MAPA DE LOS SONIDOS DE TOKIO

Mapa de los sonidos de Tokio és la darrera pel·lícula d’Isabel Coixet, protagonitzada per Sergi López i la japonesa Rinko Kikichi. Ambientada a la capital japonesa, és una història d’amor, sexe, mort, sofriment i venjança. Amb aquests ingredients, un drama d’allò més clàssic, podríem dir.

No vull caure en el parany de posar verda la Coixet (com fan gratuïtament alguns sectors del món de la cultura). Però tampoc en la trampa d'escriure’n la lloança sense invertir un esforç suficientment digne en la reflexió seriosa que tota crítica exigeix. Per tant, fa estona que penso i repenso, però no sembla que tants pensaments em condueixin a variar la meva primera impressió.

Mai no he tingut res en contra de la Coixet. Més aviat al contrari, perquè, si bé em va costar molt compartir el seu punt de vista a Mi vida sin mí (no ho he fet encara, en realitat), en canvi em van agradar força La vida secreta de les paraules i Elegy. Qui em coneix bé, sap que no acabo de comprendre la fal·lera de la directora per fer cinema en una altra llengua, a milers de quilòmetres i amb gran quantitat d’actors forans. Però, per sort o per desgràcia, quan manifesto aquesta pega, acostumo a ser acusada de tenir la ment estreta i de pretendre posar traves al desenvolupament normalitzat (no serà globalitzat?) del cinema català. Per tant, ara ja no ho dic, tot i que continuo en la meva tessitura (sóc així de tossuda i de naïf, jo: no vull acceptar que és per calés i per obtenir per damunt de tot la fama internacional). En fi, no importa. El cas és que, malgrat tantes adversatives, no sóc antiCoixet. Aquí volia arribar.

Asseguda a la butaca, mentre desfilaven pel meu davant imatges magnífiques (la plasticitat de l’obra és incontestable i esplèndida), la meva principal sensació és que una història bonica i senzilla, que podia tenir lloc amb naturalitat a qualsevol indret del món, tan sols esdevé un espectacle diferent pel seu embolcall exòtic. La fascinació de l’Orient. Molt bé. La sensualitat a flor de pell, ben tractada. D’una banda, el gust, que té un paper rellevant a la pel·lícula: el mercat del peix, el vi de la luxosa botiga del protagonista, el plaer obligat de xuclar els fideus sorollosament. De fet, la primera escena ja ens aboca a aquesta percepció sensorial: el típic restaurant d’executius que mengen les delicatessen de la cuina nipona col·locades damunt del cos de noies nues. D’una altra, la sensualitat del sexe i de la passió, amb escenes força explícites que, tanmateix, no traspassen cap nova frontera. És més, jo no he pogut evitar, perquè la trama té un cert paral·lelisme, recordar Marlon Brando, Bertolucci i L’últim tango a París. S’hi haurà inspirat la Coixet –encara que sigui vagament– o és que el tema, a hores d’ara, és ja un lloc comú?

Si fem una recapitulació, podem començar a emetre certs judicis. Mapa de los sonidos de Tokio és un film amb un argument poc innovador, l'originalitat del qual recau més en la forma que no pas en el fons. En l’ambientació japonesa, en les plàstiques imatges, en la bona fotografia i en les curiositats de la vida de la gran ciutat de Tokio (llums, hotels, petits restaurants).

Tampoc el tractament dels personatges és del tot creïble. Si el paper del pare resulta sorprenentment humà, malgrat el seu estatus de gran empresari (un pare que perd una filla ha de quedar destrossat per sempre), no tinc tan clar que la protagonista necessàriament hagi de ser tan críptica. Hi ha bonics, preciosos silencis, però també algunes mancances. De la mateixa manera, algú pot titllar el final d’una exagerada anomalia romàntica.

La pel·lícula deixa alguns serrells sense resoldre. El narrador omniscient resulta inversemblant, perquè no pot fer de cronista d’allò que no ha vist ni ha sentit (no hi ha diaris amagats, testimonis que li expliquin, res que justifiqui el seu coneixement de la totalitat dels fets). Tampoc no arribem a esbrinar el motiu del segon ofici de la noia (no diré quin és) ni a qui pertanyen les tombes que visita i neteja cada diumenge amb veneració. Podem intuir certes respostes, però no podem passar de l’àmbit de la intuïció. En contrapartida, la relació entre la noia i el narrador (l’home que enregistra els sons de la ciutat), és tendra i desinteressada. Dues ànimes que es fan companyia sense exigir res.

