EVA

¿Qué ves cuando cierras los ojos?

Pregunta inquietant que tothom entendrà quan vegi la pel·lícula. Mentrestant, us en faré cinc cèntims.

Eva, una producció cent per cent catalana dirigida per Kike Maíllo, és la cinta que va inaugurar enguany la 44 edició del Festival Internacional de cinema fantàstic de Sitges. Ahir, un cop estrenada a les sales comercials, la vaig anar a veure. Cinema en català, perfecte.

Eva és una pel·lícula de ciència-ficció, ambientada en un futur pròxim, que aconsegueix un alt nivell de lúcid decòrum. D’entrada, aquest detall em sembla molt important. No hi ha res pitjor que la manca de versemblança en un gènere que, per ser creïble dins del seu propi univers (per imaginari que sigui), exigeix mantenir delicadament i escrupolosament la coherència interna.

Gairebé des del començament, la pel·lícula es revela com quelcom més ambiciós que una simple especulació futurista o un típic relat de robots. En un to contingut i sense estridències, Eva planteja alguns debats ètics i humans molt interessants. En primer lloc, el límit del progrés científic, en aquest cas de la robòtica, que, sens dubte, hauria de regir-se per unes lleis internes prou ben definides. No parlem de moralitat, sinó de les fronteres de la permissibilitat des d’un punt de vista ètic. Fins a quin punt està bé crear un androide amb emocions humanes? És lícit dotar una màquina de sensacions i sentiments que la poden fer patir com patim nosaltres? Fins on serem capaços d’arribar?

En segon lloc, i aquest és el plantejament més important del film, on es troba la línia divisòria entre robots i humans? Podem els humans desenvolupar vinculacions plenes de sentiments envers una màquina? Podem sentir simpatia, empatia, dependència emocional, gelosia o amor per un robot? És prou sa tot plegat?

La pel·lícula està enfocada des d’un vessant molt intel·ligent. Aposta per acostar la ciència-ficció (un gènere que no tothom sap situar correctament i del qual, endemés, sovint se n’ha abusat de manera poc convenient) a tota classe de públics. És a dir, a aquells que tenen interès pel gènere i a aquells que, en principi, no en són afeccionats. Que la investigació robòtica es desenvolupi estrictament en el món de la Universitat i de la recerca científica  contribueix a la versemblança. La història, revestida d’una ambientació càlida i quotidiana, no s'allunya de l'entorn actual. Així, en unes localitzacions i uns espais com els que nosaltres freqüentem, hi trobem encabit un futur que s’endevina pròxim i que ens resulta fàcil d’imaginar. Res a veure amb àliens gegantins, apocalipsis inenarrables, catàstrofes naturals, virus mutants o viatges interplanetaris.

Eva és una faula, una tendra història perspicaç i de plantejament amable que no pot desagradar ningú, malgrat que té una pega que no podem obviar. És excessivament previsible. Tanmateix, l’estructura narrativa en forma de llarg flashback des de l'inici, a partir de la primera escena de la neu (des d'on es reconstrueix tota la història), afavoreix que la manca d’un desenllaç sorprenent no es converteixi en un escull seriós. Tothom sap com aniran les coses, però tothom vol tirar endavant i jugar el joc que la pel·lícula proposa. L’aparició dels robots (sobretot del androide de servei, Max, i del gat Gris, una rèplica perfecta d’un felí domèstic real), contribueixen a mantenir l’atenció de l’espectador. La seva presència suplirà amb escreix el problema que representa la previsibilitat de la trama.  

Els actors m’han agradat molt. Marta Etura, sempre tan elegant i mesurada;  Lluís Homar, en el fantàstic paper d’en Max; Daniel Brühl, per a mi encantador des que vaig descobrir-lo a Goodbye Lenin i, per descomptat, a Salvador. De tota manera, la gran troballa d’Eva és la nena Claudia Vega, absolutament creïble i versemblant en el seu paper protagonista.

