diumenge, 30 d’agost del 2009

MAPA DE LOS SONIDOS DE TOKIO



Mapa de los sonidos de Tokio és la darrera pel·lícula d’Isabel Coixet, protagonitzada per Sergi López i la japonesa Rinko Kikichi. Ambientada a la capital japonesa, és una història d’amor, sexe, mort, sofriment i venjança. Amb aquests ingredients, un drama d’allò més clàssic, podríem dir.
No vull caure en el parany de posar verda la Coixet (com fan gratuïtament alguns sectors del món de la cultura). Però tampoc en la trampa d'escriure’n la lloança sense invertir un esforç suficientment digne en la reflexió seriosa que tota crítica exigeix. Per tant, fa estona que penso i repenso, però no sembla que tants pensaments em condueixin a variar la meva primera impressió.

Mai no he tingut res en contra de la Coixet. Més aviat al contrari, perquè, si bé em va costar molt compartir el seu punt de vista a Mi vida sin mí (no ho he fet encara, en realitat), en canvi em van agradar força La vida secreta de les paraules i Elegy. Qui em coneix bé, sap que no acabo de comprendre la fal·lera de la directora per fer cinema en una altra llengua, a milers de quilòmetres i amb gran quantitat d’actors forans. Però, per sort o per desgràcia, quan manifesto aquesta pega, acostumo a ser acusada de tenir la ment estreta i de pretendre posar traves al desenvolupament normalitzat (no serà globalitzat?) del cinema català. Per tant, ara ja no ho dic, tot i que continuo en la meva tessitura (sóc així de tossuda i de naïf, jo: no vull acceptar que és per calés i per obtenir per damunt de tot la fama internacional). En fi, no importa. El cas és que, malgrat tantes adversatives, no sóc antiCoixet. Aquí volia arribar.

Asseguda a la butaca, mentre desfilaven pel meu davant imatges magnífiques (la plasticitat de l’obra és incontestable i esplèndida), la meva principal sensació és que una història bonica i senzilla, que podia tenir lloc amb naturalitat a qualsevol indret del món, tan sols esdevé un espectacle diferent pel seu embolcall exòtic. La fascinació de l’Orient. Molt bé. La sensualitat a flor de pell, ben tractada. D’una banda, el gust, que té un paper rellevant a la pel·lícula: el mercat del peix, el vi de la luxosa botiga del protagonista, el plaer obligat de xuclar els fideus sorollosament. De fet, la primera escena ja ens aboca a aquesta percepció sensorial: el típic restaurant d’executius que mengen les delicatessen de la cuina nipona col·locades damunt del cos de noies nues. D’una altra, la sensualitat del sexe i de la passió, amb escenes força explícites que, tanmateix, no traspassen cap nova frontera. És més, jo no he pogut evitar, perquè la trama té un cert paral·lelisme, recordar Marlon Brando, Bertolucci i L’últim tango a París. S’hi haurà inspirat la Coixet –encara que sigui vagament– o és que el tema, a hores d’ara, és ja un lloc comú?

Si fem una recapitulació, podem començar a emetre certs judicis. Mapa de los sonidos de Tokio és un film amb un argument poc innovador, l'originalitat del qual recau més en la forma que no pas en el fons. En l’ambientació japonesa, en les plàstiques imatges, en la bona fotografia i en les curiositats de la vida de la gran ciutat de Tokio (llums, hotels, petits restaurants).

Tampoc el tractament dels personatges és del tot creïble. Si el paper del pare resulta sorprenentment humà, malgrat el seu estatus de gran empresari (un pare que perd una filla ha de quedar destrossat per sempre), no tinc tan clar que la protagonista necessàriament hagi de ser tan críptica. Hi ha bonics, preciosos silencis, però també algunes mancances. De la mateixa manera, algú pot titllar el final d’una exagerada anomalia romàntica.

La pel·lícula deixa alguns serrells sense resoldre. El narrador omniscient resulta inversemblant, perquè no pot fer de cronista d’allò que no ha vist ni ha sentit (no hi ha diaris amagats, testimonis que li expliquin, res que justifiqui el seu coneixement de la totalitat dels fets). Tampoc no arribem a esbrinar el motiu del segon ofici de la noia (no diré quin és) ni a qui pertanyen les tombes que visita i neteja cada diumenge amb veneració. Podem intuir certes respostes, però no podem passar de l’àmbit de la intuïció. En contrapartida, la relació entre la noia i el narrador (l’home que enregistra els sons de la ciutat), és tendra i desinteressada. Dues ànimes que es fan companyia sense exigir res.

Rellegeixo aquestes línies i m’adono que avui he estat sorprenentment mordaç. Hi ha dies de tot, què hi farem. Tanmateix, no em sembla totalment just. No us diré que no aneu a veure la pel·lícula. Heu d’anar-hi, per tal de poder parlar-ne i expressar una opinió. Hi ha una veritat incontestable que la directora (cal recordar que també és l'autora del guió) posa en boca de la protagonista: “La gent no canvia mai”. Isabel Coixet tampoc no ha canviat, perquè, malgrat les pegues que acabeu de llegir, el cert és que en el fons aconsegueix tornar a sorprendre i a cridar l’atenció amb la seva darrera obra. Un cinema que, sigui com sigui, pretén sempre ser singular i original. Fins i tot amb el títol, estranyament poètic: Mapa de los sonidos de Tokio.