Prometheus

La ciència-ficció és un gènere molt delicat. Per tal que funcioni, la seva coherència interna ha de ser exquisida. Si no és així, el públic amb una mínima capacitat crítica se sent ràpidament estafat, amb la sensació que el volen fer combregar amb rodes de molí. Aquest és un dels motius pels quals molta gent s’hi posa en contra i considera la ciència-ficció una proposta de segona categoria.

Personalment, aquesta visió em sap molt greu, perquè sóc afeccionada al gènere des de petita, des que amb el meu pare vam anar a veure El planeta dels simis o seguíem a la televisió els primers episodis d’Star Trek, que aleshores es deia “La conquista del espacio”. Tanmateix, he de reconèixer que massa sovint els directors obliden la delicadesa d’allò que tenen entre mans. Es pensen que la ciència-ficció ho tolera tot i alberguen la presumpció que el pobre espectador, enlluernat amb les imatges, s’empassarà tranquil·lament les rodes de molí. 

Sento dir que això és exactament el que li ha passat al senyor Ridley Scott amb Prometheus, per més que tingui un nom tan potent i una trajectòria tan consolidada. Precisament la signatura d’Scott, juntament amb l’enrenou publicitari muntat al voltant de la pel·lícula, ens han de legitimar per ser molt exigents. Com a espectadors amants del gènere (i afortunadament amb capacitat crítica) podem judicar la cinta de manera rigorosa.

Abans de res, vull manifestar que he visionat la pel·lícula en 3D. Els efectes especials són d’una precisió, espectacularitat i sofisticació que talla l’alè. Des d’aquest punt de vista, les imatges m’han semblat senzillament brutals. No tinc paraules.

També vull destacar l’encert de triar una actriu com Noomi Rapace (la científica protagonista, abans Lisbeth Salander en estat de gràcia) i l’anglès Idris Elba (el Luther televisiu), que fa el paper del capità de la nau. Tots dos m’han encantat. No puc dir el mateix de la hieràtica Charlize Theron, que sembla una mala còpia d’ella mateixa de tantes vegades que ja deu haver trepitjat el quiròfan. Que es quedi anunciant “J’adore” i ens deixi tranquils.

Prometheus, nascuda d’alguna manera a l’aixopluc de la nissaga d’Alien (n’és una relativa preqüela, més aviat una picada d’ullet) comença esplèndidament. Té tots els ingredients que necessita: una arrencada potentíssima, una trama interessant i una magnífica posada en escena. Un grup de científics en busca de l’origen de la vida humana, que sospiten es troba en un planeta llunyà a causa de les pistes que han deixat diverses civilitzacions terràqüies de llocs i èpoques diferents. Parlem de la recerca del creador, que planteja –a través de les creences dels personatges i del paper essencial  d’un robot gairebé humà– una reflexió dialèctica al voltant de l’oposició entre  darwinisme i creacionisme.

Tanmateix, arriba un moment en què tot s’enfonsa. La pel·lícula cau en un estrany i innecessari desordre narratiu. És com si Scott hagués volgut donar complexitat a la trama i hagués anat afegint (sense solta ni volta) qüestions i explicacions semiparal·leles que s’allunyen del fil principal i que fan perdre solidesa al projecte inicial. No vull desvetllar res, evidentment, i per això se’m fa més difícil argumentar la meva opinió. Però sí que diré que l’escena més potent de la pel·lícula (una molt especial intervenció quirúrgica) és precisament el resultat d’un d’aquests absurds afegitons. Em corseca la terrible sospita que es tractava de col·locar aquesta escena tant sí com no, a desgrat de qualsevol altra cosa.

Això és imperdonable. El guió no pot de cap manera estar al servei d’una escena espectacular o d’uns efectes especials, per genials que siguin. Justament resulta imprescindible que sigui al revés. Els efectes especials i les escenes espectaculars han de ser necessaris, han de contribuir a la coherència, la versemblança, el sentit de la història. Els ha d’”exigir el guió”. No poden contaminar ni trair la trama. A Hollywood fa molts anys que això no ho acaben d’entendre.

Per desgracia, i mentre no ho resolguin, una part del públic continuarà pensant que la ciència-ficció els vol fer combregar amb rodes de molí.