El bosc

El bosc, la recentment estrenada pel·lícula del director barceloní Óscar Aibar (1967), representa una nova incursió de factura catalana en un gènere tan poc conreat a casa nostra com la ciència-ficció. Està basada en un relat homònim d’Albert Sánchez Piñol inclòs dins del recull ‘Les edats d’or’, de 2001. L’acció té lloc, en plena Guerra Civil espanyola, en un mas rural del Matarranya. La família que l’habita oculta des de fa generacions un secret ancestral. En un petit bosquet proper a la casa, hi apareixen dos cops l’any (la nit de Sant Blai i la de Sant Llorenç) unes misteriores llums. La família sap que les llums són la porta de comunicació amb un altre món. Per això mai no s’hi han d’acostar.

El moment temporal en què es desenvolupa la història crida força l’atenció. Sembla oposar-se a allò que hom espera trobar, a priori, en un relat de ciència-ficció. Que uns extraterrestres apareguin en l’Espanya de fa més de setanta anys resulta, com a mínim, curiós. El tractament absolutament realista de les circumstàncies històriques (el paper dels anarquistes, els enfrontaments entre els habitants del poble, l’arribada de les Brigades Internacionals, la fam, la misèria, l’esperança de guanyar la guerra, la derrota dels republicans) contrasta fortament amb l’aparició del fantàstic i d’un dels motius més típics del gènere, l’existència d’éssers intel·ligents d’un altre món.

La tria cronològica sembla encertada si parem esment en el tema principal, subjacent, que amara el relat. El bosc és un al·legat pacifista, una crida a l’enteniment entre germans. Germans del mateix univers o germans d’un altre. Germans de diferents ideologies. Res no ens ha de menar a la violència, cosa que, d’altra banda, no és fàcil d’evitar. Des d’aquest punt de vista, el plantejament d’El bosc m’ha semblat molt interessant. No m’ho ha semblat tant el sempitern i tendenciós posicionament 'anarquistes versus comunistes'. Els brigadistes internacionals tan bons, una mena d’àngels salvadors, i els anarquistes del poble tan dolents, uns dimoniots sense escrúpols. M’ha molestat el tòpic, per més que estigui vinculat a un aspecte de la trama que té a veure amb una obsessió amorosa.

La cinta posseeix moltes virtuts, entre les quals destaca l’esplèndida interpretació dels actors, encapçalats per Maria Molins, la veritable protagonista. L’ambientació i el propòsit de versemblança -amb la fluida utilització del dialecte del Matarranya- els he trobat genials. Tanmateix, diria que la pel·lícula està mancada d’agilitat. El ritme és fluctuant i no conserva la tensió ni l’interès de manera homogènia.

Com que no he llegit el relat de Sánchez Piñol, no puc assegurar la fidelitat de l’adaptació. Però hi ha un punt de la història que, per a mi, trontolla. No té cap sentit que el protagonista, per escapar dels anarquistes que el persegueixen, decideixi penetrar en les estranyes llums del bosquet. Li han prohibit tota la vida i sempre ha cregut que, si algú hi entra, no podrà tornar. Per tant, la seva decisió (quan en podria haver pres d’altres molt més raonables, com refugiar-se en la zona nacional, molt propera) està agafada pels pèls. Atès que aquest fet és cabdal, perquè representa el motor de tota la història... no puc dir que m’hagi acabat de funcionar. Ha estat com introduir la ciència-ficció amb calçador.

Dit això, m’han encantat els detalls fantàstics. Els aliments procedents de l’altre món, el nom que el personatge atorga als seus habitants: "besugots" (que indefectiblement ens recorden els "granotots" de La pell freda, univers propi d’en Sánchez Piñol, sens dubte) i el desenllaç final, molt suggeridor. El personatge de Dora és totalment conseqüent i accepta el "besugot" a casa (un ésser d’un altre univers i amb una altra ideologia) en nom de l’agraïment, la concòrdia i la justícia.

En qualsevol cas, El bosc paga la pena. I, per descomptat, celebro enormement que la ciència-ficció produeixi cada cop més obres dignes a casa nostra i en català.