Aquí us enllaço el meu nou article a la Revista El Cinèfil. Avui va de tele, costums antigues i una certa nostàlgia... Tanmateix, també és una aposta de cara al futur. Espero que us agradi.
Ulti Clocks content
|
dilluns, 18 de setembre del 2017
dimecres, 3 de maig del 2017
"La mano invisible": la perversió del sistema, el treball no dignifica
Aquest mes m'he reincorporat a la meva secció "El crit de l'òliba" de la Revista El Cinèfil. Ho he fet amb la crítica d'una pel·lícula feta en règim de cooperativa autogestionària i que m'ha agradat molt. Es titula "La mano invisible". Tot seguit us enllaço la revista per tal que la pugueu llegir:
dijous, 29 de setembre del 2016
L’irresistible poder de les bandes sonores
El meu article d'avui a la revista El Cinèfil va de cine i de música, de cançons i de bandes sonores. Espero que us agradi.
Us deixo l'inici i us enllaço la revista per tal que continueu llegint.
Fins aviat, cinèfils.
L’irresistible poder de les bandes sonores
La música i la dansa, tan antigues com la història de la humanitat, són inherents a l’home, formen part de la seva més genuïna forma d’expressió i de comunicació. No és cap secret que la música és la disciplina artística que arriba més directament al nostre cervell. Com que no sóc metgessa, em resulta difícil explicar-ho científicament, però he llegit moltes vegades que el mecanisme pel qual rebem la música és un mecanisme exempt de filtres, que ens assalta sense circumloquis i que pot despertar de seguida el nostre plaer més intens.
Els publicistes ho saben, tenen claríssim que es tracta del mitjà més rendible per promocionar un producte. Els receptors de la publicitat som capaços d’identificar-lo així que ens arriba la melodia del corresponent espot televisiu. I no només això: ho continuarem fent malgrat el pas del temps. Al cap dels anys, encara podem taral·lejar les cançons dels anuncis i recordar a què feien referència. La música és una font de gaudi inesgotable. Ens desperta l’enteniment i el gust estètic, serveix com a coadjuvant en teràpies psicològiques, és utilíssima per a l’ensenyament de nens amb problemes i, sobretot, és un recurs mnemotècnic de primera categoria. Si vols recordar una cosa, fes-ho cantant. No falla mai.... (Continuar llegint)
dimecres, 1 de juny del 2016
Malvades de cel·luloide: de la inducció a l'assassinat
El meu tercer article a El Cinèfil. Aquest mes va del personatge de la femme fatale i altres espècies malvades. Espero que el gaudiu. Jo m'ho he passat pipa escrivint-lo.
Malvades de cel·luloide: de la inducció a l'assassinat
Tradicionalment, la mirada envers la figura femenina a la ficció ‒i, malauradament, també a la realitat‒ arrossega dues línies bàsiques que es desenvolupen paral·lelament. D’una banda, la de la donna angelicata, aquell ésser fràgil, ingenu i virtuós (normalment encarnat per una noia jove i bella), que necessita que l’home (el mascle) l’adori i la protegeixi. D’una altra, la femme fatale, que entronca amb l’ideari del pensament antifemení (i de la història de la misogínia) procedent de l’antiguitat. Afegiré, per tal que quedi clar, que la dona ha estat considerada, des de temps immemorial, quelcom imperfecte en relació amb el mascle de l’espècie, que era la mesura de totes les coses.
dimecres, 4 de maig del 2016
Les altres dones de Hitchcock
El meu segon article a la Revista El Cinèfil, la qual ja us vaig presentar fa un mes. Aquesta vegada parlaré de cine clàssic: Alfred Hitchcock i les seves actrius, l'important paper de les dones en la seva filmografia. Espero que us agradi. Si voleu llegir-lo, tireu més avall.
S’ha parlat molt de la relació d’Alfred Hitchcock amb les seves actrius. Han corregut rius de tinta al voltant de les manies i exigències del director, de la seva afecció per les rosses (cosa clarament detectable si resseguim la nòmina de les protagonistes més emblemàtiques amb qui va treballar), de la seva flaca exagerada per alguna d’elles. Relacions difícils, fruit del geni d’un gran cineasta, d’un artista tan implicat en la creació que a voltes no sabia (o no volia) diferenciar entre la vida personal i la professional. No és cap secret que les actrius sempre van jugar un paper importantíssim en les seves pel·lícules i que algunes van esdevenir per a ell autèntics talismans...
Feliç lectura, cinèfils.
divendres, 1 d’abril del 2016
Neix (i hi col·laboro) EL CINÈFIL, una nova publicació de cinema en català
Estic molt contenta de tornar avui al meu bloc de cine, el meu primer bloc. L'any 2015 va quedar en blanc, el pobre, per excés de feina en altres àmbits. No és possible abastar tot el que ens agradaria. Tanmateix, avui sóc aquí de nou per anunciar-vos un esdeveniment que em fa moltíssima il·lusió.
