La dama de hierro

Tinc tanta feina acumulada que no puc dedicar a aquesta crítica tot el temps que voldria, però tampoc no me’n puc estar d’escriure quatre ratlles al voltant de La dama de hierro, la pel·lícula dirigida per Phyllida Lloyd que, per tal de fer un petit descans, vaig anar a veure ahir a la tarda.

Gairebé no trobo les paraules per definir la feina esplèndida, única, genial, de Meryl Streep. Meryl Streep és una actriu amb una presència especial a casa meva, ja que, des de sempre, ha estat (i amb molta diferència) l’actriu preferida del meu marit. Per tant,  l’hem anat seguint, l’hem alabat i reverenciat. I no n’hi ha per menys, perquè la senyora s’ho val sens cap mena de dubte.

Versàtil, elegant, plena de personalitat, tràgica o còmica, Streep és una de les poques dames del cinema que ha sabut envellir dignament (sense que la cara se li hagi convertit en una mena de coca de llardons) i que s’ha pogut mantenir en el punt més àlgid (desafiant aquells que diuen que a partir dels 40 anys ja no hi ha papers bons per a les dones a Hollywood) malgrat el pas del temps. A La dama de hierro s’introdueix en la pell de la controvertida Margaret Thatcher. I ho fa amb tant d’encert i versemblança que és l’única cosa salvable de la pel·lícula, juntament amb la feina d’algun altre dels actors.     

La dama de Hierro és allò que en l’argot cinematogràfic es coneix com un biopic, una història biogràfica. Pretén recollir la vida de Margaret Thatcher, la que fou primera ministra britànica pel partit conservador (i primera dona a la Gran Bretanya que va ostentar aquest càrrec) entre 1979 i 1990. Tots la recordem encara. Recordem la Guerra de les Malvines, els atemptats de l’IRA, les vagues de fam, els enfrontaments amb els sindicats, la revolta dels miners, els aldarulls als carrers, la seva política de privatització i de connivència amb els Estats Units, la seva reticència a la Unió Europea. Per això encara resulta més flagrant comprovar la poca entitat de la pel·lícula.

El film només dibuixa alguns fets –sense un lligam clar ni un seguiment travat de la vida de la protagonista– vertebrats a través d’una sèrie de flashbacks que parteixen de les seves al·lucinacions nostàlgiques. La ficció ens situa en la vellesa de Thatcher, que viu reclosa en el seu món de records i que evoca aleatòriament alguns dels esdeveniments (pocs i poc explicats) de la seva història personal i política. La pel·lícula es limita a un seguit de pinzellades que aporten poc i que són difícils de seguir en tota la seva profunditat si hom desconeix la història.

Em fa l’efecte que la directora del film no s’ha volgut mullar. Ha dit coses, però també ens ha volgut distreure apropant-nos al repapieig d’una senyora gran que parla amb el fantasma del seu marit mort i que, en conseqüència, no genera l’efecte que la transcendència de la seva figura històrica, per bé i per mal, hauria de generar. El personatge del marit li serveix d’ancoratge per recuperar el record, però l’abús del recurs i el nombre de minuts que ocupa en la cinta ho espatllen totalment.

Què pretén la directora? Entendrir-nos a causa de l’edat del personatge? Fer contents tots els sectors del públic britànic, tories i laboristes, a base de resultar ambigua i de no acabar d’explicar-ho tot? Ni tan sols no pinta un bon retrat del caràcter de Thatcher, cosa que hauria resultat molt interessant independentment de qüestions ideològiques. Però no se’n surt. S’ha de ser valent i rigorós per filmar un biopic d’un personatge viu i controvertit, d’una figura que encara es troba present a la ment de tots i les conseqüències de la actuació de la qual encara són tan patents. Per fer el que ha fet, senyora Phyllida Lloyd, més valia no fer res.

Només Meryl Streep salva una pel·lícula que no em va resultar avorrida, però únicament perquè ella, actriu d’actrius, va aconseguir que gaudís com una boja amb una interpretació incommensurable.