Fill de Caín

La darrera pel·lícula de Jesús Monllaó, Fill de Caín, és un thriller psicològic, amb una bona posada en escena, que explota un motiu prou rendible dins l’univers dels crim i del suspens: la psicopatia i la maldat en un nen. Tots coneixem altres films que es detenen en aquest tema: El bon fill, La profecia, Lilith, The ring... i és que no hi ha res pitjor que comprovar que el model d’innocència per antonomàsia, una criatura, també pot ser un despietat assassí. Amb tot, no us vull desvetllar el final. A Fill de Caín res no és el que sembla. Per tant, haureu de veure la pel·lícula per poder esbrinar si la premissa del nen psicòpata es compleix o no.  

No és que tinguem entre mans una cinta perfecta ni d’enorme categoria. En certa manera, si hem llegit prou i hem vist prou cine, podem endevinar moltes coses. Tanmateix, és extremadament distreta i, al meu entendre, té una gran virtut: contribueix a la normalització del cinema català. Fer tot tipus de pel·lícules, tocar totes les tecles, acostar-nos a la variada i heterogènia oferta del cine de qualsevol país... és un tret significatiu. Amb Fill de Caín això sens dubte s’aconsegueix. 

Voldria destacar sobretot el paper dels actors. José Coronado, com el bon vi, ha vist créixer els seus registres amb el temps. Ara mateix, m’agrada molt. Maria Molins ja va demostrar a El bosc que és una actriu de cap a peus, capaç de representar papers molt diversos. I què dir de Julio Manrique? Sense comentaris. D’altra banda, els “nens” també resulten prou creïbles. En conjunt, una destacable feina d’interpretació. 

M’ha agradat la versemblança que amara la pel·lícula, que passa per l’ús indistint del català i del castellà. Com a la realitat. Abans d’entrar a la sala, em preocupava haver de veure Coronado doblat. Tenia por que no em resultés creïble i que m’amargués la tarda de cinema. Però els responsables no ho han fet. Els felicito. Ell s’expressa en castellà (com gran part dels habitants de Catalunya) i també ho fa algun altre personatge (el metre d’escacs, que és anglosaxó i barreja anglès, castellà i català). Tanmateix, la majoria parla català, excepte en algunes interaccions creuades. Tot plegat un encert en nom del decòrum. Una mimesi perfecta amb allò que realment vivim. 

Jo aniria a veure-la, cinèfils, sobretot si sou amants del thriller. Una pel·lícula molt digna. Molt millor que algunes propostes de misteri i de crims que ens arriben de fora i que a hores d’ara acostumen a ser extremadament previsibles.