Jo diria, cinèfils, que el gran mèrit de la cinta és, a banda de fer-nos passar una estona magnífica, situar un gènere com la ciència-ficció dins de l’univers de la cinematografia catalana. Normalitzar un país és normalitzar totes les seves manifestacions artístiques. Per tant, benvingut sigui tot allò que ens ajudi a construir una cultura que no s’està de res.   

Sitges 2011: Crònica

Crònica al Festival de Sitges 2011 del nostre enviat especial Elies Villalonga

Dissabte dia 8 d’octubre em vaig traslladar a la bella vila de Sitges amb el meu grup d’amics –grans seguidors del terror i el sobrenatural– per assistir a l’edició número 44 del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.

Enguany vam anar a dues projeccions, aquest cop a sessions de tarda i nit. Començàrem la vetllada amb una llarga volta en cotxe per tal de buscar aparcament. La dificultat per assolir aquest primer propòsit ja indicava l’èxit de convocatòria d’aquesta edició del certamen. Un cop ens vàrem desempallegar del vehicle, vam poder gaudir d’una bonica passejada a la vora del mar. El clima era perfecte, i l’ambient del festival es respirava arreu. Les cues eren considerables, però sempre hi havia animadors que et feien l’espera més agradable.

Més tard ens vam dirigir cap a l’auditori per visionar la pel·lícula Attack the block, debut en el cinema de Joe Cornish, que ens va obsequiar amb la seva presència per presentar el film. El director, del Regne Unit, va explicar que va beure de fonts com E.T. o Critters i que, amb aquesta ópera prima, intentava explicar com seria una possible invasió extraterrestre si, en lloc d’anar a parar als Estats Units i a casa d’uns nens bons (reflexió sobre el fet que les invasions, com moltes altres coses, sempre passen a Nord-Amèrica), arribés a un barri marginal de Londres i es topés amb un grup gens amistós de predelinqüents juvenils.

Amb aquesta premissa, i essent la seva primera experiència com a director, el resultat esdevé molt agradable de veure, sobretot si no oblidem que també era el debut del director de fotografia i de tots els actors joves del film (entre 11 i 17 anys). Amb una mirada corrosiva i amb tocs d’humor cap a la societat anglesa –no en va va dirigir el making off de la sèrie Little Britain- Attack the block presenta uns extraterrestres que, si bé no són molt originals, sí que resulten efectius i efectistes pels propòsits de Cornish – totalment negres, fent al·lusió també al problema racial, i amb ullals florescents–. L’acció, sense ser d’alt voltatge, manté l’espectador amb una certa tensió.

Vull destacar una clara picada d’ullet crítica cap a l’altra banda de l'Atlàntic, quan en una escena determinada, un dels nois se salva gràcies a una bandera del Regne Unit (a quin film de Hollywood no apareix el drap amb barres i estrelles?). Recomanable per gaudir-ne en família si sou amants del gènere.

A la sortida, i després de realitzar la votació popular, ens van encaminar novament cap a la platja per visitar les paradetes farcides de productes relacionats amb el món del fantàstic. Tot seguit, un bon sopar a la vora del mar –arròs negre, paella...– i ja amb les forces recuperades, vam anar al cinema Retiro per veure The Divide, del director Xavier Gens. Part de l’equip de rodatge també van assistir a l’estrena.

El llargmetratge –dels Estats Units– no és gens fàcil de digerir.

Un grup de veïns, a causa de la caiguda massiva de míssils nuclears en el seu territori, es veuen obligats a tancar-se en un búnquer, de manera que resten aïllats de tothom a l’espera d’ajuda exterior. Quan aquesta "ajuda" arriba, no és –diguem-ne– gaire “amistosa” i la reclusió es manté sense expectatives de futur. A partir d’aquest moment –i a mesura que passen els dies–, les relacions s'aniran deteriorant i apareixeran totes les pors, egoismes, enveges i maldats humanes. Tothom busca únicament el seu interès personal, sense tenir en compte els altres.

