Tot aprofitant que
a molts països d’Europa les institucions continuen recolzant-lo amb aportacions
econòmiques i facilitats de tota mena, Woody Allen no deixa de fer excursions anuals
arreu del continent. Després de Londres, Barcelona i París (sense oblidar el pas
per Venècia a Tots diuen I Love you),
enguany ens ha fet arribar el seu homenatge a la ciutat eterna. Això és,
en primera instància, A Roma amb amor, un magnífic i plàstic passeig,
ple de bellesa, pels monuments, jardins i carrers de Roma. El mateix títol, de doble
interpretació, ens ho indica. A Roma amb
amor perquè és una comèdia de tall essencialment romàntic. També A Roma amb amor perquè aquesta és la
dedicatòria que ofereix a la ciutat el director novaiorquès.
Sens dubte, la cinta
és un títol menor dins la filmografia de Woody Allen. No tornarem a qüestionar (no
condueix a res i ja ho hem fet en massa ocasions) la necessitat de treure una
pel·lícula per any. Ell ho vol així i no el farem canviar. I què voleu que us
digui? Doncs que benvingut sigui. Al cap i a la fi, com també hem comentat
repetidament, fins i tot els seus pitjors films són molt millors que la mitjana
actual. Amb tot, s’ha de tenir clar. A Roma
amb amor és un producte senzill i lleuger que, bàsicament, aconsegueix que
el públic passi una bona estona.
Dit això, he de
reconèixer que jo he rigut de valent. Allen sempre és Allen i els seus diàlegs
estan farcits de guspires inspiradíssimes que, en elles mateixes, ja
justifiquen el film. Una trama i un repartiment corals, de vides encreuades i amb
algun dels elements metacinematogràfics i fantàstics típics del director (en
aquest cas es tracta del personatge d’Alec Baldwin fent de “Pepito Grillo”),
ens aboquen a meditar sobre qüestions importants de la naturalesa humana. L’enamorament, la recerca de la
felicitat, la fidelitat, la sinceritat, el sexe, les aparences socials.
El tema principal
de la pel·lícula, tot i estar tractat de manera humorística, no és intranscendent.
Allen planteja una qüestió que acompanya
(i tortura) l’home des que és home i que, endemés, es troba molt magnificada en
la nostra societat actual, buida de valors. Estic parlant de la “fama”. La
fascinació per la fama planeja al llarg de la trama i es fa present en gairebé
totes les històries: l’actriu egoista i pagada d’ella mateixa que cerca l’èxit
a tota costa; la recent casada que es deixa seduir per un actor de moda d’allò
més caspós; la surrealista incursió en el món de l’òpera del consogre d’Allen;
el mateix paper d’Allen, que no para de buscar fórmules per triomfar, per esbojarrades
que siguin. Però, sobretot, el tema excel·leix amb la història d’un ésser anònim,
interpretat esplèndidament per Roberto Benigni, que de la nit al dia esdevé
extraordinàriament famós. La metàfora i el paral·lelisme amb el món que ens
envolta és reeixida i brutal.
Cada cas es
resoldrà de manera diferent, però Allen -sempre intel·ligent, sempre preclar- ja ens haurà endegat allò que volia.
Els diners i la popularitat ajuden a viure bé, però la fama és efímera. Vivim en
un món d’aparences, en una societat malalta i absurda on tots plegats ens
deixem enlluernar fàcilment per miratges passatgers i fal·laços. Potser seria
bo que comprenguéssim que els valors importants són d’un altre tipus.
A la pel·lícula no
hi poden faltar alguns dels elements constants en tota l’obra d'Allen.
Així, la mort, la hipocondria i la por a la vellesa també hi són presents. Els
actors estan, com gairebé sempre que treballen amb el geni, en estat de gràcia.
I vull destacar una Penélope Cruz que, per a què negar-ho, m’ha semblat genial
en el seu paper de prostituta. D'altra banda, si més no pel que fa a mi, sempre és un gran al·licient que en Woody formi part del repartiment. Tret d'algunes excepcions, com per exemple Match Point, sempre m'agraden molt més les pel·lícules on ell hi surt.
I res més,
cinèfils. Ja em donareu les vostres opinions. Jo vaig sortir de la sala ben contenta. La
tardor a Barcelona ens fa arribar l’estrena del meu ídol. Per a mi, perfecte.
I espero de tot cor que duri molts anys.