Rellegeixo aquestes línies i m’adono que avui he estat sorprenentment mordaç. Hi ha dies de tot, què hi farem. Tanmateix, no em sembla totalment just. No us diré que no aneu a veure la pel·lícula. Heu d’anar-hi, per tal de poder parlar-ne i expressar una opinió. Hi ha una veritat incontestable que la directora (cal recordar que també és l'autora del guió) posa en boca de la protagonista: “La gent no canvia mai”. Isabel Coixet tampoc no ha canviat, perquè, malgrat les pegues que acabeu de llegir, el cert és que en el fons aconsegueix tornar a sorprendre i a cridar l’atenció amb la seva darrera obra. Un cinema que, sigui com sigui, pretén sempre ser singular i original. Fins i tot amb el títol, estranyament poètic: Mapa de los sonidos de Tokio.

GRAN TORINO

Ja havia comentat en aquest bloc que m’havia replantejat les meves opinions sobre Clint Eatswood arran de Million Dollar Baby, però haig de concloure que ahir, un cop acabat el visionat de Gran Torino, la meva reconciliació amb ell va esdevenir absoluta. Gran Torino és una pel·lícula magnífica, que no deixa dubtes respecte a la categoria de cineasta en què s’ha convertit Clint Eastwood (autor del guió, director i protagonista del film).

La història és senzilla. No podem considerar que despunti per la seva originalitat. Reprodueix una problemàtica actual i punyent que coneixem perfectament i que, fins i tot, a hores d’ara podem viure en el nostre entorn. Un vell heroi de la Guerra de Corea, malcarat, racista i misantrop, du damunt les espatlles un sentit de culpa que li rosega l’ànima. La pel·lícula s’inicia amb l’enterrament de la seva dona. El vell s’ha quedat vidu, envoltat de solitud. Els seus dos fills i llurs famílies són una colla d’interessats cobdiciosos. L’avi no els preocupa gens i val a dir que ell tampoc no els correspon. La seva vida només tenia sentit gràcies a la seva dona. I, de sobte, ja no hi és. Ara, tan sols li resta la seva gossa Daisy, tan vella com ell, i una única il·lusió: tenir cura del seu valuós cotxe, un Gran Torino del 72. Mentre cada cop viu més aïllat, els canvis socials l’obliguen a presenciar la degradació gradual del seu barri. Del lloc on ha viscut sempre, ara ple d’immigrants de tots els colors i ètnies, i on proliferen les bandes cada cop més violentes. Aquest és el punt de partida. La resta no la vull explicar.

El desenvolupament narratiu del film és impecable i molt personal. Amb un humor irònic i finíssim, amb un sarcasme curull d’intel·ligència, Eastwood expressa tot un conjunt de reflexions al voltant de la societat, de la diversitat, del masclisme, del racisme, de la violència, de l’amistat i de la comprensió. Eastwood monologa amb ell mateix. A la pantalla, el seu monòleg interior requereix un interlocutor. Tal com va fer a Million Dollar Baby, l’interlocutor és l’Església Catòlica, en aquest cas un capellà molt jove amb qui manté un intercanvi d’idees que finalment els enriquirà tots dos. Eastwood qüestiona molts axiomes, especialment el paper de l’ésser humà en aquest món i el seu sentit últim. I els qüestiona amb naturalitat, allunyant-se de posats intel·lectualoides de difícil comprensió. És cert que la pel·lícula pot tenir moltes lectures. En especial una lectura més superficial que arriba a tots els públics. De fet, jo vaig al·lucinar (per utilitzar el verb més adient) quan molts espectadors, sobretot joves, reien sorollosament davant d’escenes que, en realitat, eren extremadament tristes o extremadament profundes.

Tanmateix, no passa res. Perquè l’absència de cripticisme pseudointel·lectual pot aconseguir que aquest jovent també extregui un missatge positiu de la pel·lícula. El final és el que hom podia esperar. Tampoc no sorprèn, però està tractat amb elegància perfecta. No sé què més puc afegir. És a dir, a l’inrevés. Podria dir tantes coses i fer un estudi tan minuciós (el film s’ho mereix) que aquesta crítica resultaria inacabable.

Per tant, em limitaré a emetre una recomanació: que ningú no se la perdi. I, sobretot, que tothom intenti aprofundir-hi en veure-la, més enllà dels moments d’humor, més enllà dels moments violents, més enllà dels moments tendres. Que tothom es pregunti què pot aprendre d’allò que, amb humanitat, valentia i humilitat, es planteja Clint Eastwood.

