El discurs del rei

El discurso del rey Tráiler - SensaCine.com

Bon dia, cinèfils.

Si pitjeu l'enllaç que encapçala aquestes línies, podreu visionar un tràiler de la pel·lícula que comento tot seguit, El discurs del rei, i que vam anar a veure ahir amb la meva estimada Gemma. En primer lloc, vull manifestar la meva complaença pel fet que el doblatge era en català, cosa que em va fer molt feliç. Amb tot, ateses les característiques especials de la pel·lícula, crec que, amb més força que mai, us haig de recomanar d'anar-la a veure en versió original. Aquest consell, que val per a sempre, aquí resulta gairebé imprescindible.  

El discurs del rei, filme de caràcter històric i biogràfic, se centra en un aspecte concret de la vida del monarca anglès Jordi VI (pare de l'actual reina), que patia una accentuada tartamudesa des de la seva infancia. Segon fill de l'anterior rei, va accedir al tron, a causa de l'abdicació del seu germà gran, Eduard VIII, en el període previ a l'esclat de la Segona Guerra Mundial. No farem  ara un recorregut a través de les peripècies de l'arbre genealògic de la monarquia britànica, però val a dir que va ser un moment d'especial intensitat en la seva història del segle passat.  
Tanmateix, la finalitat de la pel·lícula és una altra. Com he apuntat, s'ocupa bàsicament de recollir la lluita del personatge contra el seu problema de parla, molt conflictiu per a algú de la seva posició, i l'ajuda que va rebre de l'expert australià Lionel Logue. La relació entre ambdós, que s'inicià amb alguns entrebancs, va resultar extremadament profitosa i donà lloc a una amistat que va perdurar la resta de les seves vides.
La pel·lícula és un producte d'època típicament anglès. Per tant, absolutament impecable. El rigor històric està molt treballat, malgrat que el filme no aprofundexi tot el que seria possible en els enfrontaments interns de la família reial, en el vessant polític i en els afers d'estat. Aquestes qüestions només es mostren com un esbós que emmarca l'aspecte concret que el film pretén reflectir.  
L'atmosfera de l'època, l'ambientació, el moviment de càmera, la música, la fotografia, el diàleg, els primers plans: tot pot ser catalogat d'esplèndid. L'espectador que, com la Gemma i jo (amants inclements del cinema anglès), va predisposat a gaudir d'un producte d'aquestes característiques, no es pot sentir decebut en cap moment. Tot respon a les més altes espectatives, perquè la pel·lícula és perfecta.

  

Penso que gran part de l'èxit rau, sens dubte, en la brillant interpretació del conjunt del repartiment. Quin plaer veure'ls a tots a la pantalla!

Helena Bonham Carter està superba, com també ho està un Derek Jacobi molt carismàtic en el paper de l'Arquebisbe de Canterbury.  
De Geoffrey Rush què podem dir que no s'hagi dit ja al llarg de  la seva extensa carrera? Sincerament, no trobo els adjectius. Tal vegada "incommensurable" podria ser-ne un. 

Tanmateix, em sento especialment contenta per l'actuació de Colin Firth. El considero un dels meus actors preferits, un home amb una capacitat enorme tant per al drama com per a la comèdia, que es creix com un gegant en el paper del rei tartamut. Comprendreu ara que us recomani veure la pel·lícula en versió original. No es pot copsar en la seva grandesa la interpretació de Firth si no sentim la seva veu. Firth broda el paper, així de clar. Li desitjo que li atorguin tots els premis haguts i per haver.   

En fi, benvolguts cinèfils, podria allargar-me molt més, però no es tracta d'això, sinó de despertar-vos el desig d'anar al cinema. Personalment, no penso disfressar, en el darrer dia de l'any 2010, el meu entusiasme. No us perdeu la pel·lícula i gaudiu-la pausadament, amb atenció, aprofitant tots els matisos del so i de la imatge. De ben segur que no us en penedireu.

Mentrestant, us desijto un bon final de l'any que avui s'acaba.
I, per descomptat, Feliç 2011! Que els déus siguin generosos i ens deparin molt bon cinema!

Un any 2011 de cine!

A tots els cinèfils que passegeu per aquí assíduament, i a aquells que només ho feu de tant en tant, permeteu-me que us feliciti l'any que s'acosta. Des d'aquí, prometem-nos lluitar tots plegats per la nostra llengua, que patirà (i de valent) per assolir l'estatus que li pertoca a les pantalles del seu mateix país.

També vull felicitar els col·laboradors d'El Racó, l'Aurèlia Pessarrodona i l'Elies Villalonga, per la seva desinteressada i sempre alegre i oportuna participació. 

I apa, res més. A continuar parlant del setè art.

Si m'ho permeteu, us acomiadaré amb una frase de cine que, no ens enganyem, em sembla molt necessària i adequada. 

Que la força ens acompanyi, cinèfils!

Feliç 2011!

Un altre adéu: Blake Edwards

Darrerament m'estic preocupant, perquè aquest bloc ha esdevingut una mena de lloc d'esqueles, elegies i panegírics. No paren de desaparèixer per sempre cineastes, actors, directors. Gent del setè art que, d'una manera o d'una altra, han significat quelcom per a mi i, per descomptat, per a la història del cinema.

Avui li ha tocat el torn a Blake Edwards. He escrit un article a CatalunyaPress on en parlava, de manera que, aprofitant l'avinentesa, en faré aquí una mica de refosa.

Blake Edwards ha mort als 88 anys. Director, productor, guionista, actor, és l’artífex (parlo en present perquè la seva obra continua ben viva) d’un munt de pel•lícules de signe molt divers. Tot i que és força més conegut per les seves comèdies (només cal recordar-ne algunes de tan antològiques com La pantera rosa o El guateque), la veritat és que també li devem metratges prou compromesos (citaré, per exemple, Dias de vino y rosas, de 1962, una dura aproximació al tema de l’alcoholisme) o esplèndidament exquisits (Desayuno con diamantes, basada en la novel•la de Truman Capote i amb la dolça i elegant Audrey Hepburn).


El llegat d’Edwards és extensíssim. Resulta absolutament impossible de reproduir en aquest article. D’altra banda, tampoc no fa cap falta, perquè una ràpida consulta internàutica ens permetrà esbrinar tot allò que vulguem. En canvi, a mi m’agradaria remembrar certs aspectes concrets, com el fet d’haver-se sabut envoltar sempre d’un conjunt de professionals de primera categoria. Destaca la banda sonora de moltíssimes de les seves pel•lícules, que en alguns casos han esdevingut èxits de fama mundial. Precisament el tema de La pantera rosa o el deliciós Moon river de Desayuno con diamantes (ambdós compostos per Henry Mancini, desaparegut el 1994) en són exemples paradigmàtics.

Tanmateix, per a mi la millor pel•lícula d’Edwards, una de les meves preferides i que em té el cor inevitablement robat, és la comèdia musical Victor Victoria, de 1982. El film posseeix un tret remarcable. La capacitat de posar damunt la taula, a partir de l’humor i de la música, un debat delicat i tendre, extremadament intel•ligent, al voltant de l’homosexualitat, de la transsexualitat, dels problemes de gènere. De la poca importància de l’orientació sexual de l’ésser humà i de la necessitat de destacar en primer lloc allò que realment importa, els nostres veritables valors com a persones: l’amistat i l’amor. Poques vegades he vist al cinema un tractament més eficient del tema. I és que, mitjançant la lleugeresa de la comèdia, de vegades resulta fàcil fer grans declaracions de principis. Si no em creieu, us remeto a d’altres comèdies igualment sensibles amb la qüestió: Las aventures de Priscil•la, princesa del desierto o In and out.


El cert és que a Victor Victoria la màgia del cinema es combina de manera magistral (actors en estat de gràcia, música impecable, diàlegs plens d’enginy i un guió esplèndid). I això que es tracta d’un remake, concretament de la pel•lícula alemanya, de 1933, ViKtor und Viktoria, dirigida per Reinhold Schünzels.

Per tant, estimats lectors, avui us recomano l’exercici de tornar al passat. Els DVD i la presència del cinema a la xarxa (que Sinde em perdoni, per Déu!) ens permeten recuperar amb un esforç mínim un munt de pel•lícules que paga la pena veure. No us sembla que podria ser una bonica activitat en aquestes festes tan familiars i casolanes? Pares, germans, tiets, avis. Tots al voltant de la tele o de la pantalla de l’ordinador per gaudir d’aquestes magnífiques pel•lícules.
Jo, per part meva, ho tinc molt clar. Ja us puc garantir una cosa: a casa, mirarem Vïctor Victoria.

Bon Nadal, cinèfils

Benvolguts cinèfils,

Amb dues imatges de la pel·lícula nadalenca per excel·lència, Qué bello es vivir, dirigida per Frank Capra el 1946, vull desijtar-vos a tots un Bon Nadal i un feliç 2011. Que tinguem moltes oportunitats de continuar trobant-nos aquí per parlar de cinema.

De pas, vull aprofitar per dedicar-li aquesta petita entrada al meu pare, l'autèntic i beneït culpable del meu amor pel setè art.

Fins ben aviat a tots.

Entre lobos

Ahir vaig anar al cine a veure l’ambiciosa producció hispano-alemanya, dirigida per Gerardo Olivares, intitulada Entre lobos. Una pel·lícula de gran pressupost, allunyada de l’estil del cinema europeu (i sobretot espanyol) més habitual. Us enllaço damunt del títol una pàgina on hi trobareu interessant informació, que servirà de segur per aclarir algunes de les preguntes i curiositats que una cinta d’aquestes característiques pot despertar.
Per a algú com jo, admiradora confessa dels llops ˗sobre els quals he escrit contes, poemes i articles˗, que s’empassa religiosament tots els documentals que en parlen i que, fins i tot, pertany a un grup de fèisbuc anomenat “Hermandad del lobo” (als membres del qual aprofito per saludar), resultava un dolç i desitjat imperatiu anar corrent al cinema. Afortunadament, la pel·lícula no m’ha decebut. Mentre assistia a la projecció, he sentit que vivia una experiència molt emocionant.
Entre lobos té moltes virtuts, la primera de les quals és no caure en l’exageració ni en l’excés d’imaginació carrinclona a l’estil dels productes americans d’animals. El món dels llops i la seva interacció amb els humans, i especialment amb el protagonista, està enfocat des de la naturalitat i la versemblança, ajustant-se a les lleis de la natura d’una manera força creïble. Per tant, que ningú no s’esperi trobar una nova versió de Tarzan o de Lassie. Entre lobos posseeix tot l’aire ˗absolutament intencionat˗ d’un documental rigorós. L’esperit de Félix Rodríguez de la Fuente, en qui no he deixat de pensar en tota la tarda, semblava planejar pel damunt de les imatges. El seu amor pel llop ibèric, pels boscos i les aus; el seu respecte reverencial per la vida i la terra, han estat amb nosaltres, fent-nos companyia com un tresor del passat.

La història està basada en un fet real. Fins i tot el seu protagonista vertader apareix en els darrers fotogrames de la pel·lícula. La duríssima infantesa i joventut del pobre pastor de cabres sense mare, separat brutalment de la família per culpa d’una cruel madrastra, sembla directament extreta d’un relat de Charles Dickens. I, tanmateix, és verídica. Com ho és la recreació d’aquella Andalusia latifundista (gairebé en règim feudal) que encara imposava la llei del “Señor” com si aquest fos un déu. En plena postguerra espanyola, quan encara les muntanyes de Sierra Morena aixoplugaven refugiats del franquisme que eren tractats com a bandolers, el petit Marcos es veu abocat a viure sol en companyia dels llops.
S'hi va passar 12 anys, que ell confessa els més feliços de la seva vida. L’exaltació de la natura, el tractament respectuós i proper de les comunitats de llops, el personatge entranyable de la petita fura, el mussol, els conills; fins i tot les imatges colpidores de l’arribada dels voltors, resulten impressionants. La fotografia és magnífica. Entre lobos no és una cinta de diàlegs, evidentment, sinó un espectacle de bellesa plàstica, d’enteniments tàcits, de bategant i ancestral primitivisme, d’acció i emoció mesurades i contingudes.
El director fa una boníssima feina. Decididament, aposta a tots els nivells per una versemblança no sempre fàcil en un film tan allunyat de la quotidianitat. En canvi, se’n surt prou bé. Destaca un suau realisme que, malgrat no complaure’s en la truculència, tampoc no cau en un endolciment feixuc. Com a filòloga, vull destacar l’encert de decantar-se per la utilització del registre dialectal, que reforça sens dubte la sensació d’estar reproduint la realitat.
La feina dels actors m’ha semblat magistral, senzillament. Sancho Gracia broda el seu paper i Juan José Ballesta m’ha fet una enveja inimaginable, jugant amb els llops, rebolcant-s’hi, gaudint com un boig. Li vaig veure una entrevista a la televisió i estava exultant. No m’estranya. Ha viscut una experiència que difícilment podrà repetir al llarg de la seva carrera. Amb tot, vull remarcar especialment la tasca del petit Manuel Camacho, que porta el pes del film a la seva curta edat i que m’ha deixat de pedra. Genial.
Entre lobos és una pel·lícula per a petits i per a grans. Crec que pot resultar un bon exercici de cara als nens. Porteu-los al cine, ara que ve Nadal. La cinta no resulta tan dura com per no ser suportable i explicable (per part dels pares, tasca afegida). En canvi, transmet uns valors que, gràcies a les meravelloses imatges, poden viatjar directament al cervell i al cor dels vostres petits.
Conèixer el món que ens envolta i potenciar el respecte envers els animals i la natura, benvolguts cinèfils, em sembla sempre una bona idea.