Claustrofòbica, grisa i molt dura, la pel·lícula no arriba a ser barroera en cap moment i posseeix una versemblança notable malgrat algun detall poc clar. Perfecte pels fans del gènere apocalíptic. No us deixarà indiferents.  El més destacable del repartiment és Michael Biehn, coprotagonista de Terminator, i Milo Ventimiglia, que donava vida a Peter Petrelli a la sèrie Herois.

A la sortida, ja hi havia la cua preparada pels agosarats espectadors de les maratons nocturnes, un altre clàssic del festival.

I això és tot per aquest any. Desitjo que continueu fidels al bloc, al cinema i al festival de Sitges.

Cinèfils, fins l’any que ve!

Elies Villalonga, El racó de l'Anna, Sitges.

Arriba Sitges 2011

Sembla mentida. Ha passat un altre any i amb la tardor (que no climatològica, ja que fa una calor insuportable) torna el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Enguany se celebra la 44 edició, amb tan bones perspectives com de costum.  Les dates són del 6 al 16 del proper mes d'octubre i El racó de l'Anna, com ja ve essent habitual, hi tindrà destacat el seu enviat especial Elies Villalonga, que ens farà la crònica d'allò que viurà durant les jornades del Festival. Segur que ell s'ho passarà la mar de bé i, n'estem convençuts,  ens ho sabrà transmetre amb entusiasme.  

Mentrestant, us deixo amb l'inquietant cartell publicitari de la present edició. La intel·ligència artificial. Impressiona, eh?  

La deuda

La deuda és un remake americà de la pel·lícula israeliana de 2007 HaHov. Un thriller polític que es desenvolupa en dos moments cronològics diferents. En plena guerra freda, l’any 1965, amb l’acció al Berlín oriental; i l’any 1997 a Israel. Tres agents del mossad viatgen a Alemanya a la recerca d’un metge nazi responsable de milers d’experiments amb humans al camp de Birkenau, durant la Segona Guerra Mundial. La missió consisteix en capturar-lo i dur-lo a Israel per jutjar-lo. Però els esdeveniments es precipiten i prenen un rumb inesperat que s’estendrà en el temps, tres dècades enllà. No explicaré res més per no desvetllar la intriga, cosa que resultaria imperdonable per part meva.

No cal dir que, amb els antecedents citats en el paràgraf anterior, la pel·lícula m’ha generat sentiments ambivalents. No suporto la idea de la prepotència del mossad, que va pel món envaint altres territoris per impartir justícia pel seu compte, per més que, evidentment, sigui en missió secreta. Però, és clar, el sanguinari nazi no es trobava en un lloc qualsevol. No. S’amagava al cor del Berlín Est, on treballava tranquil·lament i impunement com a ginecòleg. Per tant, a les “temibles terres comunistes plenes de gent molt dolenta”. Ideològicament, tot plegat em rosega, però com que m’han ensenyat a judicar les obres d’art des de l’asèpsia, això intentaré.

Vagi per endavant que La deuda m’ha semblat una pel·lícula distreta i prou digna. Tanmateix, el seu ritme narratiu i argumental l’he trobat desigual. La situació viscuda pels personatges el 1965 m’ha enganxat moltíssim. Està correctament estructurada, d’acord amb els cànons del thriller clàssic, i manté en tot moment un nivell molt elevat. En canvi, no succeeix el mateix quan retornem al present (1997). La trama decau visiblement i esdevé poc versemblant, amb alguna escena absolutament gratuïta (Hellen Mirren amagada a les oficines d’un diari de Kiev) i un final que no m’ha convençut en absolut.

Mirren està superba, però no té un paper prou rellevant com per salvar ella sola la part de la pel·lícula on apareix. Tot i això, el millor de La deuda és, per damunt de tot, la feina interpretativa del conjunt del repartiment. Amb una ambientació curosa, un bon tractament del flashback i alguna sorpresa ben administrada, La deuda és una cinta que es deixa veure, però en la qual –segurament– jo hi havia dipositat unes expectatives excessives. Al meu entendre, no passa de ser un producte que hom acaba mig oblidant. D’aquells que, si te’ls passen a la tele una tarda de dissabte, et fan exclamar content: mira, no ha estat malament, avui!
Però res més. I ja em sap greu, ja. Perquè, implicacions ideològiques al marge, em venia molt de gust veure un bon thriller. Tal vegada, cinèfils, he esdevingut massa exigent.
En fi, espero les vostres opinions. I, mentrestant, que tingueu una feliç setmana.

Super 8

Només un breu apunt per explicar-vos que avui he anat a veure Super 8. Com ja m'imaginava, ha estat exactament el mateix que obrir una porta al passat. Una pel·lícula produïda per Steven Spielberg i escrita i dirigida per J.J.Abrams que recupera l'estètica de la ciència-ficció dels anys 80 adreçada a un públic jove. En la línia d'E.T. i dels enyorats The Goonies (si més no, la meva filla els enyora), la pel·lícula  ens explica les fantàstiques aventures d'una colla d'adolescents quan quelcom molt estrany passa al seu poble. Tot arrenca d'una casualitat (els nois es troben en el lloc equivocat mentre es dediquen a enregistrar un curt) i d'un terrible accident ferroviari. No hi falta l'arxiconeguda presència de l'exèrcit (que amaga fets terribles), de la parelleta que s'agrada i del nen amb una ment preclara. Ah, i no hi manca tampoc, evidentment, l'ésser d'un altre planeta que vol tornar a casa i que, enfadat perquè els humans només volen examinar-lo i analitzar-lo, no s'està per orgues i arrasa tot el que troba.       

La pel·lícula m'ha recordat nostàlgicament la literatura i el cine de colla. Les novel·les d'Enid Blyton (en especial els meus adorats Cinco) i tot un conjunt de títols cinematogràfics que jo visionava amb la meva filla quan era una nena. L'acció està situada l'any 1979, de manera que també els responsables de la cinta han volgut retre un homenatge al gènere. Hi ha moltíssimes picades d'ullet a títols ja clàssics.

Tanmateix, no crec que simplement s'hagin deixat endur per motius sentimentals. Crec que  la innocència que l'argument exigia no hauria rutllat  igual de bé en el nostre món d'avui, tan tecnificat i informatitzat. I és que, no ens enganyem, ni tan sols les colles de nens  són ara el que eren.

La pel·lícula funciona correctament fins que, en un moment concret, perd totalment el decòrum. A partir d'aleshores ja no resulta coherent dins la versemblança interna que  tota narració exigeix, també la ciència-ficció. Una llàstima. S'hi podien haver escarrassat una mica més amb no gaire esforç d'imaginació. Amb tot, Super 8 em sembla  distreta i passadora. Hi podeu portar sense problema tant els avis com els fills. A mi, el grup dels "nanos" m'ha agradat força.

Només tinc una pregunta, i m'agradaria que algun expert me la contestés: per què dimonis, a partir d'Alien, tots els extraterrestres se semblen tant?

Nota: No us perdeu els crèdits finals. Hi ha sorpresa.

La piel que habito

Em vaig enfrontar a La piel que habito, la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar, sense coneixement previ. No havia llegit cap crítica, ni tan sols cap sinopsi. Només havia vingut als meus ulls, accidentalment, l’afirmació que es tractava d’un producte molt diferent de la resta de la seva filmografia. Un cop vista, no em resulta tan clara aquesta diferència. La trama està basada en Taràntula, una novel·la de l’escriptor francès Thierry Jonquet, que, malgrat conrear el polar, he de reconèixer que no he llegit (ara mateix m’ho apunto com una assignatura pendent).

Tenim entre mans, doncs, una mena de relat negre amb una pretensió d’intriga i misteri que no sé si Almodóvar aconsegueix. Com totes les seves pel·lícules, La piel que habito és interessant, no es fa gens pesada i supera la mitjana de la terrible oferta que les cartelleres ens ofereixen darrerament. Ara bé, això no vol dir que sigui una gran pel·lícula ni que, tampoc, resulti tan diferent de la resta de l’obra del cineasta manxec. Al cap i a la fi, alguns dels seus temes recurrents continuen apareixen. L’amor, el desamor, l’ambigüitat sexual (tot i que vista des d’un vessant absolutament insòlit), la passió, els embolics familiars, la revenja, la mort.  
D’entrada, la cinta deixa el públic un pèl desconcertat. Els rostres i els comentaris m’ho van demostrar. Sembla que es faci imprescindible un cert temps per pair-la. I no perquè resulti críptica o difícil d’entendre, sinó perquè, quan hom contempla el darrer fotograma, no té molt clar si ha de considerar que li ha agradat o no. Jo no en vaig ser una excepció. Per això he trigat unes hores a confegir aquesta crítica.   

La pel·lícula té al seu favor l’atmosfera creada per un expert que sap molt bé a què juga. Ajudat per una estètica, una fotografia i una música que jo catalogaria de superbes (Alberto Iglesias és en gran part, sens dubte, l’artífex de l’èxit almodovarià al complet), la història està plantejada a partir de dos moments narratius diferenciats. S’inicia en el present de la ficció (l’any 2012) i després se serveix d’un extens flashback per aclarir tot allò que ens havia plantejat. El retorn al passat ocupa gran part del film i només tornem al present per viure el desenllaç final.

L’argument posseeix una certa originalitat i unes bones dosis de truculència, de les quals suposo responsable a l’escriptor francès. Tanmateix, traduïdes al cinema, no desperten en l’espectador el neguit que seria desitjable. El públic assisteix al desenvolupament dels fets sense sentir-se en cap moment vinculat a la història. Almodóvar no aconseguir implicar l’auditori, que contempla impassible uns esdeveniments prou crus i estranys, però en tot moment explicats amb distanciament i fredor. Tal vegada aquesta circumstància és allò que més sobta en un producte d’Almodóvar, acostumats com ens té al desbordament de les passions. La contenció imposada al to narratiu i també als actors (en especial Banderas es mostra encarcarat i poc creïble) és el pitjor enemic de La piel que habito.  

Amb tot, continuo sense poder desacreditar-la del tot. Com tampoc puc afirmar que m’hagi agradat. L’ambigüitat no acostuma a formar part de les meves crítiques, però, en aquest cas, em sembla la posició més honesta de cara a tots els que tingueu la paciència de llegir-me. En qualsevol cas, us aconsello anar al cinema i jutjar personalment. I, després, passeu per aquí i compartiu les vostres sensacions. Tal vegada serà la manera que tots plegats arribem a alguna conclusió.

No vull plegar, però, sense destacar l'actuació de Marisa Paredes (una dama del cine, com sempre) i d'Elena Anaya, prou encertada en un paper realment estrany i engrescador.  

Cinc anys del bloc: poca broma!

El racó de l'Anna celebra avui el seu cinquè aniversari. Poca broma! Jo diria que 5 anys d'un bloc és un motiu d'orgull. I jo me'n sento, d'orgullosa. He dedicat a aquest espai força estona i molta il·lusió. De fet, després d'engegar-lo, anar al cinema mai no ha estat igual. Entro a la sala, s'apaguen els llums i, així que s'inicia la projecció, no puc evitar començar a pensar com enfocaré la crítica. M'assalten un munt d'idees, records de pel·lícules anteriors, similituds, diferències. Anoto mentalment les sensacions sobre la fotografia, la música, la interpretació. Fins i tot trio algunes paraules, algunes expressions. Si la pel·lícula m'ha agradat molt, sovint torno a casa frisant per posar-me davant de l'ordinador. És com una fal·lera, ben addictiva. Han passat cinc anys des que el bloc forma part de la meva vida i, fent balanç, me n'adono que he après moltíssim. M'agradaria pensar, cinèfils, que aquest raconet també té un lloc, encara que sigui petit, a la vostra vida. 

Amics, us convido a la festa. I avui ho celebrarem amb la sensual veu d'una de les més rutilans estrelles de la història del cinema.

Feliç aniversari, Racó!