EL LECTOR

El lector, pel·lícula d’Stephen Daldry –director de Billy Elliot i Las horas (dos títols que personalment m’agraden molt)– és un film preciós, una d’aquelles delicadeses escadusseres que encara trobes al cinema i que, des del punt de vista artístic, fa sentir a l’espectador sensible (que no carrincló, s’entén) que no tot està irremeiablement perdut.

La cinta (de l’argument no en penso desvetllar res, ja ho sabeu) es construeix a partir de la indagació en les pregoneses contradictòries, críptiques, inhòspites i inexplicables de la naturalesa humana. Els personatges, complexos i plens de matisos, foren creats per la ploma del novel·lista alemany Bernhard Schlink, i ens aboquen a una reflexió profunda envers nosaltres mateixos, com a individus i com a col·lectivitat.

El lector entranya una sèrie d’aspectes que, des del punt de vista de les meves preferències, esdevenen una mena de bàlsam estètic. El ritme narratiu lent i mesurat, les paraules indispensables, el to contingut, la bellesa visual, la gestualitat suau i harmònica dels actors, els primers plans, la música magnífica. L’espectador queda absort davant de la plasticitat de les imatges i davant d'una història que, en certs moments, no deixa de reservar-nos alguns elements de sorpresa. Els actors es mereixen tots els reconeixements, especialment una Kate Winslet superba.

Els diferents aspectes que configuren el complex fons de la pel·lícula (la responsabilitat, la vergonya, l’obediència mal entesa, la sensualitat i la sexualitat, el pes feixuc de la culpa, les diferents maneres d’estimar, la covardia, la dignitat, el pas del temps, els secrets, la ràbia, els prejudicis, la venjança, la crueltat, la incomprensió, el desig) s’amalgamen en una història on no hi ha més remei que arribar a la conclusió que, en ocasions, la frontera entre el bé i el mal, la línia divisòria entre la justícia i la injustícia, és terriblement feble.

He vist escrit en algun lloc que la trama versa sobre l’holocaust. Per a mi, no resulta tan clar, per més que no puguem obviar l’al·lusió a la pervivència del sentit de culpa en la societat alemanya. Tanmateix (si més no a la pel·lícula, no he llegit la novel·la), l’holocaust és el pretext per confegir un argument que pretén parlar de l’home, de la cultura occidental, de la dificultat de comunicar-se i de resoldre els conflictes, de l’aïllament, de la por.

De tota manera, resultava impossible que no m’agradés una pel·lícula on té tanta importància el poder de les paraules. Amb tantes referències a Tolstoi, a l’Odissea d’Homer i a un conte de Chéjov tan encantador com “La senyora del gosset”, era impossible que jo no em sentís com un peix dins de l’aigua. Si ja Stephen Daldry a Las horas havia aconseguit retre un homenatge magnífic a una dona que jo admiro tant com la Virgínia Woolf, aquí el fa extensiu a tota la literatura. D'això va la pel·lícula. Del goig incomparable de llegir, que pot esdevenir un plaer alliberador, quasi físic.

De la literatura redemptora. De la literatura, que pot salvar-nos.

De la literatura, que ens salva.

AVUI HE DECIDIT OBRIR EL BLOC A ALTRES VEUS. AIXÍ ENS ENRIQUIM TOTS PLEGATS I COPSEM DIFERENTS ESTILS DE FER CRÍTIQUES. LA MEVA AMIGA VALENCIANA HA FET AQUESTA RESSENYA. ALLÀ VA I ESPERO QUE US AGRADI.

ANNA MARIA

El proppassat dilluns vaig tenir l’oportunitat de tornar a veure la pel·lícula Vera Drake. Es va passar dins d’un cicle dedicat a debatre els problemes de les dones organitzat per la Intersindical Valenciana a la seu de València. A continuació hi hagué un debat força interessant. Per tot això, i aprofitant-me de la generositat d’Anna Villalonga, he volgut escriure sobre la pel·lícula incorporant al meu text algunes de les crítiques que es van fer durant la xerrada.

Vera Drake (El secreto de Vera Drake), film guardonat amb diversos premis, està dirigit per Mike Leigh, un director de cine i teatre britànic que al llarg de la seua filmografia sempre ha tractat d’una manera molt particular temes socials, especialment relacionats amb els problemes de la societat britànica. En Vera Drake el problema és universal: l’avortament. Cal dir que poques pel·lícules s’han atrevit en tota la història del cinema a tractar aquest assumpte, tot i que últimament hem pogut veure la romanesa 4 meses, 3 semanas i 2 dias i Revolutionary Road, de Sam Mendes.

