-me massa ni tampoc desvetllar res que sigui significatiu.
Després d’”Amores perros” i “21 gramos”, Alejandro González Iñárritu ens ofereix aquesta tercera proposta, amb un guió escrit conjuntament amb Guillermo Arriaga. Novament presenta tres històries independents amb lligams diversos, que indaguen al voltant de les qüestions més transcendentals de la vida humana. Crec que aquesta estructura narrativa, que a “21 gramos” va aconseguir un punt àlgid de perfecció i lucidesa, ja ha de quedar exhaurida a “Babel”. A partir d’aquí, em sembla que és important que Iñárritu busqui noves vies d’expressió, perquè la repetició excessiva d’un recurs que funciona i que innova, pot acabar fulminant fins i tot els bons productes inicials.
Dit això, “Babel” és una pel•lícula remarcable. Les històries aquesta vegada estan localitzades en indrets absolutament allunyats: Marroc, Mèxic i Japó, relacionades entre si per l’atzar més absolut. Ja Woody Allen havia reflexionat sobre el tema de la “sort” a “Match Point”, i crec que aquí Iñárritu afegeix una volta de rosca. Un joc de nens pot esdevenir una tragèdia mundial. Iñárritu crítica explícitament la globalització. Un fet aïllat al desert marroquí pot desencadenar un incident internacional i incidir en les vides de persones que, aparentment, només tenen en comú habitar el mateix planeta.
Però només aparentment, perquè l’ésser humà (japonès, marroquí, mexicà o nord-americà) té moltes més coses en comú. Tothom pateix, tothom se sent sol, tothom té por. Aquest és el gran tema de la pel•lícula: la solitud, la incomunicació, la manca d’enteniment. La incomunicació a tots els nivells, també entre persones que s’estimen. Per això em sembla magnífica la metàfora del títol: Babel, el símbol bíblic que va separar els homes a causa de la divisió de les llengües imposada com a càstig per Déu. La pel•lícula, molt intel•ligentment, està filmada en les diverses llengües dels personatges (inclòs el llenguatge dels signes japonès, ja que la protagonista japonesa és sordmuda), amb la qual cosa el títol triat encara adquireix una significació més elaborada. Tot convergeix en una estructura circular que porta l’espectador a la catarsi, però que no és optimista. L’escletxa de llum esperançadora és molt prima. L’ésser humà no és dolent, però està espantat i és difícil que se’n surti a aquestes alçades i en aquestes circumstàncies.
El metratge és una mica llarg. Potser uns minuts menys s’haurien agraït. En canvi, la música (que puja increïblement de volum a la festa mexicana), la fotografia i les diferents tècniques de filmació utilitzades (16 mil•límetres a Marroc, 35 a Mèxic i al Japó unes lents que deformen la imatge), són un encert inqüestionable. La interpretació dels actors també em sembla digna de ser destacada, en especial en el cas de l’adolescent japonesa i dels nens marroquins, que em van semblar genials.
La catarsi no aconsegueix a “Babel” que hom surti de la sala compadint els protagonistes i pensant que allò no té res a veure amb ell. Tristament, la globalització també invalida la finalitat aristotèlica més important de la tragèdia. Assistim a una tragèdia, però no ens purifica ni ens uneix. Crec que l’espectador només té la possibilitat d’acceptar que allò que Iñárritu proposa pot malauradament correspondre a la realitat.
La “solitud” a “Babel” és molt més que una paraula o una imatge.