Acabo d’arribar del cine i he posat una ampolla de cava a la nevera. Vull celebrar amb mi mateixa la joia d’haver vist una pel·lícula esplèndida, increïble, magistral. L’art sempre s’ha de celebrar, no us sembla? Doncs penso fer-ho. No amagaré de cap manera que estic entusiasmada.
Mentre el cava es refreda, començo a confegir la crítica menys imparcial i canònica que hauré, de segur, escrit mai. Però tant se val. Em resulta completament indiferent.
Perquè acabo d’experimentat el plaer del cine en estat pur, com feia molt de temps no em succeïa. He retornat als dies gloriosos, a la infantesa, al deliri davant la pantalla. He vist París, la ciutat dels meus somnis, tan bella com la recordo. He contemplat un desplegament de llums, de melodies, d’imatges superbes, de colors. He vist ressuscitar la magnificència lluminosa del París dels anys vint, de l’imaginari cultural que conforma el nostre univers i que Woody Allen (i tots nosaltres) portem a la motxilla.
Allen ha volgut retre un grandiós homenatge als mites (a hores d’ara ja clàssics) de l’art i de la literatura de començaments del segle XX. I ho ha fet amb delicadesa extrema, però sense renunciar al seu humor fi i intel·ligent, a la seva tendra ironia, a la seva nostàlgia amarada de vida.
Hemingway, Scott Fitzgerald, Picasso, Col Porter, Matisse, Gertrude Stein, Man Ray, Dalí, Buñuel, T.S. Elliot... i encara més enrere: Degas, Lautrec, Gauguin...
Salts temporals d’un escriptor. Una història plena de màgia. La recerca de l’edat daurada que tots enyorem sense adonar-nos que és amb el present amb allò que cal conviure. Una nova indagació entorn del procés creatiu de l’artista, entorn de la condició humana. Una exaltació dels valors de l’esperit per damunt del materialisme. Una història plena de confiança en el futur i en la sublimació dels instints a través de la cultura. Un relat eteri i càlid que recupera el millor Allen d’algunes de les seves obres mestres. Uns diàlegs que no tenen preu.
De l’argument no en vull desvetllar res. El factor sorpresa no deixa de ser important en el desenvolupament de la trama. Però està tot tan ben lligat, tan ben treballat... És tot tan senzill en la seva genialitat... que em cau la baba.
I em pregunto: com no n’haig d’estar absolutament penjada d’un personatge com en Woody Allen si és capaç de llegir-me la ment tan preclarament? Com no puc adorar-lo si fa les pel·lícules exactament a la meva mida? Si m’atorga moments de felicitat intensos, incomparables. Si l’encerta amb la música, els colors, els actors, els personatges, les idees, els gustos, els espais (fins i tot la Shakespeare and Co. hi surt a la pel·lícula, amb això ja està tot dit).
Estic convençuda que alguns de vosaltres tal vegada no m’entendreu. Potser el meu esclat de bogeria us pot semblar excessiu o fora de lloc. Segurament em titllareu de poc objectiva. Fins i tot de sonada. Però voleu que us confessi un secret? M’és igual. El Sr. Allen i jo ja ens entenem. La nostra identificació és ben nostra. I amb això jo ja en tinc prou.
Bona nit, cinèfils. Sense més paraules. Me’n vaig a beure la meva copeta de cava. A la seva salut, Sr. Allen. I moltíssimes gràcies.
