ALEKSANDRA

Quants adjectius ens pot suggerir, en primera instància, una pel·lícula com Aleksandra? Podríem parlar de singular, original, curiosa, estranya, sorprenent? O tal vegada d’intel·ligent, tendra, lúcida, serena, esplèndida, imparcial? No ho sé, de veritat.

Després d’haver-la vist, hom surt del cinema amb passes vacil·lants, sense esma de fer gaire comentaris, esperant, amb paciència, que arribi la reacció. I la reacció arriba. I quan han passat algunes hores i la foscor silenciosa de la sala ja s’ha esborrat de la ment, el record de les imatges de la pantalla comença a escolar-se –lent, càlid, com un sèrum salvador que entra a la vena per guarir-nos– per mostrar-nos humilment la magnitud enlluernadora de l’obra d’art.

Aleksandra és cinema en estat pur. Aquesta és una frase que he escrit altres vegades, però us garanteixo que mai no ha estat tan certa. Només em ve al cap, en aquest moment, una altra pel·lícula que em causés una sensació semblant: la meravella de les meravelles que es diu Dersu Uzala. Aleksandra s'articula mitjançant la representació subtil de la mirada, que tot ho descobreix, i la potència arrabassadora del llenguatge mínim, obvi, senzill, gairebé inexistent. El llenguatge de la raó, del seny.

I, tanmateix, l’argument és quasi inversemblant. Una àvia molt gran, que fa set anys que no veu el seu nét (oficial professional de l’exèrcit rus) viatja al front de Txetxènia per visitar-lo. Li han concedit un passi especial i els soldats la reben i li preparen un lloc on estar-se. Ella aconsegueix el seu desig d’estar amb el nét i alhora es passeja sola –una anciana valenta damunt d’unes cames malaltes– entre els soldats del campament. Els observa, els interroga, els hi ressegueix les mirades, mirades d’ulls enormes perduts en la incomprensió. També arriba al poble més pròxim i en coneix la insondable pobresa, el desastre, la desesperació.

El film ens apropa a la realitat de l’exèrcit. Als nois joves, quasi criatures, que es troben enmig d’un conflicte que no entenen. A la situació terrible del poble de Txetxènia, envaït i orfe. A la incertesa, al desconcert. La protagonista no acaba de comprendre què passa allà, però no per ignorància, sinó per sentit comú. Hi ha moltes petites frases, pronunciades amb una naturalitat colpidora, que encadenen el sentit del film com baules tènues de tendresa infinita. Oprimits i opressors conviuen. En el fons, s’ajuden. També apareix l’odi, l’odi que llampega en els ulls de la joventut que veu la pàtria oprimida. El film no és angoixós, fins i tot ens arrenca més d’un somriure. Amb poques paraules, amb primers plans antològics i amb uns personatges absolutament genuïns, aconsegueix dir-nos moltes, moltíssimes coses de la naturalesa humana. Us recomano vivament que aneu a veure-la. Si contempleu les imatges a través de la saviesa de l’esguard d’Aleksandra, ho entendreu tot.

Abans d’acabar, però, vull parlar de dues coses. D’una banda, ponderar un cop més el cinema europeu. D’una altra, esmentar un dels aspectes més emocionants de la pel·lícula: la solidaritat sense pal·liatius de les dones del món, russes o txetxenes. La guerra és cosa d’homes. “Les dones estem juntes des del primer moment” (no és una citació literal, la literalitat no la recordo). Però amb aquesta idea acaba el film. Les dones, totes les dones, anem en un mateix vaixell. La violència ens és aliena. Com serien les guerres si les dones manéssim? M’agradaria pensar que serien distintes, perquè la dona, bàsicament, és vida.

A l’homenatge a la dona que vol fer Aleksandra, jo m’hi apunto. I no com a dona que perpetua tòpics, sinó com a ésser humà. Al cap i a la fi, vaig passar la pel·lícula recordant la meva àvia.

ANTES QUE EL DIABLO SEPA QUE HAS MUERTO

Antes que el diablo sepa que has muerto és un film estrany i interessant, darrera obra del cineasta Sidney Lumet, director veterà, ja octogenari, que ha estat el responsable de pel·lícules memorables com Doce hombres sin piedad o Veredicto final.

En primera instància, la cinta, com a mínim, genera perplexitat. Vaig anar al cine amb la meva amiga Sílvia i al seu costat hi havia una senyora que, quan es van encendre els llums, ens va mirar astorada i sense saber què acabava de presenciar. Ho va comentar amb un murmuri, al·lucinada. Òbviament, no havia entès la pel·lícula, però no perquè es tracti d’un producte inintel·ligible i obscur només apte per a ments privilegiades, sinó perquè la societat que retrata i la terrible amoralitat dels personatges són difícils de pair.

Ja sabeu que mai no vull desvetllar res de la trama i, en aquest cas, està especialment justificat. Fins i tot em semblen excessives les sinopsis que apareixen a la premsa o a Internet. És imprescindible, per gaudir realment d’aquesta barreja de thriller i drama, entrar al cinema amb la ment en blanc. Els fets van desfilant, lentament, inexorablement, davant dels nostres ulls i, en acabar, no estem segurs si hem assistit a la visió d’un drama familiar, una història de cine negre o una al·legoria crítica de la societat actual. Tal vegada la pel·lícula és les tres coses, i segurament encara més. Se’n pot treure molt rendiment, perquè hi trobem la feblesa, els traumes infantils, l’avorriment de la vida quotidiana, el món de la droga, les rancúnies familiars, les injustícies, la covardia, la follia, el desamor. Dura i sense concessions, té un final impactant i, segurament, per a molts inexplicable.

La feina dels actors és perfecta. Philip Seymour Hoffman demostra, un cop més, tenir un talent increïble, un talent al marge dels “guapos” oficials i ben dotats que acostumen a colapsar l’univers del cinema americà. Ethan Hawke, Marisa Tomei i Albert Finney no es queden enrere. Si un aspecte hom pot destacar de la pel·lícula és, sens dubte, l’excepcional interpretació.

Pel que fa a la tècnica narrativa, Lumet ha optat pel recurs d’encadenar la història amb un seguit de flash-backs que, amb aspecte de puzzle caleidoscòpic, ens van oferint la visió del conjunt des de diversos punts de vista. Crec que, a hores d’ara, la fórmula ja no impressiona l’espectador, després de l’abús de González Iñárritu i de la seva utilització recurrent en certes sèries de televisió, com Shark o CSI.

Sigui com sigui, recomano Antes que el diablo sepa que has muerto. No dic que es tracti d’una obra mestra, però ens demostra que Lumet encara està en forma i ens ofereix una alenada d’aire fresc en l’empobrit panorama cinematogràfic que ve dels Estats Units.

ELEGY

No he llegit la novel·la de Philip Roth, L’animal moribund, en la qual està basada Elegy. Tampoc no he vist ni sentit cap de les entrevistes que Isabel Coixet ha concedit als mitjans de comunicació durant el període de promoció del film. Puc assegurar que ahir vaig anar al cinema amb la mentalitat absolutament verge respecte a allò que anava a presenciar. I, després de fer-ho, he decidit confegir aquesta crítica amb el mateix esperit. No penso documentar-me, no penso passejar-me per Internet a la recerca d’una informació que complementi (com d’altra banda correspon a una tasca mínimament rigorosa) el meu coneixement al voltant de la pel·lícula.

Em vull enfrontar a l’anàlisi d’Elegy nua de prejudicis aliens a mi mateixa. És allò que l’art de vegades, només de vegades, es mereix. Perquè un art intimista i essencial ha de judicar-se des de la intimitat i des de l’essència. Des del trencament de l’automatisme perceptiu que massa sovint ens atrapa en idees preconcebudes. Elegy és un cinema pur, fet de silencis. D’imatges sense paraules que ho diuen tot. De diàlegs extremadament curosos que no fan cap concessió a la banalitat. De primers plans antològics.

Però, per damunt de tot, sento que haig de cercar la nuesa mental perquè no vull creure que la primera lectura que admet el film n’és la principal. No vull caure en el parany de pensar que es tracta d’una reflexió més al voltant de les relacions amoroses entre un professor prestigiós i la seva alumna, bonica i jove. O que s’ocupa de les massa repetides males relacions entre un pare carismàtic i un fill que se sent abandonat.

Elegy no és res d’això. Ni tan sols és un film sobre la por al compromís o la por a les convencions socials. Elegy va de la vellesa, del pas del temps, de la dificultat d’acostumar-nos a ser joves per dintre i vells per fora. Elegy va de la bellesa i de la seva fragilitat extrema, de l’efímer de la vida, de com n’és de relatiu tot el que ens envolta. No sé si aquesta era la reflexió de Philip Roth, però certament és la d’Isabel Coixet. Si més no, des del meu voluntari i difícil exercici de nuesa mental, n'és la meva. Suposo que respectable, com totes.

Vellesa i bellesa, joc de paraules enganyós i cruel. Com la vida, com la feblesa humana.

No vaig quedar enganxada a la cadira amb un nus a la gola com després de veure La vida secreta de les paraules, perquè de vegades hi ha moments irrepetibles. Però ningú no pot negar el talent de Coixet ni la seva capacitat de fer-nos sentir persones. I, és clar, amb un Ben Kingsley que se sortia de la pantalla, va haver moments que Elegy va ratllar la perfecció.

El somni de Cassandra

A Barcelona, la tardor significa moltes coses, entre elles l’estrena de la nova pel•lícula de Woody Allen. Cauen les fulles, s’ennuvolen els cels i els incondicionals del director novaiorquès restem a l’espera, impacients, del darrer lliurament de la seva obra. Si en aquest bloc l’any passat vaig parlar d’un film, Scoop, que no passava de ser un divertimento menor, ara no puc deixar de constatar que, ben al contrari, El somni de Cassandra és una mostra indiscutible de la maduresa d’un cineasta genial.

El somni de Cassandra és l’última entrega de la trilogia que Allen inicià amb Delictes i faltes i que continuà amb Match Point. El tema no està exhaurit, de manera que hom no pot garantir que la trilogia no pugui créixer, malgrat que la reflexió profunda al voltant del bé i del mal, de l’existència de Déu, del lliure albir, del determinisme del destí i de l’atzar arribi a un punt àlgid i tal vegada a alguna conclusió.

Qui llegeix aquestes crítiques, sap que la meva consigna bàsica és no desvetllar res significatiu de la trama de les pel•lícules, però, en el cas d’El somni de Cassandra, aquesta autoimposada discreció esdevé un imperatiu. Perquè un dels mèrits indiscutibles del film és un increïble crescendo dramàtic que fa que l’espectador es mossegui les ungles enganxat a la butaca. I no només per la intriga envers el desenllaç final, sinó sobretot pel fet d’estar assistint a una intel•ligent indagació al voltant de la naturalesa humana. Woody Allen aconsegueix, com ja va fer a Match Point, mantenir-se intensament vinculat als esdeveniments que narra i alhora rabiosament allunyat d’aquests mateixos esdeveniments. La delicadesa i la brutalitat amb què descriu l’ésser humà responen a la contradicció que és dins de tots nosaltres. Allen és tendre i tolerant amb els defectes humans, però a El somni de Cassandra és també menys obscenament incorrecte que a Match Point, malgrat que la seva tendresa i la seva tolerància siguin encara més grans. O precisament per això.

Hi ha un altra reflexió important a la pel•lícula: la de les relacions familiars i allò que representen. Tampoc no és nova. Segueix la línia de Hanna i les seves germanes o d’Interiors. És una meravella el privilegi d'estar assistint, des d’aquell llunyà Toma el dinero y corre (i amb totes les errades que els detractors vulguin), al desenvolupament de l’obra completa d’un artista que ha estat capaç de crear un corpus complex i seriós i, a hores d’ara, absolutament madur.

No us la perdeu, si us plau. La banda sonora, original de Phillip Glass, és molt intensa. I fixeu-vos bé en la feina esplèndida de tots els actors, però especialment dels dos protagonistes, Ewan Mc Gregor i un Colin Farrell en estat de gràcia.

Caótica Ana

La meva filla recorda que una vegada, a propòsit d’haver assistit a la projecció de Lucía y el sexo, li vaig dir que el cinema de Medem consistia bàsicament en explicar de manera complicada allò que, en realitat, hom podia narrar amb senzillesa i naturalitat. No cal dir que Lucía y el sexo no forma part del meu inventari de pel·lícules favorites, però també vull remarcar que, en aquella ocasió, jo estava fent un simple comentari i no tenia cap intenció de pontificar. Sorprenentment, les meves paraules formen part del bagatge de records de la meva filla i just és que li agraeixi la credibilitat que m’atorga, encara a hores d’ara. El cas és que avui, uns quants anys més tard, hem anat juntes a veure Caótica Ana, la darrera creació de Julio Medem.

La pel·lícula no deixa indiferent ningú, per bé o per mal. Lluny de l’hermetisme que alguns li atribueixen i que jo mateixa esperava, Caótica Ana és un film absolutament entenedor, fet que no invalida la indagació del director a la recerca d’un llenguatge cinematogràfic propi i innovador. Certament, la tècnica narrativa és interessant i molt personal, i palesa la voluntat explícita de destacar els elements sensitius: el color, la llum, la música, el tractament dels paisatges. Amb una fotografia excel·lent, la pel·lícula esdevé un magnífic espectacle visual.

Em sento escindida en una mena d’ambivalència estranya respecte a Caótica Ana, ambivalència que, d’altra banda, em suscita tota l’obra de Medem. Resulta que el tipus em cau bé i no vull col·locar-li l’etiqueta de pretensiós que molts utilitzen. Tothom que innova, tothom que té voluntat de crear amb honestedat i que és conseqüent amb ell mateix, mereix per a mi tots els respectes. A més, tinc un bon record de Los amantes del Círculo Polar i, sobretot, admiro la seva capacitat de compromís demostrada amb el documental La pelota vasca, la piel contra la piedra. De fet, em vaig solidaritzar amb ell contra la campanya de descrèdit que va rebre a causa d’aquest film, que intentava mostrar imparcialment el debat polític obert a la societat basca.

El cas és que la pel·lícula ha aconseguit la meva total atenció (i la de la meva filla). És d’agrair, des d’un punt de vista femení (que no feminista), la visió del món, plena de sensibilitat, que suggereix. Tot i no ser un film críptic, utilitza un llenguatge metafòric que ja apareix a l’escena inicial, amb els dos ocells –la víctima i el botxí– que simbolitzen l’essència del femení i del masculí. Però no cal fer un gran esforç intel·lectual: al llarg de la cinta s’anirà reafirmant aquesta visió tant amb recursos implícits com amb recursos explícits (les paraules del personatge interpretat per Bebe, per exemple, ho expliquen diàfanament). Caótica Ana es una al·legoria al voltant dels grans temes que preocupen la humanitat, una al·legoria feta de dualitats: la vida i la mort; la bondat i la maldat; la pau i la guerra; la justícia i la injustícia; la veritat i la mentida. La protagonista haurà de trobar el seu camí i conèixer el seu paper (el paper femení amb majúscules, passant del particular al general) en aquest món.

Ja sabeu que el meu lema és no desvetllar més del compte, però no hi ha dubte que el problema de la pel·lícula rau en el poc encert de la culminant escena final. Medem no ho resol bé. El trencament del ritme narratiu deixa l’espectador amb un interrogant sense tancar. I no em refereixo a ambigüitats relacionades amb el sentit de la pel·lícula, sinó a un interrogant que es pregunta: Com és que ha triat aquest final? No ho podia fer millor?. Honradament penso que tothom esperava una opció més poètica, més a to amb la resta del film, encara que el desenllaç fos el mateix. No qüestiono el fons, qüestiono la forma.

Tot i això, us animo a anar al cinema. Cinema europeu amb lletres grosses, que consti. Amb dues actrius fantàstiques, Bebe i la recent descoberta Manuela Vellés, de la qual, temps al temps, en sentirem a parlar.

QUATRE MINUTS

Dues dones. Una octogenària, al final de la vida. L’altra de vint anys, a la primera joventut. Ambdues amb un passat terrible, que pesa com una llosa sobre les seves espatlles. Ambdues sense esperança, en un atzucac, en un entorn hostil on a dures penes poden sobreviure. Però hi ha la música, amb majúscules.

No avançaré gaire més, perquè la meva fita és que aneu al cine i no explicar la pel·lícula, però el cert és que Quatre minuts és un film remarcable, gens convencional i que, sens dubte, posa de manifest la bona salut del cinema alemany. Segon treball del director Chris Kraus, ha obtingut premis no només de l’Acadèmia alemanya, sinó també a festivals d’arreu del món, com a Shanghai, a Sofia i a Reikjavik.

A priori, l’argument del film pot resultar previsible. Segurament ens recorda històries passades que ja coneixem, perquè les relacions entre professors i alumnes han estat tractades al cinema de manera recurrent, des de tots els angles i en totes les èpoques. Ara bé, el tractament del tema, les implicacions i la problemàtica que l’envolten, la tècnica narrativa, el treball de les actrius; en una paraula, el savoir faire dels europeus (i permeteu-me l’ús d’un gal·licisme encara que sigui per enaltir un producte germànic), converteixen la pel·lícula en quelcom de diferent. Certes cròniques han caigut en la temptació de comparar-la amb La vida de los otros. És un error. Quatre minuts no m’ha deixat clavada a la cadira com l’òpera prima de Florian Henckel von Donnersmarck, però no és just fer-ne una comparació simplement perquè comparteixen nacionalitat i són coetànies. És molt difícil aconseguir una obra tan rodona com La vida de los otros. Per això no hem d’esperar que passi cada dos per tres.

He sortit del cinema només fa una estona i reconec que, probablement, encara no he assolit el distanciament necessari per escriure una crítica suficientment objectiva. D’altra banda, pel que fa a mi –els que em coneixeu ja ho sabeu, ho he escrit moltes vegades en altres llocs–, una pel·lícula on es parli de música ja té molt guanyat. A Quatre minuts existeix una reflexió sobre el talent, sobre l’aprenentatge i la disciplina, sobre el nostre paper en aquest món, sobre la redempció a través de l’art, sobre la tensió creativa. La mestra i l’alumna són personatges paral·lels, torturats i complexos, però amb un nexe d’unió poderosíssim, la música.

M’ha agradat molt l’escena final, que podia haver-se convertit en una explosió catàrtica a l’ús. Però no ha estat així, per allò del savoir faire que comentàvem.

L’alumna no es doblega a la voluntat de la mestra. Li ret homenatge, sí, però des de la rebel·lia. La noia, que accepta el seu destí inevitable a la presó, exerceix el seu dret a la llibertat amb allò que de veritat importa, amb el seu do, amb la seva capacitat creativa.

La rebel·lia i la música. LA MÚSICA.

PERQUÈ SÍ

Barcelona, 12 de juliol de 2007

Lloc de l’esdeveniment: Rambla de Catalunya entre Consell de Cent i Aragó

Avui m’he comportat com una fan adolescent i m’he plantat al rodatge d’en Woody Allen. A priori, suposava que seria una sort aconseguir fer-li una ullada, però, contra tot pronòstic, l’he tingut davant quasi dues hores. Fins que jo (no ell) he marxat amb l’esquena feta pols i les cames de suro (és obvi que, d’adolescent, només em queda l’actitud, no l’esquena ni les cames). Això sí, després d’haver-li fet un munt de fotos.

Impertorbable, xiulant de tant en tant, abillat indefugiblement amb el seu “uniforme” habitual (camisa blanca, pantalons beige, inefable barret de platja marró), en Woody feia la seva feina, aliè a l’enrenou que la seva figura genera. I no em refereixo a la fresa de la gernació d’admiradors que l’envoltàvem, sinó a l’espectacle deplorable que ofereixen els polítics.

No vull entrar a debatre la qüestió en el meu bloc cinèfil, com tampoc no vull esdevenir una mitòmana empedreïda incapaç d’emetre un judici amb equanimitat. Està clar que una subvenció milionària pot semblar excessiva, però també està clar que en cap altre país no es qüestionen tant totes aquestes coses. La imatge de Barcelona que el Sr. Allen pot transmetre al món sencer és un regal impagable i, al cap i a la fi, la majoria de la feina la fa personal autòcton. És a dir, una part important dels diners reverteix en inversió en els nostres mateixos mitjans.

El debat que em sembla realment seriós té a veure amb decidir si als ciutadans ens interessa que Barcelona continuï essent un aparador de cara al turisme o desitgem un altre model per a la nostra urbs. Aquesta disjuntiva, però, és complicada i plena d’imbricacions, i no crec que ara hàgim de ser tots plegats més papistes que el Papa i engegar la controvèrsia al damunt de les espatlles del Sr. Allen.

A mi m’honora que hagi triat la meva ciutat per a una de les seves pel·lícules. És un fet que passarà a la història. Així de fàcil. Ens iguala amb Nova York, amb París, amb Venècia, amb Londres... Què carai. I m’importen un rave els pseudointel·lectuals que el posen verd i qüestionen el seu geni. I m’importen un rave els qui el sobrevaloren exageradament.

El Sr. Allen, en Woody Allen, m’ha regalat alguns dels millors moments que jo he passat davant de la pantalla (i n’he passat molts). M’ha regalat algunes de les frases més enginyoses i intel·ligents que he sentit mai. No és infal·lible i de vegades s’equivoca, però la meva relació amb ell ja dura massa temps com per no acceptar que tots som humans. Per això l’he anat a veure avui, perquè per a mi és una vivència que mai no hauria imaginat. L’Allen d’Annie Hall, de Manhattan, de Hannah i les seves germanes, de Dies de ràdio, de Poderosa Afrodita, de Misteriós assassinat a Manhattan... L’Allen de Match Point. Tots eren allà, davant meu, amb un rebregat barret marró que els hi amagava la cara.

És una qüestió privada, entre ell i jo. Per això l’he anat a veure. Perquè m’ha donat la gana.