Bon Nadal, cinèfils

Com pertoca en aquestes dates, benvolguts cinèfils, us desitjo Bones Festes. I avui ho faré amb unes imatges entranyables que de segur us agradaran.

Esperem que l'any vinent poguem tornar a trobar-nos aquí per parlar de cinema!

No us encanta el Pluto?

 

Que sigueu molt feliços!

Fandom Sitges 2011: Menció especial per a Elies Villalonga

Benvolguts cinèfils,

Res no em complau més que fer-vos arribar avui aquesta notícia. En el transcurs del Festival de cinema fantàstic de Sitges, el nostre enviat especial Elies Villalonga va participar en el concurs de vídeo Fandom Sitges, adreçat als assistents al festival. Es tractava de documentar el festival, a través d'una breu filmació, amb enginy i traça. Ara s'han fet públics els resultats. L'Elies no ha guanyat el primer premi, però el seu vídeo Entrevistes a un robot (versió dia i versió nit) ha estat destacat amb una menció especial. El jurat ha volgut valorar així l'aparició a la cinta del tema motiu del festival d'enguany (la robòtica) i el seu sentit de l'humor.

Aquest Racó, òbviament, no se'n podia estar de mostrar-vos ambdues filmacions.
Felicitats, Elies. 

Visca la robòtica i visca el cinema!

Versió diürna

   

Versió nocturna

El meu primer festival 2011

Després de més de 5 anys, aquest bloc encara no ha recollit cap de les moltes iniciatives que, en relació amb el món del cinema, es dediquen als infants. Evidentment, es tracta d'una mancança imperdonable que cal solucionar. És per això que avui em complau fer-vos cinc cèntims de la celebració a Barcelona de la 34 edició d'EL MEU PRIMER FESTIVAL 2011: un festival de cine adreçat a nens i nenes entre 2 i 12 anys. Tindrà lloc ben aviat: del 19 al 27 d'aquest mes de novembre. Els llocs: Cinemes Girona, Filmoteca de Catalunya i CCCB.   

A continuació us adjunto l'enllaç on hi podreu trobar tot el detall de les pel·lícules, horaris, etc. Espero que us animeu i en gaudiu força.

I penseu una cosa:

Mai no és massa aviat per introduir els infants en la màgia del cine.  

http://www.sortirambnens.com/sortides-amb-nens/esdeveniments/3766-el-meu-primer-festival.html

Mientras duermes

Mientras duermes és la darrera pel·lícula de Jaume Balagueró, protagonitzada per Luis Tosar i Marta Etura. Un thriller de terror psicològic que gran part de la crítica ha comparat amb el millor de Roman Polanski. He de confessar que, personalment, ni se’m va acudir pensar en Polanski, però sí que puc garantir que Mientras duermes és magnífica.

La pel·lícula recull, amb un to narratiu pausat, elegant, impecable, una història de maldat en estat pur. Cèsar, porter d’un edifici de pisos barceloní, sotmet una jove i bonica veïna, Clara, a un refinat assetjament. Però, lluny del típic assetjament de connotacions sexuals, la seva intenció anirà molt més enllà. El personatge no és un simple pervertit a l’estil de les pel·lícules de Hollywood. Es tracta d’un autèntic sàdic, un home torturat i sense consciència, un psicòpata que només pot suportar la vida quan aconsegueix fer mal. No s’estarà d’emprar els mitjans que calgui. Ell no troba el camí de la felicitat. Per tant, no tolerarà que ningú sigui feliç al seu voltant.

La crueltat del personatge és absolutament gratuïta i absolutament generalitzada. Resulten especialment dures les escenes amb la seva mare (una anciana postrada en un llit d’hospital sense possibilitats de parlar, però que comprèn perfectament allò que el fill li explica) i amb una veïna, Verònica, una jubilada solitària que només compta amb la companyia dels seus gossos. L’escena en què Cèsar, amb deliberada fredor, es complau en consumar la total destrucció psicològica de Verònica em va semblar el millor del film.
Evidentment, no vull explicar detalls de la trama. Seria imperdonable. Però cal remarcar la intensitat d’una intriga que, allunyant-se dels convencionalismes del gènere, aconsegueix tenir l’espectador en absoluta tensió. No hi ha cap element previsible, no sabem com acabarà la història, no tenim ni idea de quin serà el final. L’espectador viu un crescendo de desconcert fins arribar a una culminació singular, que permetrà al personatge de Cèsar trobar el camí per assolir la felicitat, per atorgar sentit a la seva vida.

 

Tanmateix, aquest desenvolupament entranya un curiós nivell de perversió. En alguns moments i malgrat tot, el públic acabarà sentint-se còmplice del personatge de Cèsar. I aquí és quan Balagueró excel·leix en la seva creació. Planteja una profunda reflexió al voltant de la condició humana, de la capacitat humana d’exercir la maldat més brutal i sibil·lina, i ho arrodoneix implicant-nos a tots, diabòlicament, en el seu exercici reflexiu.

El to contingut i mesurat de la pel·lícula em sembla encertadíssim. Que ningú no s’imagini un producte de por convencional. De fet, Mientras duermes no fa por. La barreja de sentiments que genera és complexa i àmplia, però no a través de les típiques escenes a què ens té acostumat el cinema de terror. El mèrit de Balagueró, per contra, rau en endinsar-nos en un horror més primari, més profund, més incomprensible i inquietant. I més difícil de pair.

La interpretació és de luxe. Luis Tosar, com ja ens té acostumats, broda el complicat paper del psicòpata. I, endemés, està secundat per un repartiment que funciona a la perfecció. Tot quadra i està mesurat en el punt just, si exceptuem tal vegada el paper de la nena, la veïna de replà de Clara, que, per una qüestió de versemblança, hauria d'estar assumit per algú de més edat.

En qualsevol cas, això és irrellevant. No us perdeu la pel·lícula. Una mostra més del bon estat del cinema a casa nostra i de la varietat de gèneres que hi podem trobar, que contribueix sens dubte a la seva normalització.

EVA

¿Qué ves cuando cierras los ojos?

Pregunta inquietant que tothom entendrà quan vegi la pel·lícula. Mentrestant, us en faré cinc cèntims.

Eva, una producció cent per cent catalana dirigida per Kike Maíllo, és la cinta que va inaugurar enguany la 44 edició del Festival Internacional de cinema fantàstic de Sitges. Ahir, un cop estrenada a les sales comercials, la vaig anar a veure. Cinema en català, perfecte.

Eva és una pel·lícula de ciència-ficció, ambientada en un futur pròxim, que aconsegueix un alt nivell de lúcid decòrum. D’entrada, aquest detall em sembla molt important. No hi ha res pitjor que la manca de versemblança en un gènere que, per ser creïble dins del seu propi univers (per imaginari que sigui), exigeix mantenir delicadament i escrupolosament la coherència interna.

Gairebé des del començament, la pel·lícula es revela com quelcom més ambiciós que una simple especulació futurista o un típic relat de robots. En un to contingut i sense estridències, Eva planteja alguns debats ètics i humans molt interessants. En primer lloc, el límit del progrés científic, en aquest cas de la robòtica, que, sens dubte, hauria de regir-se per unes lleis internes prou ben definides. No parlem de moralitat, sinó de les fronteres de la permissibilitat des d’un punt de vista ètic. Fins a quin punt està bé crear un androide amb emocions humanes? És lícit dotar una màquina de sensacions i sentiments que la poden fer patir com patim nosaltres? Fins on serem capaços d’arribar?

En segon lloc, i aquest és el plantejament més important del film, on es troba la línia divisòria entre robots i humans? Podem els humans desenvolupar vinculacions plenes de sentiments envers una màquina? Podem sentir simpatia, empatia, dependència emocional, gelosia o amor per un robot? És prou sa tot plegat?

La pel·lícula està enfocada des d’un vessant molt intel·ligent. Aposta per acostar la ciència-ficció (un gènere que no tothom sap situar correctament i del qual, endemés, sovint se n’ha abusat de manera poc convenient) a tota classe de públics. És a dir, a aquells que tenen interès pel gènere i a aquells que, en principi, no en són afeccionats. Que la investigació robòtica es desenvolupi estrictament en el món de la Universitat i de la recerca científica  contribueix a la versemblança. La història, revestida d’una ambientació càlida i quotidiana, no s'allunya de l'entorn actual. Així, en unes localitzacions i uns espais com els que nosaltres freqüentem, hi trobem encabit un futur que s’endevina pròxim i que ens resulta fàcil d’imaginar. Res a veure amb àliens gegantins, apocalipsis inenarrables, catàstrofes naturals, virus mutants o viatges interplanetaris.

Eva és una faula, una tendra història perspicaç i de plantejament amable que no pot desagradar ningú, malgrat que té una pega que no podem obviar. És excessivament previsible. Tanmateix, l’estructura narrativa en forma de llarg flashback des de l'inici, a partir de la primera escena de la neu (des d'on es reconstrueix tota la història), afavoreix que la manca d’un desenllaç sorprenent no es converteixi en un escull seriós. Tothom sap com aniran les coses, però tothom vol tirar endavant i jugar el joc que la pel·lícula proposa. L’aparició dels robots (sobretot del androide de servei, Max, i del gat Gris, una rèplica perfecta d’un felí domèstic real), contribueixen a mantenir l’atenció de l’espectador. La seva presència suplirà amb escreix el problema que representa la previsibilitat de la trama.  

Els actors m’han agradat molt. Marta Etura, sempre tan elegant i mesurada;  Lluís Homar, en el fantàstic paper d’en Max; Daniel Brühl, per a mi encantador des que vaig descobrir-lo a Goodbye Lenin i, per descomptat, a Salvador. De tota manera, la gran troballa d’Eva és la nena Claudia Vega, absolutament creïble i versemblant en el seu paper protagonista.

Jo diria, cinèfils, que el gran mèrit de la cinta és, a banda de fer-nos passar una estona magnífica, situar un gènere com la ciència-ficció dins de l’univers de la cinematografia catalana. Normalitzar un país és normalitzar totes les seves manifestacions artístiques. Per tant, benvingut sigui tot allò que ens ajudi a construir una cultura que no s’està de res.   

