Crònica del nostre enviat especial al Festival de Sitges

46è FESTIVAL INTERNACIONAL DE

CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA

 

Avui dissabte, 19 d’octubre de 2013, he tornat a assistir amb els meus companys de fatigues (aquest any s’ha apuntat un amic més, fan del fantàstic i del terror) al festival cinematogràfic més important de casa nostra.

Hem gaudit d’un dia magnífic, amb sol, bona temperatura –hi havia banyistes i tot˗ i, com no podia ser d’una altra manera, bon menjar i beure. Després de passar per les paradetes de marxandatge de rigor, ens hem entaulat i hem fet petar la xerrada, tot comentant les expectatives que ens creaven les dues pel·lícules que hem seleccionat aquest any i també rememorant edicions passades. 

Satisfets gastronòmicament, hem enfilat cap al cinema Retiro per veure el primer film: es tractava ni més ni menys que de The Congress, una fantasia al·lucinògena de ciència-ficció del director israelià Ari Folman. Coproducció d’Israel, Alemanya, Polònia, Luxemburg, França i Bèlgica, basada en una novel·la d’Stanislaw Lem. 

Lenta en el seu desenvolupament, la cinta consta de dues parts, una amb actors de carn i ossos, amb participació de Harvey Keitel, i una segona d’animació de dibuixos tipus cartoon, amb diverses picades d’ullet a personatges cèlebres del món de l’espectacle. El director pretén fer una reflexió sobre el nou món virtual, al qual ens hi veiem abocats, tot portant-ho a l’expressió extrema mitjançant l’aparició d’una realitat paral·lela al millor estil Matrix. 

Rere l’excusa del lliure albir, aquesta distòpia ens duu a l’autoengany de l’ésser humà en la seva recerca de la felicitat, a través dels ulls d’una mare amb un fill molt malalt i que vol el millor per a ell com a principal objectiu. Interessant plantejament, amb una estètica atractiva, però amb alguns alts i baixos del guió i algun passatge escurçable (dura 120 minuts). No serà la sensació del festival, però podria endur-se algun guardó per la seva aposta original.

 

 

 

Immediatament després de finalitzar, hem sortit ràpidament per a tornar a fer la cua del  mateix cinema. La segona i última pel·lícula del dia era The Machine. Amb presentació a càrrec del director Caradog James, el productor John Giwa-Arnu i l’actriu secundària Pooneh Hajimohammadi.
 

Revisió de la temàtica del robot amb sentiments, el film es mou en un futur relativament proper i immers en una guerra freda entre Anglaterra i la Xina. Tot volent crear un soldat cibernètic invencible, els militars proporcionen recursos al científic protagonista per allò que busca realment, salvar la vida i recuperar la seva filla d’una greu malaltia neurològica (coincidència d’ambdues pel·lícules!). 

Amb molts tics de Jo, robot, fins i tot el nom de la machine, AVA, té connotacions conegudes –recordem l’Eva de Maíllo- on també hom fa referència a la confusió d’ambdós noms.

Pel·lícula independent, ben resolta amb pocs recursos, efectes especials molt correctes, bon ritme narratiu i interpretacions creïbles. Amb dosis adients d’acció, sang i morts en el tram final, podem concloure que es tracta d’un producte d’agradable visionat que ens ha fet passar una bona estona.

I fins aquí la meva crònica del festival d’enguany. El proper, més i millor!

 

Elies Villalonga, El racó de l’Anna, Sitges