Jorge Sánchez-Cabezudo, director debutant, s’estrena amb aquest títol suggeridor, La noche de los girasoles, seleccionada a concurs per a la 3ª edició del Giornati Degli Autori-Venice Days (63º Festival Internacional de cine de Venècia). A mig camí entre el thriller i el drama rural, la pel·lícula té aspectes remarcables.
Protagonitzada per Carmelo Gómez, hi apareixen un grup d’actors de caràcter, molt ben escollits, que confereixen al film un necessari aire de versemblança. Amb una tècnica narrativa sense linealitat cronològica, la història es va engalzant des de perspectives diverses mentre posa davant dels ulls de l’espectador un relat digne del millor cinema negre. A mi personalment m’ha recordat una pel•lícula mítica de Fritz Lang, La dona del quadre, tot i que l’estètica i l’ambient no poden ser més antagònics. Tanmateix, comparteixen el mateix crescendo d’intriga i la sensació de col•locar els personatges en una situació límit que no poden defugir. La diferència radica en la resolució del conflicte. En el film clàssic tot acaba sent un somni del protagonista. No és així a la pel•lícula de Sánchez-Cabezudo, on el final resulta molt més amarg.
Malgrat el ruralisme arcaïtzant del film, ambientat en un petit poble de Castella i en una aldea pròxima amb només dos veïns, el director (també autor del guió) crea un fil conductor que ens va situant dins la caòtica realitat actual. Es tracta del so en off de la ràdio i de la televisió, gairebé omnipresent, que funciona de veritable eix vertebrador per posar damunt la taula l’absurd de la nostra societat. No falta en aquest sentit una picada d’ullet nostàlgica, amb la referència a una de les millors pel•lícules de John Ford, Centaures del desert.
Amb unes dosis d’intriga suficientment mesurades, La noche de los girasoles esdevé una reflexió sobre la conducta i la condició humanes. Sense ser una gran pel•lícula, té el mèrit de fer una incursió digna dins del gènere negre (tan escàs al cinema espanyol) i mereix una bona consideració com a opera prima.
Protagonitzada per Carmelo Gómez, hi apareixen un grup d’actors de caràcter, molt ben escollits, que confereixen al film un necessari aire de versemblança. Amb una tècnica narrativa sense linealitat cronològica, la història es va engalzant des de perspectives diverses mentre posa davant dels ulls de l’espectador un relat digne del millor cinema negre. A mi personalment m’ha recordat una pel•lícula mítica de Fritz Lang, La dona del quadre, tot i que l’estètica i l’ambient no poden ser més antagònics. Tanmateix, comparteixen el mateix crescendo d’intriga i la sensació de col•locar els personatges en una situació límit que no poden defugir. La diferència radica en la resolució del conflicte. En el film clàssic tot acaba sent un somni del protagonista. No és així a la pel•lícula de Sánchez-Cabezudo, on el final resulta molt més amarg.
Malgrat el ruralisme arcaïtzant del film, ambientat en un petit poble de Castella i en una aldea pròxima amb només dos veïns, el director (també autor del guió) crea un fil conductor que ens va situant dins la caòtica realitat actual. Es tracta del so en off de la ràdio i de la televisió, gairebé omnipresent, que funciona de veritable eix vertebrador per posar damunt la taula l’absurd de la nostra societat. No falta en aquest sentit una picada d’ullet nostàlgica, amb la referència a una de les millors pel•lícules de John Ford, Centaures del desert.
Amb unes dosis d’intriga suficientment mesurades, La noche de los girasoles esdevé una reflexió sobre la conducta i la condició humanes. Sense ser una gran pel•lícula, té el mèrit de fer una incursió digna dins del gènere negre (tan escàs al cinema espanyol) i mereix una bona consideració com a opera prima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada