La dama de hierro

Tinc tanta feina acumulada que no puc dedicar a aquesta crítica tot el temps que voldria, però tampoc no me’n puc estar d’escriure quatre ratlles al voltant de La dama de hierro, la pel·lícula dirigida per Phyllida Lloyd que, per tal de fer un petit descans, vaig anar a veure ahir a la tarda.

Gairebé no trobo les paraules per definir la feina esplèndida, única, genial, de Meryl Streep. Meryl Streep és una actriu amb una presència especial a casa meva, ja que, des de sempre, ha estat (i amb molta diferència) l’actriu preferida del meu marit. Per tant,  l’hem anat seguint, l’hem alabat i reverenciat. I no n’hi ha per menys, perquè la senyora s’ho val sens cap mena de dubte.

Versàtil, elegant, plena de personalitat, tràgica o còmica, Streep és una de les poques dames del cinema que ha sabut envellir dignament (sense que la cara se li hagi convertit en una mena de coca de llardons) i que s’ha pogut mantenir en el punt més àlgid (desafiant aquells que diuen que a partir dels 40 anys ja no hi ha papers bons per a les dones a Hollywood) malgrat el pas del temps. A La dama de hierro s’introdueix en la pell de la controvertida Margaret Thatcher. I ho fa amb tant d’encert i versemblança que és l’única cosa salvable de la pel·lícula, juntament amb la feina d’algun altre dels actors.     

La dama de Hierro és allò que en l’argot cinematogràfic es coneix com un biopic, una història biogràfica. Pretén recollir la vida de Margaret Thatcher, la que fou primera ministra britànica pel partit conservador (i primera dona a la Gran Bretanya que va ostentar aquest càrrec) entre 1979 i 1990. Tots la recordem encara. Recordem la Guerra de les Malvines, els atemptats de l’IRA, les vagues de fam, els enfrontaments amb els sindicats, la revolta dels miners, els aldarulls als carrers, la seva política de privatització i de connivència amb els Estats Units, la seva reticència a la Unió Europea. Per això encara resulta més flagrant comprovar la poca entitat de la pel·lícula.

El film només dibuixa alguns fets –sense un lligam clar ni un seguiment travat de la vida de la protagonista– vertebrats a través d’una sèrie de flashbacks que parteixen de les seves al·lucinacions nostàlgiques. La ficció ens situa en la vellesa de Thatcher, que viu reclosa en el seu món de records i que evoca aleatòriament alguns dels esdeveniments (pocs i poc explicats) de la seva història personal i política. La pel·lícula es limita a un seguit de pinzellades que aporten poc i que són difícils de seguir en tota la seva profunditat si hom desconeix la història.

Em fa l’efecte que la directora del film no s’ha volgut mullar. Ha dit coses, però també ens ha volgut distreure apropant-nos al repapieig d’una senyora gran que parla amb el fantasma del seu marit mort i que, en conseqüència, no genera l’efecte que la transcendència de la seva figura històrica, per bé i per mal, hauria de generar. El personatge del marit li serveix d’ancoratge per recuperar el record, però l’abús del recurs i el nombre de minuts que ocupa en la cinta ho espatllen totalment.

Què pretén la directora? Entendrir-nos a causa de l’edat del personatge? Fer contents tots els sectors del públic britànic, tories i laboristes, a base de resultar ambigua i de no acabar d’explicar-ho tot? Ni tan sols no pinta un bon retrat del caràcter de Thatcher, cosa que hauria resultat molt interessant independentment de qüestions ideològiques. Però no se’n surt. S’ha de ser valent i rigorós per filmar un biopic d’un personatge viu i controvertit, d’una figura que encara es troba present a la ment de tots i les conseqüències de la actuació de la qual encara són tan patents. Per fer el que ha fet, senyora Phyllida Lloyd, més valia no fer res.

Només Meryl Streep salva una pel·lícula que no em va resultar avorrida, però únicament perquè ella, actriu d’actrius, va aconseguir que gaudís com una boja amb una interpretació incommensurable.  

       

Bon Nadal, cinèfils

Com pertoca en aquestes dates, benvolguts cinèfils, us desitjo Bones Festes. I avui ho faré amb unes imatges entranyables que de segur us agradaran.

Esperem que l'any vinent poguem tornar a trobar-nos aquí per parlar de cinema!

No us encanta el Pluto?

 

Que sigueu molt feliços!

Fandom Sitges 2011: Menció especial per a Elies Villalonga

Benvolguts cinèfils,

Res no em complau més que fer-vos arribar avui aquesta notícia. En el transcurs del Festival de cinema fantàstic de Sitges, el nostre enviat especial Elies Villalonga va participar en el concurs de vídeo Fandom Sitges, adreçat als assistents al festival. Es tractava de documentar el festival, a través d'una breu filmació, amb enginy i traça. Ara s'han fet públics els resultats. L'Elies no ha guanyat el primer premi, però el seu vídeo Entrevistes a un robot (versió dia i versió nit) ha estat destacat amb una menció especial. El jurat ha volgut valorar així l'aparició a la cinta del tema motiu del festival d'enguany (la robòtica) i el seu sentit de l'humor.

Aquest Racó, òbviament, no se'n podia estar de mostrar-vos ambdues filmacions.
Felicitats, Elies. 

Visca la robòtica i visca el cinema!

Versió diürna

   

Versió nocturna

El meu primer festival 2011

Després de més de 5 anys, aquest bloc encara no ha recollit cap de les moltes iniciatives que, en relació amb el món del cinema, es dediquen als infants. Evidentment, es tracta d'una mancança imperdonable que cal solucionar. És per això que avui em complau fer-vos cinc cèntims de la celebració a Barcelona de la 34 edició d'EL MEU PRIMER FESTIVAL 2011: un festival de cine adreçat a nens i nenes entre 2 i 12 anys. Tindrà lloc ben aviat: del 19 al 27 d'aquest mes de novembre. Els llocs: Cinemes Girona, Filmoteca de Catalunya i CCCB.   

A continuació us adjunto l'enllaç on hi podreu trobar tot el detall de les pel·lícules, horaris, etc. Espero que us animeu i en gaudiu força.

I penseu una cosa:

Mai no és massa aviat per introduir els infants en la màgia del cine.  

http://www.sortirambnens.com/sortides-amb-nens/esdeveniments/3766-el-meu-primer-festival.html

Mientras duermes

Mientras duermes és la darrera pel·lícula de Jaume Balagueró, protagonitzada per Luis Tosar i Marta Etura. Un thriller de terror psicològic que gran part de la crítica ha comparat amb el millor de Roman Polanski. He de confessar que, personalment, ni se’m va acudir pensar en Polanski, però sí que puc garantir que Mientras duermes és magnífica.

La pel·lícula recull, amb un to narratiu pausat, elegant, impecable, una història de maldat en estat pur. Cèsar, porter d’un edifici de pisos barceloní, sotmet una jove i bonica veïna, Clara, a un refinat assetjament. Però, lluny del típic assetjament de connotacions sexuals, la seva intenció anirà molt més enllà. El personatge no és un simple pervertit a l’estil de les pel·lícules de Hollywood. Es tracta d’un autèntic sàdic, un home torturat i sense consciència, un psicòpata que només pot suportar la vida quan aconsegueix fer mal. No s’estarà d’emprar els mitjans que calgui. Ell no troba el camí de la felicitat. Per tant, no tolerarà que ningú sigui feliç al seu voltant.

La crueltat del personatge és absolutament gratuïta i absolutament generalitzada. Resulten especialment dures les escenes amb la seva mare (una anciana postrada en un llit d’hospital sense possibilitats de parlar, però que comprèn perfectament allò que el fill li explica) i amb una veïna, Verònica, una jubilada solitària que només compta amb la companyia dels seus gossos. L’escena en què Cèsar, amb deliberada fredor, es complau en consumar la total destrucció psicològica de Verònica em va semblar el millor del film.
Evidentment, no vull explicar detalls de la trama. Seria imperdonable. Però cal remarcar la intensitat d’una intriga que, allunyant-se dels convencionalismes del gènere, aconsegueix tenir l’espectador en absoluta tensió. No hi ha cap element previsible, no sabem com acabarà la història, no tenim ni idea de quin serà el final. L’espectador viu un crescendo de desconcert fins arribar a una culminació singular, que permetrà al personatge de Cèsar trobar el camí per assolir la felicitat, per atorgar sentit a la seva vida.

 

Tanmateix, aquest desenvolupament entranya un curiós nivell de perversió. En alguns moments i malgrat tot, el públic acabarà sentint-se còmplice del personatge de Cèsar. I aquí és quan Balagueró excel·leix en la seva creació. Planteja una profunda reflexió al voltant de la condició humana, de la capacitat humana d’exercir la maldat més brutal i sibil·lina, i ho arrodoneix implicant-nos a tots, diabòlicament, en el seu exercici reflexiu.

El to contingut i mesurat de la pel·lícula em sembla encertadíssim. Que ningú no s’imagini un producte de por convencional. De fet, Mientras duermes no fa por. La barreja de sentiments que genera és complexa i àmplia, però no a través de les típiques escenes a què ens té acostumat el cinema de terror. El mèrit de Balagueró, per contra, rau en endinsar-nos en un horror més primari, més profund, més incomprensible i inquietant. I més difícil de pair.

La interpretació és de luxe. Luis Tosar, com ja ens té acostumats, broda el complicat paper del psicòpata. I, endemés, està secundat per un repartiment que funciona a la perfecció. Tot quadra i està mesurat en el punt just, si exceptuem tal vegada el paper de la nena, la veïna de replà de Clara, que, per una qüestió de versemblança, hauria d'estar assumit per algú de més edat.

En qualsevol cas, això és irrellevant. No us perdeu la pel·lícula. Una mostra més del bon estat del cinema a casa nostra i de la varietat de gèneres que hi podem trobar, que contribueix sens dubte a la seva normalització.

EVA

¿Qué ves cuando cierras los ojos?

Pregunta inquietant que tothom entendrà quan vegi la pel·lícula. Mentrestant, us en faré cinc cèntims.

Eva, una producció cent per cent catalana dirigida per Kike Maíllo, és la cinta que va inaugurar enguany la 44 edició del Festival Internacional de cinema fantàstic de Sitges. Ahir, un cop estrenada a les sales comercials, la vaig anar a veure. Cinema en català, perfecte.

Eva és una pel·lícula de ciència-ficció, ambientada en un futur pròxim, que aconsegueix un alt nivell de lúcid decòrum. D’entrada, aquest detall em sembla molt important. No hi ha res pitjor que la manca de versemblança en un gènere que, per ser creïble dins del seu propi univers (per imaginari que sigui), exigeix mantenir delicadament i escrupolosament la coherència interna.

Gairebé des del començament, la pel·lícula es revela com quelcom més ambiciós que una simple especulació futurista o un típic relat de robots. En un to contingut i sense estridències, Eva planteja alguns debats ètics i humans molt interessants. En primer lloc, el límit del progrés científic, en aquest cas de la robòtica, que, sens dubte, hauria de regir-se per unes lleis internes prou ben definides. No parlem de moralitat, sinó de les fronteres de la permissibilitat des d’un punt de vista ètic. Fins a quin punt està bé crear un androide amb emocions humanes? És lícit dotar una màquina de sensacions i sentiments que la poden fer patir com patim nosaltres? Fins on serem capaços d’arribar?

En segon lloc, i aquest és el plantejament més important del film, on es troba la línia divisòria entre robots i humans? Podem els humans desenvolupar vinculacions plenes de sentiments envers una màquina? Podem sentir simpatia, empatia, dependència emocional, gelosia o amor per un robot? És prou sa tot plegat?

La pel·lícula està enfocada des d’un vessant molt intel·ligent. Aposta per acostar la ciència-ficció (un gènere que no tothom sap situar correctament i del qual, endemés, sovint se n’ha abusat de manera poc convenient) a tota classe de públics. És a dir, a aquells que tenen interès pel gènere i a aquells que, en principi, no en són afeccionats. Que la investigació robòtica es desenvolupi estrictament en el món de la Universitat i de la recerca científica  contribueix a la versemblança. La història, revestida d’una ambientació càlida i quotidiana, no s'allunya de l'entorn actual. Així, en unes localitzacions i uns espais com els que nosaltres freqüentem, hi trobem encabit un futur que s’endevina pròxim i que ens resulta fàcil d’imaginar. Res a veure amb àliens gegantins, apocalipsis inenarrables, catàstrofes naturals, virus mutants o viatges interplanetaris.

Eva és una faula, una tendra història perspicaç i de plantejament amable que no pot desagradar ningú, malgrat que té una pega que no podem obviar. És excessivament previsible. Tanmateix, l’estructura narrativa en forma de llarg flashback des de l'inici, a partir de la primera escena de la neu (des d'on es reconstrueix tota la història), afavoreix que la manca d’un desenllaç sorprenent no es converteixi en un escull seriós. Tothom sap com aniran les coses, però tothom vol tirar endavant i jugar el joc que la pel·lícula proposa. L’aparició dels robots (sobretot del androide de servei, Max, i del gat Gris, una rèplica perfecta d’un felí domèstic real), contribueixen a mantenir l’atenció de l’espectador. La seva presència suplirà amb escreix el problema que representa la previsibilitat de la trama.  

Els actors m’han agradat molt. Marta Etura, sempre tan elegant i mesurada;  Lluís Homar, en el fantàstic paper d’en Max; Daniel Brühl, per a mi encantador des que vaig descobrir-lo a Goodbye Lenin i, per descomptat, a Salvador. De tota manera, la gran troballa d’Eva és la nena Claudia Vega, absolutament creïble i versemblant en el seu paper protagonista.

Jo diria, cinèfils, que el gran mèrit de la cinta és, a banda de fer-nos passar una estona magnífica, situar un gènere com la ciència-ficció dins de l’univers de la cinematografia catalana. Normalitzar un país és normalitzar totes les seves manifestacions artístiques. Per tant, benvingut sigui tot allò que ens ajudi a construir una cultura que no s’està de res.   

Sitges 2011: Crònica

Crònica al Festival de Sitges 2011 del nostre enviat especial Elies Villalonga

Dissabte dia 8 d’octubre em vaig traslladar a la bella vila de Sitges amb el meu grup d’amics –grans seguidors del terror i el sobrenatural– per assistir a l’edició número 44 del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.

Enguany vam anar a dues projeccions, aquest cop a sessions de tarda i nit. Començàrem la vetllada amb una llarga volta en cotxe per tal de buscar aparcament. La dificultat per assolir aquest primer propòsit ja indicava l’èxit de convocatòria d’aquesta edició del certamen. Un cop ens vàrem desempallegar del vehicle, vam poder gaudir d’una bonica passejada a la vora del mar. El clima era perfecte, i l’ambient del festival es respirava arreu. Les cues eren considerables, però sempre hi havia animadors que et feien l’espera més agradable.

Més tard ens vam dirigir cap a l’auditori per visionar la pel·lícula Attack the block, debut en el cinema de Joe Cornish, que ens va obsequiar amb la seva presència per presentar el film. El director, del Regne Unit, va explicar que va beure de fonts com E.T. o Critters i que, amb aquesta ópera prima, intentava explicar com seria una possible invasió extraterrestre si, en lloc d’anar a parar als Estats Units i a casa d’uns nens bons (reflexió sobre el fet que les invasions, com moltes altres coses, sempre passen a Nord-Amèrica), arribés a un barri marginal de Londres i es topés amb un grup gens amistós de predelinqüents juvenils.

Amb aquesta premissa, i essent la seva primera experiència com a director, el resultat esdevé molt agradable de veure, sobretot si no oblidem que també era el debut del director de fotografia i de tots els actors joves del film (entre 11 i 17 anys). Amb una mirada corrosiva i amb tocs d’humor cap a la societat anglesa –no en va va dirigir el making off de la sèrie Little Britain- Attack the block presenta uns extraterrestres que, si bé no són molt originals, sí que resulten efectius i efectistes pels propòsits de Cornish – totalment negres, fent al·lusió també al problema racial, i amb ullals florescents–. L’acció, sense ser d’alt voltatge, manté l’espectador amb una certa tensió.

Vull destacar una clara picada d’ullet crítica cap a l’altra banda de l'Atlàntic, quan en una escena determinada, un dels nois se salva gràcies a una bandera del Regne Unit (a quin film de Hollywood no apareix el drap amb barres i estrelles?). Recomanable per gaudir-ne en família si sou amants del gènere.

A la sortida, i després de realitzar la votació popular, ens van encaminar novament cap a la platja per visitar les paradetes farcides de productes relacionats amb el món del fantàstic. Tot seguit, un bon sopar a la vora del mar –arròs negre, paella...– i ja amb les forces recuperades, vam anar al cinema Retiro per veure The Divide, del director Xavier Gens. Part de l’equip de rodatge també van assistir a l’estrena.

El llargmetratge –dels Estats Units– no és gens fàcil de digerir.

Un grup de veïns, a causa de la caiguda massiva de míssils nuclears en el seu territori, es veuen obligats a tancar-se en un búnquer, de manera que resten aïllats de tothom a l’espera d’ajuda exterior. Quan aquesta "ajuda" arriba, no és –diguem-ne– gaire “amistosa” i la reclusió es manté sense expectatives de futur. A partir d’aquest moment –i a mesura que passen els dies–, les relacions s'aniran deteriorant i apareixeran totes les pors, egoismes, enveges i maldats humanes. Tothom busca únicament el seu interès personal, sense tenir en compte els altres.

Claustrofòbica, grisa i molt dura, la pel·lícula no arriba a ser barroera en cap moment i posseeix una versemblança notable malgrat algun detall poc clar. Perfecte pels fans del gènere apocalíptic. No us deixarà indiferents.  El més destacable del repartiment és Michael Biehn, coprotagonista de Terminator, i Milo Ventimiglia, que donava vida a Peter Petrelli a la sèrie Herois.

A la sortida, ja hi havia la cua preparada pels agosarats espectadors de les maratons nocturnes, un altre clàssic del festival.

I això és tot per aquest any. Desitjo que continueu fidels al bloc, al cinema i al festival de Sitges.

Cinèfils, fins l’any que ve!

Elies Villalonga, El racó de l'Anna, Sitges.