A Vera Drake, Imelda Stauton (magistral) interpreta el personatge d’una dona de classe baixa que viu a un barri obrer al Londres dels anys cinquanta. És una bona dona que treballa netejant cases, que viu en una família on tots s’estimen —el marit arriba a dir que són tan feliços que no poden desitjar res més—, que atén sa mare malalta, que ajuda el veïnat —convida a sopar a sa casa un jove que viu sol perquè ella pensa que no menja bé i que cal que s’alimente millor— i que ajuda a les joves “amb problemes”. Vera no parla mai d’avortament. Ella, senzillament, ajuda. No cobra, no espera res a canvi. Tampoc no diu a ningú de la seua família que ho fa.
La pel·lícula ens va presentant els altres personatges i ens va informant sobre les seus vides. Sabem que la guerra està molt present en els seus pensaments, ja que fa relativament poc que ha acabat la Segona Guerra Mundial i els homes que hi han combatut es queixen de les pèrdues d’amics i familiars. Sabem que l’home de Vera es va haver de fer càrrec del seu germà menut en quedar orfes. Sabem que el jove que sopa a casa de Vera era membre d’una família nombrosa i paupèrrima que patia fam. Reflexiona en veu alta: “per què has de tenir fills si no els pots alimentar”. Sabem que Vera no ha sabut mai qui és son pare, ja que sa mare, soltera i alcoholitzada, no ho ha sabut mai tampoc. Sabem que la cunyada de Vera està obsessionada en tenir fills.

D’altra banda, anem coneixent les dones a les quals Vera ajuda: la casada que ha quedat prenyada mentre el seu marit combat a Corea, l’adolescent acompanyada per sa mare, la jove immigrant que està sola, la mare de família que no vol tenir el setè fill.... I també la jove rica que acut a un hospital on tot són flors i violes i que no necessita l’ajuda de Vera (al remat, tot queda reduït a rics i pobres, com tot en la vida).

Arribem al final: una de les joves atesa per Vera contrau una infecció i ha de ser hospitalitzada. El metge n’informa a la policia i Vera és jutjada amb la llei que està en vigor en aquell moment: la de 1860.

Una pel·lícula ben documentada, ben escrita, ben contada, ben interpretada, ben ambientada que conté escenes memorables com quan Vera ofereix bombons als seus familiars: segons qui en menja sabem qui li fa costat.

Dolors Jimeno
València, 5 de febrer de 2009

LA DUDA

Amb una parella de protagonistes que envejaria el director més exigent, La duda és una pel·lícula que, a l’hora d’ésser valorada amb honestedat, exigeix parlar-ne des d’una òptica ambivalent, ja que ambivalents són les sensacions que suscita. I m’estic referint, bàsicament, a la seva qualitat cinematogràfica. L’afirmació no té res a veure amb la feina esplèndida que duen a terme Meryl Streep i Philip Seymor Hoffman, ni amb la grata sorpresa que representa l’aparició de la tercera en discòrdia, la jove actriu Amy Adams, que se’n surt prou bé.

El director i guionista és John Patrick Shanley, que emprèn la tasca d’adaptar al cinema la seva exitosa obra teatral del mateix títol. No sembla que li hagi resultat fàcil, perquè queda clar que el film en paga un preu excessiu. L’estructura teatral és massa present i fa que el ritme narratiu de la pel·lícula sigui poc àgil i ple de desigualtats.

Ens topem amb escenes excessivament llargues, tal vegada bones per als escenaris, però reiteratives al cinema. Ens topem amb escenes supèrflues, que no permeten que la cadència de la narració flueixi amb normalitat. I ens topem, sobretot, amb la manca dels silencis, de les mirades, dels gestos, que a la gran pantalla i en primer pla poden dir més que mil paraules. En aquest sentit, La duda no supera la consideració de “mediocre”.

Però he parlat d’ambivalència i just és que n’expliqui el motiu. El concepte ve emparat pel tema que la pel·lícula tracta, per la reflexió que ens vol fer arribar, que em sembla prou interessant. Ambientada el 1964, un any després de l’assassinat del president John F. Kennedy, la història ens remet al món tancat, intolerant i fosc de l’Església catòlica. Una mare superiora d’un orde religiós on les monges van vestides com si visquessin al segle XVIII (més que monges, en realitat semblen les dones amish d’Único testigo), dirigeix l’escola on l’orde treballa amb una disciplina fèrria i sense concessions, sense espai per a la comprensió ni per al diàleg. Els nens la temen, i això és el que ella vol. És una autèntica dona de ferro. Així, quan es produeix un conflicte que li trenca els esquemes, farà tot el possible per solucionar-lo sense importar-li a qui afecta, refiant-se només del seu instint, mancada de proves, de seguretats.