Ha nascut El Cinèfil, una revista en xarxa en català que vol ocupar un lloc important que fins ara, en la nostra llengua, no existia. Es tracta d'un espai de comunicació i d'informació acurada, seriosa, detallada i totalment actualitzada al volant del cinema i de les sèries de televisió.
La Revista debuta avui, 1 d'abril, i ha crescut a l'aixopluc d'un grup de gent amb iniciativa, amb ganes de fer coses, treballadora i molt preparada. Entre ells, JR Armadàs, periodista, editor, un dels responsables del Festival Sant Cugat Fantàstic i del Festival de novel·la negra Sang Cugat.
JR Armadàs em va demanar si volia col·laborar amb El Cinèfil, coneixent els meus antecedents en aquest àmbit, el meu amor pel setè art i la meva declarada i incurable sèrieaddicció. Malgrat la feinada que sempre tinc, no m'hi vaig poder resistir. La idea és que escrigui un article d'opinió mensual sobre cine, sèries i dones (però no en un sentit femení típic i tòpic, òbviament), sinó des de punts de vista innovadors, interessants, reivindicatius i "canyeros". Per tal que m'entengueu, el meu primer article, titulat El problema més antic del món, toca el tema de l'avortament.
Em van demanar que busqués un títol per a la meva secció. I no em va costar gaire. He decidit anomenar-la "El crit de l`òliba", que és el nom d'una novel·la de l'admirada Patricia Highsmith. Per què aquesta tria, a banda de la referència a la gran autora? Doncs perquè la paraula "crit" ja indica quelcom vinculat a la reivindicació, a voler dir alguna cosa amb veu ben forta. I perquè l'òliba és un animal amb un gran simbolisme (llegir aquí un article que vaig escriure tractant la qüestió) que m'agrada molt.
Us enllaço aquí el primer número d'El cinèfil i aquí directament el meu article.
I us copio íntegre el text del Comunicat a la premsa per tal que veieu en tota la seva amplitud el significat i la voluntat amb que El cinèfil ha nascut.
Espero que ens seguiu, que us interessi i que us agradi. Moltíssimes gràcies i contentíssima del nostre retrobament.
NOTA DE PREMSA
Actualitat, crítica, reportatge, opinió, fotoperiodisme, entrevista, humor gràfic són només alguns dels molts continguts que oferirà aquesta revista que cada dia s’actualitzarà amb nous articles i notícies. Desitgem de tot cor que aquest sigui el principi d’una bonica amistat. Una amistat que podeu començar ara mateix seguint El Cinèfil i recomanant-lo a través de les seves diverses personalitats a la xarxa...
El Cinèfil s’estrena amb un equip format per més de 25 persones entre periodistes i col·laboradors que escriuran diàriament sobre diversos àmbits relacionats amb el cinema. Parlar de cinema avui en dia no és només tractar l’actualitat sobre les pel·lícules que arriben a les sales. No es pot deixar de banda l’àmplia oferta que passa per la televisió ja sigui en forma de sèries o de documentals de producció nacional o internacional. A més, Catalunya és un territori on les activitats relacionades amb el cinema són abundants i diverses. Al llarg de l’any i hi ha més de 40 festivals, mostres o cicles de cine que fan que els amants del setè art puguin anar molt més enllà de la projecció comercial de les darreres novetats de Hollywood. Un dels objectius d’El Cinèfil és ser un altaveu d’aquest univers per informar i recomanar tots els esdeveniments relacionats amb pel·lícules, curtmetratges, documentals i sèries que hi ha al país.
Avui, 1 d’abril, obre portes El cinèfil una revista nascuda a la xarxa que utilitzarà la llengua catalana com a llengua vehicular. L’objectiu és ser un mitjà de comunicació dedicat a l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Malgrat som amants del paper, en ple segle XXI té tot el sentit del món que una iniciativa periodística com aquesta neixi a internet i és per això que El Cinèfil serà una revista de cinema en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web que servirà de suport per la gran majoria de continguts, també aprofitarem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I en català perquè, lamentablement, el nombre de publicacions dedicades al cinema que es fan en aquesta llengua són més aviat escasses.
Neix ‘El cinèfil’, un nou mitjà de comunicació sobre cinema en llengua catalana
dimarts, 23 de desembre del 2014
Bones Festes!
Amb l'enorme vergonya d'haver de confessar el temps que fa que no vaig al cinema (no puc amb totes les activitats de la meva vida), no vull deixar de felicitar el Nadal des d'aquest meu bloc estimat. Espero que tots els cinèfils del món passeu un feliç Nadal. I, per descomptat, una meravellosa entrada d'any.
Felicitats, cinèfils!
I no oblideu mai que el cinema és màgia!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