Sitges 2011: Crònica

Crònica al Festival de Sitges 2011 del nostre enviat especial Elies Villalonga

Dissabte dia 8 d’octubre em vaig traslladar a la bella vila de Sitges amb el meu grup d’amics –grans seguidors del terror i el sobrenatural– per assistir a l’edició número 44 del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya.

Enguany vam anar a dues projeccions, aquest cop a sessions de tarda i nit. Començàrem la vetllada amb una llarga volta en cotxe per tal de buscar aparcament. La dificultat per assolir aquest primer propòsit ja indicava l’èxit de convocatòria d’aquesta edició del certamen. Un cop ens vàrem desempallegar del vehicle, vam poder gaudir d’una bonica passejada a la vora del mar. El clima era perfecte, i l’ambient del festival es respirava arreu. Les cues eren considerables, però sempre hi havia animadors que et feien l’espera més agradable.

Més tard ens vam dirigir cap a l’auditori per visionar la pel·lícula Attack the block, debut en el cinema de Joe Cornish, que ens va obsequiar amb la seva presència per presentar el film. El director, del Regne Unit, va explicar que va beure de fonts com E.T. o Critters i que, amb aquesta ópera prima, intentava explicar com seria una possible invasió extraterrestre si, en lloc d’anar a parar als Estats Units i a casa d’uns nens bons (reflexió sobre el fet que les invasions, com moltes altres coses, sempre passen a Nord-Amèrica), arribés a un barri marginal de Londres i es topés amb un grup gens amistós de predelinqüents juvenils.

Amb aquesta premissa, i essent la seva primera experiència com a director, el resultat esdevé molt agradable de veure, sobretot si no oblidem que també era el debut del director de fotografia i de tots els actors joves del film (entre 11 i 17 anys). Amb una mirada corrosiva i amb tocs d’humor cap a la societat anglesa –no en va va dirigir el making off de la sèrie Little Britain- Attack the block presenta uns extraterrestres que, si bé no són molt originals, sí que resulten efectius i efectistes pels propòsits de Cornish – totalment negres, fent al·lusió també al problema racial, i amb ullals florescents–. L’acció, sense ser d’alt voltatge, manté l’espectador amb una certa tensió.

Vull destacar una clara picada d’ullet crítica cap a l’altra banda de l'Atlàntic, quan en una escena determinada, un dels nois se salva gràcies a una bandera del Regne Unit (a quin film de Hollywood no apareix el drap amb barres i estrelles?). Recomanable per gaudir-ne en família si sou amants del gènere.

A la sortida, i després de realitzar la votació popular, ens van encaminar novament cap a la platja per visitar les paradetes farcides de productes relacionats amb el món del fantàstic. Tot seguit, un bon sopar a la vora del mar –arròs negre, paella...– i ja amb les forces recuperades, vam anar al cinema Retiro per veure The Divide, del director Xavier Gens. Part de l’equip de rodatge també van assistir a l’estrena.

El llargmetratge –dels Estats Units– no és gens fàcil de digerir.

Un grup de veïns, a causa de la caiguda massiva de míssils nuclears en el seu territori, es veuen obligats a tancar-se en un búnquer, de manera que resten aïllats de tothom a l’espera d’ajuda exterior. Quan aquesta "ajuda" arriba, no és –diguem-ne– gaire “amistosa” i la reclusió es manté sense expectatives de futur. A partir d’aquest moment –i a mesura que passen els dies–, les relacions s'aniran deteriorant i apareixeran totes les pors, egoismes, enveges i maldats humanes. Tothom busca únicament el seu interès personal, sense tenir en compte els altres.

Claustrofòbica, grisa i molt dura, la pel·lícula no arriba a ser barroera en cap moment i posseeix una versemblança notable malgrat algun detall poc clar. Perfecte pels fans del gènere apocalíptic. No us deixarà indiferents.  El més destacable del repartiment és Michael Biehn, coprotagonista de Terminator, i Milo Ventimiglia, que donava vida a Peter Petrelli a la sèrie Herois.

A la sortida, ja hi havia la cua preparada pels agosarats espectadors de les maratons nocturnes, un altre clàssic del festival.

I això és tot per aquest any. Desitjo que continueu fidels al bloc, al cinema i al festival de Sitges.

Cinèfils, fins l’any que ve!

Elies Villalonga, El racó de l'Anna, Sitges.

Arriba Sitges 2011

Sembla mentida. Ha passat un altre any i amb la tardor (que no climatològica, ja que fa una calor insuportable) torna el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Enguany se celebra la 44 edició, amb tan bones perspectives com de costum.  Les dates són del 6 al 16 del proper mes d'octubre i El racó de l'Anna, com ja ve essent habitual, hi tindrà destacat el seu enviat especial Elies Villalonga, que ens farà la crònica d'allò que viurà durant les jornades del Festival. Segur que ell s'ho passarà la mar de bé i, n'estem convençuts,  ens ho sabrà transmetre amb entusiasme.  

Mentrestant, us deixo amb l'inquietant cartell publicitari de la present edició. La intel·ligència artificial. Impressiona, eh?  

La deuda

La deuda és un remake americà de la pel·lícula israeliana de 2007 HaHov. Un thriller polític que es desenvolupa en dos moments cronològics diferents. En plena guerra freda, l’any 1965, amb l’acció al Berlín oriental; i l’any 1997 a Israel. Tres agents del mossad viatgen a Alemanya a la recerca d’un metge nazi responsable de milers d’experiments amb humans al camp de Birkenau, durant la Segona Guerra Mundial. La missió consisteix en capturar-lo i dur-lo a Israel per jutjar-lo. Però els esdeveniments es precipiten i prenen un rumb inesperat que s’estendrà en el temps, tres dècades enllà. No explicaré res més per no desvetllar la intriga, cosa que resultaria imperdonable per part meva.

No cal dir que, amb els antecedents citats en el paràgraf anterior, la pel·lícula m’ha generat sentiments ambivalents. No suporto la idea de la prepotència del mossad, que va pel món envaint altres territoris per impartir justícia pel seu compte, per més que, evidentment, sigui en missió secreta. Però, és clar, el sanguinari nazi no es trobava en un lloc qualsevol. No. S’amagava al cor del Berlín Est, on treballava tranquil·lament i impunement com a ginecòleg. Per tant, a les “temibles terres comunistes plenes de gent molt dolenta”. Ideològicament, tot plegat em rosega, però com que m’han ensenyat a judicar les obres d’art des de l’asèpsia, això intentaré.

Vagi per endavant que La deuda m’ha semblat una pel·lícula distreta i prou digna. Tanmateix, el seu ritme narratiu i argumental l’he trobat desigual. La situació viscuda pels personatges el 1965 m’ha enganxat moltíssim. Està correctament estructurada, d’acord amb els cànons del thriller clàssic, i manté en tot moment un nivell molt elevat. En canvi, no succeeix el mateix quan retornem al present (1997). La trama decau visiblement i esdevé poc versemblant, amb alguna escena absolutament gratuïta (Hellen Mirren amagada a les oficines d’un diari de Kiev) i un final que no m’ha convençut en absolut.

Mirren està superba, però no té un paper prou rellevant com per salvar ella sola la part de la pel·lícula on apareix. Tot i això, el millor de La deuda és, per damunt de tot, la feina interpretativa del conjunt del repartiment. Amb una ambientació curosa, un bon tractament del flashback i alguna sorpresa ben administrada, La deuda és una cinta que es deixa veure, però en la qual –segurament– jo hi havia dipositat unes expectatives excessives. Al meu entendre, no passa de ser un producte que hom acaba mig oblidant. D’aquells que, si te’ls passen a la tele una tarda de dissabte, et fan exclamar content: mira, no ha estat malament, avui!
Però res més. I ja em sap greu, ja. Perquè, implicacions ideològiques al marge, em venia molt de gust veure un bon thriller. Tal vegada, cinèfils, he esdevingut massa exigent.
En fi, espero les vostres opinions. I, mentrestant, que tingueu una feliç setmana.

Super 8

Només un breu apunt per explicar-vos que avui he anat a veure Super 8. Com ja m'imaginava, ha estat exactament el mateix que obrir una porta al passat. Una pel·lícula produïda per Steven Spielberg i escrita i dirigida per J.J.Abrams que recupera l'estètica de la ciència-ficció dels anys 80 adreçada a un públic jove. En la línia d'E.T. i dels enyorats The Goonies (si més no, la meva filla els enyora), la pel·lícula  ens explica les fantàstiques aventures d'una colla d'adolescents quan quelcom molt estrany passa al seu poble. Tot arrenca d'una casualitat (els nois es troben en el lloc equivocat mentre es dediquen a enregistrar un curt) i d'un terrible accident ferroviari. No hi falta l'arxiconeguda presència de l'exèrcit (que amaga fets terribles), de la parelleta que s'agrada i del nen amb una ment preclara. Ah, i no hi manca tampoc, evidentment, l'ésser d'un altre planeta que vol tornar a casa i que, enfadat perquè els humans només volen examinar-lo i analitzar-lo, no s'està per orgues i arrasa tot el que troba.       

La pel·lícula m'ha recordat nostàlgicament la literatura i el cine de colla. Les novel·les d'Enid Blyton (en especial els meus adorats Cinco) i tot un conjunt de títols cinematogràfics que jo visionava amb la meva filla quan era una nena. L'acció està situada l'any 1979, de manera que també els responsables de la cinta han volgut retre un homenatge al gènere. Hi ha moltíssimes picades d'ullet a títols ja clàssics.

Tanmateix, no crec que simplement s'hagin deixat endur per motius sentimentals. Crec que  la innocència que l'argument exigia no hauria rutllat  igual de bé en el nostre món d'avui, tan tecnificat i informatitzat. I és que, no ens enganyem, ni tan sols les colles de nens  són ara el que eren.

La pel·lícula funciona correctament fins que, en un moment concret, perd totalment el decòrum. A partir d'aleshores ja no resulta coherent dins la versemblança interna que  tota narració exigeix, també la ciència-ficció. Una llàstima. S'hi podien haver escarrassat una mica més amb no gaire esforç d'imaginació. Amb tot, Super 8 em sembla  distreta i passadora. Hi podeu portar sense problema tant els avis com els fills. A mi, el grup dels "nanos" m'ha agradat força.

Només tinc una pregunta, i m'agradaria que algun expert me la contestés: per què dimonis, a partir d'Alien, tots els extraterrestres se semblen tant?

Nota: No us perdeu els crèdits finals. Hi ha sorpresa.

La piel que habito

Em vaig enfrontar a La piel que habito, la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar, sense coneixement previ. No havia llegit cap crítica, ni tan sols cap sinopsi. Només havia vingut als meus ulls, accidentalment, l’afirmació que es tractava d’un producte molt diferent de la resta de la seva filmografia. Un cop vista, no em resulta tan clara aquesta diferència. La trama està basada en Taràntula, una novel·la de l’escriptor francès Thierry Jonquet, que, malgrat conrear el polar, he de reconèixer que no he llegit (ara mateix m’ho apunto com una assignatura pendent).

Tenim entre mans, doncs, una mena de relat negre amb una pretensió d’intriga i misteri que no sé si Almodóvar aconsegueix. Com totes les seves pel·lícules, La piel que habito és interessant, no es fa gens pesada i supera la mitjana de la terrible oferta que les cartelleres ens ofereixen darrerament. Ara bé, això no vol dir que sigui una gran pel·lícula ni que, tampoc, resulti tan diferent de la resta de l’obra del cineasta manxec. Al cap i a la fi, alguns dels seus temes recurrents continuen apareixen. L’amor, el desamor, l’ambigüitat sexual (tot i que vista des d’un vessant absolutament insòlit), la passió, els embolics familiars, la revenja, la mort.  
D’entrada, la cinta deixa el públic un pèl desconcertat. Els rostres i els comentaris m’ho van demostrar. Sembla que es faci imprescindible un cert temps per pair-la. I no perquè resulti críptica o difícil d’entendre, sinó perquè, quan hom contempla el darrer fotograma, no té molt clar si ha de considerar que li ha agradat o no. Jo no en vaig ser una excepció. Per això he trigat unes hores a confegir aquesta crítica.   

La pel·lícula té al seu favor l’atmosfera creada per un expert que sap molt bé a què juga. Ajudat per una estètica, una fotografia i una música que jo catalogaria de superbes (Alberto Iglesias és en gran part, sens dubte, l’artífex de l’èxit almodovarià al complet), la història està plantejada a partir de dos moments narratius diferenciats. S’inicia en el present de la ficció (l’any 2012) i després se serveix d’un extens flashback per aclarir tot allò que ens havia plantejat. El retorn al passat ocupa gran part del film i només tornem al present per viure el desenllaç final.

L’argument posseeix una certa originalitat i unes bones dosis de truculència, de les quals suposo responsable a l’escriptor francès. Tanmateix, traduïdes al cinema, no desperten en l’espectador el neguit que seria desitjable. El públic assisteix al desenvolupament dels fets sense sentir-se en cap moment vinculat a la història. Almodóvar no aconseguir implicar l’auditori, que contempla impassible uns esdeveniments prou crus i estranys, però en tot moment explicats amb distanciament i fredor. Tal vegada aquesta circumstància és allò que més sobta en un producte d’Almodóvar, acostumats com ens té al desbordament de les passions. La contenció imposada al to narratiu i també als actors (en especial Banderas es mostra encarcarat i poc creïble) és el pitjor enemic de La piel que habito.  

Amb tot, continuo sense poder desacreditar-la del tot. Com tampoc puc afirmar que m’hagi agradat. L’ambigüitat no acostuma a formar part de les meves crítiques, però, en aquest cas, em sembla la posició més honesta de cara a tots els que tingueu la paciència de llegir-me. En qualsevol cas, us aconsello anar al cinema i jutjar personalment. I, després, passeu per aquí i compartiu les vostres sensacions. Tal vegada serà la manera que tots plegats arribem a alguna conclusió.

No vull plegar, però, sense destacar l'actuació de Marisa Paredes (una dama del cine, com sempre) i d'Elena Anaya, prou encertada en un paper realment estrany i engrescador.  

Cinc anys del bloc: poca broma!

El racó de l'Anna celebra avui el seu cinquè aniversari. Poca broma! Jo diria que 5 anys d'un bloc és un motiu d'orgull. I jo me'n sento, d'orgullosa. He dedicat a aquest espai força estona i molta il·lusió. De fet, després d'engegar-lo, anar al cinema mai no ha estat igual. Entro a la sala, s'apaguen els llums i, així que s'inicia la projecció, no puc evitar començar a pensar com enfocaré la crítica. M'assalten un munt d'idees, records de pel·lícules anteriors, similituds, diferències. Anoto mentalment les sensacions sobre la fotografia, la música, la interpretació. Fins i tot trio algunes paraules, algunes expressions. Si la pel·lícula m'ha agradat molt, sovint torno a casa frisant per posar-me davant de l'ordinador. És com una fal·lera, ben addictiva. Han passat cinc anys des que el bloc forma part de la meva vida i, fent balanç, me n'adono que he après moltíssim. M'agradaria pensar, cinèfils, que aquest raconet també té un lloc, encara que sigui petit, a la vostra vida. 

Amics, us convido a la festa. I avui ho celebrarem amb la sensual veu d'una de les més rutilans estrelles de la història del cinema.

Feliç aniversari, Racó!

Un cuento chino

No puc deixar de dedicar una estona, malgrat que tinc molta feina pendent, a confegir la crítica de la pel·lícula que vaig veure ahir, Un cuento chino, dirigida per l’argentí Sebatián Borensztein i protagonitzada per Ricardo Darín.

Es tracta d’una tragicomèdia hispanoargentina construïda a partir d’un fet real gairebé surrealista: una vaca que cau del cel per motius que ja descobrireu quan aneu al cine. Tot i estar catalogada de comèdia, la pel·lícula només arrenca alguns somriures, ja que en realitat és un producte seriós i profund que ens atrapa des del primer moment i que va molt més enllà de la simple diversió.

El personatge principal, Roberto, és el solitari amo d’una ferreteria de Buenos Aires. Un home bo i honest que viu en un terrible aïllament físic i emocional. Uns desafortunats esdeveniments de la seva joventut l’han marcat per sempre i expliquen el seu caràcter d’ermità i les seves manies, que voregen la línia del trastorn obsessiu compulsiu.

Aquest insòlit personatge, interpretat de manera absolutament magistral (no tinc adjectius que em semblin prou bons) per un Ricardo Darín en estat pur, es veu immers per casualitat en un afer que li canviarà la vida. Es tracta de la trobada, enmig de la immensitat de la capital argentina, amb un jove xinès perdut, que no coneix ningú, no té diners i no sap ni una paraula d’espanyol.

 

Aquest plantejament, que a priori pot semblar digne del cinema de l’absurd, s’allunya de la broma fàcil i ens aboca a una reflexió al voltant de la solitud, de la capacitat humana d’ajudar als altres i de posar-nos al seu lloc, de la incomunicació (i de la comunicació, per oposició). Res més llunyà d’un argentí misantrop i rabiüt que un xinès sorgit del no-res. I, tanmateix, per damunt de les enormes diferències, la solidaritat i la comprensió guanyaran la partida. Predominaran, des del primer moment i malgrat els lògics entrebancs, les similituds humanes.

Que ningú no s’esperi, però, un film carrincló i de desenvolupament previsible. No és això. Sebatián Borensztein ha aconseguit una pel·lícula pausada, amable, de to costumista i mirada intel·ligent, però allunyada dels excessius convencionalismes comercials. Sòbria i honesta.

A banda del incommensurable Darín (com m’agrada aquest home!), la resta d’actors ratllen la perfecció. El xinès, interpretat per Ignacio Huang, no diu ni una paraula en castellà, però la seva rèplica esdevé magnífica. I el mateix podem considerar del personatge femení (Muriel Santa Ana), perfecta en un paper secundari però imprescindible.

Cinèfils, no us perdeu Un cuento chino (l’encert del títol no pot ser més gran). M’ha semblat una d’aquelles pel·lícules que revesteixen d’art la paraula “cinema” i que poden convertir-se, per sempre més, en una baula insubstituïble del nostre bagatge cinematogràfic.

Una de nostàlgies

 

Hi ha una cançó que, des que va aparèixer, forma part de la meva llista de cançons preferides. Tothom que em coneix, ho sap. Me la sé de memòria des de fa un munt d'anys, però cada cop que la sento no puc evitar experimentar la mateixa i renovada sensació.

Em torna al cap la infantesa, quan visitava amb el meu pare, gairebé cada cap de setmana, els cinemes de barri més pròxims a casa: Moderno, Romero, Galileu, Liceu, Arenas, Gayarre. Hi feien sessió contínua i la gent hi entrava en qualsevol moment. Poc importava que la projecció ja hagués començat. Les dues pel·lícules del programa (més el fatídic NODO) se succeïen sense treva l'una darrere l'altra i el públic, que de vegades s’enganxava quan una ja anava per la meitat, no hi patia gens. Assegut a la butaca, tothom s’esperava que el programa donés la volta i la pel·li tornés a començar. Llavors, hom recuperava el fil i ja es feia càrrec d’allò que s’havia perdut.

No hi havia cap problema. Ara, quan hi penso, no me’n sé avenir. Jo, que de cap manera accepto mirar una pel·lícula (encara que sigui intranscendent i la facin a la tele) si ja està començada!

Però llavors eren altres temps, era una altra vida. Aquelles sales, velles i brutes, amb seients duríssims de fusta ratllada i olor de pixum, van bressolar el meu amor pel cinema. En són les responsables. Per això no és estrany que m’agradi tant “Los fantasmes del Roxy”.

Jo no sóc de Gràcia i mai no hi vaig anar al Roxy. Ni tan sols  sé si encara existia quan jo vaig néixer. Però no importa, perquè el seu exemple singular serveix per a tots els cinemes de la meva infància, que a hores d'ara tampoc no hi són. 
Els va engolir  sense pietat  el pas del temps, el canvi d'hàbits, l'especulació, el cosmopolitisme. Tanmateix, mai no deixaran d'existir en el record, en la nostàlgia d'aquell cinema de cinc estrelles que mai no tornarà.   

Fa molt de temps que volia compartir la cançó en aquest bloc, però mai no trobava el moment. Avui, per fi, m’he decidit. I ara espero que l'escolteu atentament (sobretot qui no la conegui) i que en gaudiu tant com jo.

Ah, i tranquils. Si un dia qualsevol, a l’entrada del metro de Fontana, us demana foc en George Raft, no us poseu pas nerviosos. Només són els fantasmes del Roxy, que no descansen en pau.

Medianoche en París

Acabo d’arribar del cine i he posat una ampolla de cava a la nevera. Vull celebrar amb mi mateixa la joia d’haver vist una pel·lícula esplèndida, increïble, magistral. L’art sempre s’ha de celebrar, no us sembla? Doncs penso fer-ho. No amagaré de cap manera que estic entusiasmada.

Mentre el cava es refreda, començo a confegir la crítica menys imparcial i canònica que hauré, de segur, escrit mai. Però tant se val. Em resulta completament indiferent.

Perquè acabo d’experimentat el plaer del cine en estat pur, com feia molt de temps no em succeïa. He retornat als dies gloriosos, a la infantesa, al deliri davant la pantalla. He vist París, la ciutat dels meus somnis, tan bella com la recordo. He contemplat un desplegament de llums, de melodies, d’imatges superbes, de colors. He vist ressuscitar la magnificència lluminosa del París dels anys vint, de l’imaginari cultural que conforma el nostre univers i que Woody Allen (i tots nosaltres) portem a la motxilla.

Allen ha volgut retre un grandiós homenatge als mites (a hores d’ara ja clàssics) de l’art i de la literatura de començaments del segle XX. I ho ha fet amb delicadesa extrema, però sense renunciar al seu humor fi i intel·ligent, a la seva tendra ironia, a la seva nostàlgia amarada de vida.

Hemingway, Scott Fitzgerald, Picasso, Col Porter, Matisse, Gertrude Stein, Man Ray, Dalí, Buñuel, T.S. Elliot... i encara més enrere: Degas, Lautrec, Gauguin...

Salts temporals d’un escriptor. Una història plena de màgia. La recerca de l’edat daurada que tots enyorem sense adonar-nos que és amb el present amb allò que cal conviure. Una nova indagació entorn del procés creatiu de l’artista, entorn de la condició humana. Una exaltació dels valors de l’esperit per damunt del materialisme. Una història plena de confiança en el futur i en la sublimació dels instints a través de la cultura. Un relat eteri i càlid que recupera el millor Allen d’algunes de les seves obres mestres. Uns diàlegs que no tenen preu.

De l’argument no en vull desvetllar res. El factor sorpresa no deixa de ser important en el desenvolupament de la trama. Però està tot tan ben lligat, tan ben treballat... És tot tan senzill en la seva genialitat... que em cau la baba.

I em pregunto: com no n’haig d’estar absolutament penjada d’un personatge com en Woody Allen si és capaç de llegir-me la ment tan preclarament? Com no puc adorar-lo si fa les pel·lícules exactament a la meva mida? Si m’atorga moments de felicitat intensos, incomparables. Si l’encerta amb la música, els colors, els actors, els personatges, les idees, els gustos, els espais (fins i tot la Shakespeare and Co. hi surt a la pel·lícula, amb això ja està tot dit).

Estic convençuda que alguns de vosaltres tal vegada no m’entendreu. Potser el meu esclat de bogeria us pot semblar excessiu o fora de lloc. Segurament em titllareu de poc objectiva. Fins i tot de sonada. Però voleu que us confessi un secret? M’és igual. El Sr. Allen i jo ja ens entenem. La nostra identificació és ben nostra. I amb això jo ja en tinc prou.

Bona nit, cinèfils. Sense més paraules. Me’n vaig a beure la meva copeta de cava. A la seva salut, Sr. Allen. I moltíssimes gràcies.

Clint Eastwood i Antònia Font: quin tàndem!

Ja em perdonareu aquesta entrada tan poc canònica, però no me n'he pogut estar. I com que el subtítol del bloc indica: "crítiques de cine i molt més", doncs apa, cap problema. L'entrada correspon al "molt més".
El cas és que m'encanta Antònia Font i després d'haver parlat tantes vegades de Clint Eastwood en aquest bloc, després d'haver manifestat l'admiració envers algunes de les seves pel·lícules (que m'han fet abandonar definitivament indesitjables prejudicis previs), no puc evitar sentir-me totalment identificada amb aquesta cançó. M'ha semblat que no era desencertat fer aquest homenatge a Eastwood i, alhora, manifestar que estic ben contenta per la fresca renovació de la música en català.

Si algú no coneix la cançó, que l’escolti bé. La trobo terriblement inspirada.

Un nou comiat: adéu a la gata

No vull enganyar ningú. Liz Taylor (nascuda Elizabeth Rosemond Taylor el 27 de febrer de 1932) no es trobava ni de bon tros entre les meves actrius preferides. No hi ha un motiu concret. Simplement era així. Tanmateix, quan ahir vaig conèixer la notícia de la seva mort, haig d'admetre que em va entristir. 

Suposo que tots sabem  que ja queden poques estrelles del Hollywood daurat, de manera que cada traspàs representa una pèrdua doblement sentida. Aquell univers amb el qual  molts de nosaltres ens vam criar, aquell món glamourós que ens va despertar l'amor pel cinema, aviat haurà desaparegut per sempre. Segurament ella n'era una de les darreres representants. La preciosa actriu d'ulls electritzants que va seduir el món sencer des que era una nena. Només cal recordar-la al costat de la gosseta Lassie o fent d'Amy March a Mujercitas.       

 

Com sempre que haig de confegir una elegia (massa sovint darrerament!) no em mou  la intenció de  reproduir la biografia del personatge ni tampoc la seva filmografia. Tots tenim l'oportunitat de resseguir per Internet allò que més ens interessi. En canvi, sí que m'agradaria retre-li un homenatge amb un record molt personal i entranyable que ha afavorit, al llarg dels anys, la pervivència de Liz Taylor en el bagatge de la memòria de la meva família.

Quan jo era una adolescent, un dissabte d'hivern (el recordo fred i emboirat, però no sé si es tracta simplement d'una deformació de la memòria) van emetre a "Sesión de tarde", per enèsima vegada, Mujercitas. La versió de 1949, dirigida per Mervyn LeRoy i protagonitzada per June Allyson, Janet Leigh, Margaret O'Brian, Peter Lawford i, evidentment, Elizabeth Taylor. Un clàssic de clàssics que tota la família (pares, germans i àvia) ens vam posar a veure plegats. Després de 120 minuts de cine televisat (sense comptar els corresponents anuncis), quan ja tot estava a punt de concloure i els nostres ulls emocionats assistien el final del drama de Louisa May Alcott, va la meva àvia i trenca el silenci sepulcral, mentre la carona de la Taylor ocupava la pantalla, amb la següent interrogació plena de sorpresa: 

 

- oi que aquesta noia té una retirada a l'Elizabeth Taylor?

 

Les nostres riallades van arribar a l'altre cantó del barri, com ara mateix mentre escric aquestes línies. La meva àvia s'havia empassat tota la pel·li i, al final, encara no tenia clar que aquella actriu era Liz Taylor!!! He de reconèixer que en vam fer un gra massa de l'escarni de la iaia, fins el punt que la pobra es va enfadar amb tots nosaltres i va estar no sé quants dies fent morros i sense parlar-nos pràcticament. A partir d'aquell moment, la frase: "oi que aquesta té una retirada a l'Elizabeth Taylor? és famosa a casa meva. Serveix tradicionalment per prendre el pèl a tothom que palesa algun tipus de "despiste" d'aquestes característiques. 

Iaia, només és una brometa i un record amorós. Sisplau, no facis morros. Allà on siguis, perdona'm.  

 

Amb tot, benvolguts cinèfils, per a mi Liz Taylor sempre serà la gran actriu de Gigante i, per damunt de tot, aquella dona bellíssima, elegant i d'ulls impressionants que ronronejava eròticament a la vora de Paul Newman a La gata sobre el tejado de cinc. 

Que descansi en pau.  

El cisne negro

“Tremenda” és l’actuació de Natalie Portman al thriller psicològic El cisne negro, que li ha valgut la preuada estatueta de Hollywood d’enguany. Res a dir d’aquesta preciosa actriu, que em té el cor robat des que, essent ella ben joveneta, la vaig descobrir a la magnífica cinta de Ted Demme Beautiful Girls.

El cisne negro, dirigida per Darren Aronofsky, i amb la presència, a banda de Portman, de Vicent Cassel, Mila Kunis, Barbara Hershey i Winona Ryder, m’ha semblat una pel·lícula correcta, ben narrada i estructurada i que manté l’interès. Tanmateix, n’esperava més, possiblement per la publicitat de la qual ha anat acompanyada (tema Oscars inclòs). El cas és que, sens dubte, el millor del film és el vessant interpretatiu (i em refereixo a tot el repartiment).

Nina, la protagonista, pateix una terrible obsessió. Podríem dir que viu i respira amb un únic propòsit: la recerca constant del perfeccionisme, de l’excel·lència, de l’èxit. Treballa incansable, fins a l’esgotament, sobreprotegida per una mare que ha dipositat en ella totes les seves esperances. Les esperances que la filla aconsegueixi allò que ella no va poder. La mare (una magnífica Barbara Hershey) sublima la pròpia frustració a través de la carrera artística de la seva filla. Aquest fet, indestriable de la vida d’ambdues dones, converteix en malaltissa la seva relació. Però el problema no conclou aquí, perquè Nina cau en un espiral de tortura interior, cada cop més absorbent, que l’emmena directament a la disgregació de la personalitat, a l’autodestrucció. A la bogeria.

Bulímia, anorèxia, autolesions, al·lucinacions, deliri. Tot un món esbossat (que no esmentat pel seu nom) que no deu ser aliè (en la vida real) a disciplines tan ferotges per a la gent jove com la dansa o l’esport d’elit. N’estic segura. Des d’aquest punt de vista, la cinta resulta força reveladora.

L’ambientació m’ha semblat bona i, per descomptat, com no podia ser d’una altra manera, la música de Tchaikowsky ha emplenat el cinema, sublim. En resum, una pel·lícula correcta, que es deixa veure sense problemes, però que tampoc no arriba als nivells d’obra d’art que jo (potser erròniament) m'esperava trobar.