dijous, 5 de març del 2009


AVUI HE DECIDIT OBRIR EL BLOC A ALTRES VEUS. AIXÍ ENS ENRIQUIM TOTS PLEGATS I COPSEM DIFERENTS ESTILS DE FER CRÍTIQUES. LA MEVA AMIGA VALENCIANA HA FET AQUESTA RESSENYA. ALLÀ VA I ESPERO QUE US AGRADI.

ANNA MARIA


El proppassat dilluns vaig tenir l’oportunitat de tornar a veure la pel·lícula Vera Drake. Es va passar dins d’un cicle dedicat a debatre els problemes de les dones organitzat per la Intersindical Valenciana a la seu de València. A continuació hi hagué un debat força interessant. Per tot això, i aprofitant-me de la generositat d’Anna Villalonga, he volgut escriure sobre la pel·lícula incorporant al meu text algunes de les crítiques que es van fer durant la xerrada.

Vera Drake (El secreto de Vera Drake), film guardonat amb diversos premis, està dirigit per Mike Leigh, un director de cine i teatre britànic que al llarg de la seua filmografia sempre ha tractat d’una manera molt particular temes socials, especialment relacionats amb els problemes de la societat britànica. En Vera Drake el problema és universal: l’avortament. Cal dir que poques pel·lícules s’han atrevit en tota la història del cinema a tractar aquest assumpte, tot i que últimament hem pogut veure la romanesa 4 meses, 3 semanas i 2 dias i Revolutionary Road, de Sam Mendes.

A Vera Drake, Imelda Stauton (magistral) interpreta el personatge d’una dona de classe baixa que viu a un barri obrer al Londres dels anys cinquanta. És una bona dona que treballa netejant cases, que viu en una família on tots s’estimen —el marit arriba a dir que són tan feliços que no poden desitjar res més—, que atén sa mare malalta, que ajuda el veïnat —convida a sopar a sa casa un jove que viu sol perquè ella pensa que no menja bé i que cal que s’alimente millor— i que ajuda a les joves “amb problemes”. Vera no parla mai d’avortament. Ella, senzillament, ajuda. No cobra, no espera res a canvi. Tampoc no diu a ningú de la seua família que ho fa.
La pel·lícula ens va presentant els altres personatges i ens va informant sobre les seus vides. Sabem que la guerra està molt present en els seus pensaments, ja que fa relativament poc que ha acabat la Segona Guerra Mundial i els homes que hi han combatut es queixen de les pèrdues d’amics i familiars. Sabem que l’home de Vera es va haver de fer càrrec del seu germà menut en quedar orfes. Sabem que el jove que sopa a casa de Vera era membre d’una família nombrosa i paupèrrima que patia fam. Reflexiona en veu alta: “per què has de tenir fills si no els pots alimentar”. Sabem que Vera no ha sabut mai qui és son pare, ja que sa mare, soltera i alcoholitzada, no ho ha sabut mai tampoc. Sabem que la cunyada de Vera està obsessionada en tenir fills.

D’altra banda, anem coneixent les dones a les quals Vera ajuda: la casada que ha quedat prenyada mentre el seu marit combat a Corea, l’adolescent acompanyada per sa mare, la jove immigrant que està sola, la mare de família que no vol tenir el setè fill.... I també la jove rica que acut a un hospital on tot són flors i violes i que no necessita l’ajuda de Vera (al remat, tot queda reduït a rics i pobres, com tot en la vida).

Arribem al final: una de les joves atesa per Vera contrau una infecció i ha de ser hospitalitzada. El metge n’informa a la policia i Vera és jutjada amb la llei que està en vigor en aquell moment: la de 1860.

Una pel·lícula ben documentada, ben escrita, ben contada, ben interpretada, ben ambientada que conté escenes memorables com quan Vera ofereix bombons als seus familiars: segons qui en menja sabem qui li fa costat.

Dolors Jimeno
València, 5 de febrer de 2009

1 comentari:

Elies ha dit...

Gràcies a les dues per aquesta crítica i compartir amb tothom que ho desitgi les vostres opinions i punts de vista a través del cinema.