Mentre ella es manté ferma com una roca, tothom, dins i fora de la pantalla, és ple de dubtes. I aquesta és la pretensió de l’autor, remetre’ns a l’acceptació de la incertesa que sovint ens trobem en les coses de la vida.

L’ambientació és bona i reprodueix molt encertadament el món clos d’una comunitat religiosa. L’ambient de la desconfiança, la rigidesa, la por i la repressió recalcitrants. Sempre he pensat que l’Església i les seves supersticions em subjuguen des del punt de vista literari i cinematogràfic. Aquí, aquesta fascinació també es produeix. És per això que no sé què aconsellar-vos.

Ben pensat i al preu que va el cinema, no sé si dir-vos que us espereu que la facin a la tele.

Cinema en clau de dona

En el marc de les reivindicacions del dia de la dona treballadora, una amiga valenciana m'ha enviat aquesta informació. És sobre unes Jornades de cinema relacionades amb la situació de la dona en el món i el seu tradicional paper en diverses activitats, sovint silenciat o poc apreciat.

Particularment, em sap greu no poder anar-hi, però és possible que algú de vosaltres sí que pugui fer una escapada. Bon cinema i un bon debat. Què més volem?.

Adjunto l'enllaç amb la informació i espero que us la mireu. Personalment recomano (com no) "Las horas", que permet recordar l'admirada Virgina Woolf i veure la feina magnífica de Meryl Streep, Julianne Moore i el gran Ed Harris en un paper memorable.


http://www.intersindical.org/dones/8marc/8marc09.htm

Au, animeu-vos i cap a València.

Us garanteixo que, amb un mínim esforç, l'idioma s'entén perfectament

(perdoneu, no me n'he pogut estar de la ironia).

El intercambio

Jo no he estat mai una gran admiradora de Clint Eastwood, però haig de reconèixer que, amb el pas del temps, ha aconseguit el meu sincer respecte. Sé que aquestes paraules estranyaran profundament els qui em coneixen bé. Però rectificar és de savis. El punt àlgid en la meva consideració va arribar amb Million dolar baby, que, contra tot pronòstic (odio la boxa), em va semblar un film magistral.

Avui he vist la darrera feina d’Eastwood, El intercambio. La recreació d’una terrible història real que succeí l’any 1928 a la ciutat de Los Ángeles. La pel·lícula és impecable. Ambientació, fotografia i vestuari, perfectes. To narratiu sense escletxes, sòlid i eficient. Interpretació genial de la protagonista absoluta, Angelina Jolie, molt ben acompanyada per una colla d’actors esplèndids entre els quals destaquen Jeffrey Donovan, Michael Kelly i John Malkovich. En summa, un producte molt acurat que atrapa l’espectador fins el final.

Eastwood torna a denunciar amb valentia i sense embuts les xacres de la societat. No té pèls a la llengua per posar damunt la taula la violència i la corrupció extrema de la policia de Los Ángeles a la dècada dels vint del segle passat. No li tremola el pols quan la seva càmera retrocedeix en el temps i s’escola dins dels murs de les terrorífiques institucions psiquiàtriques de l’època. O quan ens mostra de manera explícita, en un pla molt curt, una execució a la forca. I, tanmateix, malgrat aquesta llista truculenta, la cinta és elegant, delicada, sòbria, i en cap moment no es rebolca en la cruesa o en la violència gratuïtes.

Exposat tot això, cal dir que la pel·lícula té dos problemes. El primer, la seva llargària. Abans he sostingut que el metratge manté l’interès fins el final. És cert. Però massa vegades he hagut d’escriure en aquestes crítiques que actualment les pel·lícules són excessivament llargues. El intercambio també ho és. El mateix Eastwood segurament en va ser conscient. Tal vegada per aquest motiu va optar per mostrar a la pantalla alternativament i alhora els dos judicis que formen part de la trama.

El segon problema apunta directament al cor del projecte, perquè es tracta del fet que la història sigui real. La pel·lícula en paga el preu, perquè la voluntat de rigor del director (també autor del guió i de la música) comporta una servitud que no sempre s’adiu amb el ritme que seria desitjable cinematogràficament. Potser estic parlant d’una preferència personal, però no tinc especial afecció pel cinema que acaba amb les explicacions sobreescrites d’allò que va succeir en el futur dels protagonistes.

A pesar de tot, no és una mala idea explicar aquestes històries. Ja que els americans es miren tant el melic, em sembla perfecte que un d’ells recordi a tot color algunes parts ben fosques del seu passat.