Blue Jasmine

Blue Jasmine, la darrera pel·lícula de Woody Allen, ha obtingut una allau de bones crítiques. Molt diferent a l’anterior, A Roma amb amor, que va ser enormement (i tal vegada exageradament) vilipendiada. I no diré que no ho entengui (malgrat la meva indiscutible flaca per ell i el meu convenciment que sempre se’l judica amb un barem de rigor especial), ja que el nostre director sembla entestat a fer estranyes oscil·lacions quant a la qualitat de les seves últimes propostes, especialment a partir d’aquella Vicky Cristina Barcelona tan esperada i, en canvi, (aquesta sí), de tan infausta memòria.  

Per justificar-ho, acostumem a apel·lar a la seva excessiva dèria de dirigir una pel·lícula anual, la qual cosa li impedeix, òbviament, confegir una obra mestra darrere d’una altra. Les coses ben fetes demanen temps. Però potser també hem de considerar la possibilitat purament “alimentícia”. Mentre les grans urbs europees li facilitin un munt de calers per promoure-les al llarg del planeta, les pel·lícules més senzilles li serviran per finançar les altres, les bones.

Sigui com sigui, Blue Jasmine pertany a aquest segon grup, tot i que al meu entendre no arriba a assolir el nivell de Match Point, Cassandra’s dream (diguin el que diguin) o Midnight in Paris. En qualsevol cas, explica una història punyent, de construcció perfecta, esfereïdora en la seva reflexió.

Una dona que ha ascendit socialment, casada amb un home riquíssim, adúlter i sense escrúpols: un lladre de guant blanc (o no tan blanc), que des de la banca i les altes finances s’ha lucrat brutalment jugant amb els diners dels altres, espoliant i robant. El tema no pot resultar més actual. Ens situa al bell mig de la crisi que estem patint. Tanmateix, la intenció d’Allen no es limita a l’aprofitament oportunista d’aquesta terrible circumstància coetània. El director novaiorquès planteja quelcom molt més profund. Encara que de retruc li sigui útil per indagar certerament en els problemes socials, el seu interès se centra en els conflictes humans i personals, aquells que, en el fons, ens converteixen en allò que som. Aquells que, ho vulguem o no, esdevenen atemporals, universals. Aquest funcionament no representa cap novetat. Allen sempre va del particular al general i sempre acaba disseccionant, com un cirurgià precís, la naturalesa humana.

Quan tot l’artifici de luxe en què viu s’esfondra, Jasmine, que no és un agent passiu en el desencadenament de la caiguda, també s’esfondrarà. Perdrà la dignitat, la identitat, tot. No haurà previst res, no sabrà què fer per aixecar-se. Així, buscarà aixopluc en una altra ciutat, a casa de la seva germana, una caixera de supermercat que du a les esquenes la càrrega de dos fills i un matrimoni fracassat.   

He llegit ˗ara no recordo on˗ que un crític apuntava un cert paral·lelisme entre Blue Jasmine i Un tramvia anomenat desig, de Tennessee Williams. I he pensat que l’encertava de ple. Jasmine és sens dubte una nova encarnació de la lànguida Blanche Dubois, desarrelada, perduda, trastocada. Una dona que no assumeix la pròpia degradació i que s’instal·la en la mentida, en el fingiment. Que està convençuda que, des de l’engany, es podrà salvar. També la germana de Jasmine i el seu nou promès, primitiu i rude, evoquen inevitablement Stella i Stanley Kowalski. M’agrada molt aquest brot d’intertextualitat. M’anima, m’esperona, em resulta engrescador.  

Gran part de l’èxit de la pel·lícula és responsabilitat dels actors, en especial de les dues protagonistes femenines. Cate Blanchett està espectacular, formidable, es menja la pantalla. Feia temps que no veia una actriu que m’emocionés tant en un paper.  Tant com emociona una banda sonora, al més pur estil Allen, que es converteix en una delícia de primer ordre.

També els recursos narratius m’han semblat adients, amb una successió de flash-backs que reconstrueixen l’enlluernador passat de la protagonista mentre, en la realitat estricta, els espectadors assistim a la seva caiguda i al seu fosc futur.     

Malgrat alguns tocs lleugers, que poden arrencar-nos un somriure o fins i tot una rialla, Blue Jasmine no és una comèdia, sinó un drama. No hi ha nous ancoratges per a aquesta Jasmine-Blanche, que baixa als inferns i ens aboca sense xarxa a l'abisme més profund de la nostra condició. Però, tanmateix, el director ens torna a proposar una actitud propera, tolerant. Com fa a Delictes i faltes, a Match Point, a Cassandra’s dream. Com ha fet tantes vegades: a Manhattan, a Hannah i les seves germanes, a Marits i mullers, a Annie Hall. I és que Allen reflexiona, dibuixa, ens mostra, observa. Però no judica. Per això ens permet sempre, absolutament sempre, empatitzar amb els seus personatges, independentment del seu estadi de degradació.  

Woody Allen pot mostrar-se demolidorament sincer, però li resulta impossible deixar de ser humà.